Demà ho escoltaré a l'estudi...
Simulació del vent
Simulació de la pluja
L'any 1913, Joaquim Ruyra redacta el record d'una trobada amb Jacint Verdaguer que havia tingut lloc, ja feia una quinzena d'anys, al capdamunt de la Rambla de Barcelona:
"De què parlàrem? No de cap alta qüestió filosòfica, no tampoc dels maldecaps que pogués passar ell. Articulejàrem d'una pila de petites qüestions interessants. Tinc present àdhuc algunes de ses paraules, sento talment sonar la seva veu, reveig el seu gest... Ens posàrem a passejar. I de seguit jo vaig demanar-li que m'expliqués el veritable sentit de la paraula zumzada.
-Ah, sí -va fer ell-, és una paraula bonica: dóna idees de moviment i de remor, pinta i canta. No l'he sentida usar més que en una accepció molt concreta. Els pagesos expressen amb ella l'arc que descriu, i la remor que produeix, una branca flexible quan, després d'haver-la apartada de la seva posició natural, se la deixa anar d'un plegat. Sens dubte aquest sentit es pot estendre. Vosté que es dedica als assumptes de marina, pot aplicar el mot sense escrúpol a certs llançaments de les onades".
… Per proveir d'una bona acústica a un espai, cal fer-hi música dins? No, això no és suficient. Has de fer-hi bona música. Pots enganyar a la gent, però no pots enganyar els materials.Extracte, traduït al català, de The mystery of acoustics (1912) d'Adolf Loos.
Les sales en les que només hi han sonat instruments de metall sempre tindran una acústica pobra. I els materials són molt sensibles. Només has de deixar que una banda militar retroni a la Bösendorfer-Saal durant una setmana i la seva afamada acústica s'en anirà en orris. De la mateixa manera que un aficionat maldestre arruïnaria el violí de Paganini.
Com a principi general, la música dels instruments de vent és dolenta per als materials de construcció. És per això que un dels costats dels teatres d'òpera és, sempre, acústicament més pobre. Amb el temps, les sales en les que mai hi han sonat instruments de metall desenvolupen una acústica millor. El to de Liszt i Messchaert viu en el morter de la Bösendorfer-Saal i vibra amb cada nota d'un nou pianista o cantant.
Aquest és el misteri de l'acústica de les sales.
El sol s'apaga[El dibuix està extret del llibre]
a bord, entre les illes,
i es fa el silenci.
Posem música
perquè en la nit enorme
sobta el silenci.
Invisible i immaterial en imatge i parença,El mateix Stefano fa la connexió dels dos darrers versos amb la primera nota del meu post anterior. Però trobo que per ells mateixos ja són prou suggeridors. Gràcies, Stefano!
la cera donà la forma a l'arcàngel, un atreviment!
I no és sense sentit, car si un home mira la icona
guia l'impuls del seu cor cap a una visió transcendent:
ja no és l'efímera veneració de la imatge: gravada
dins seu hi és l'original i, com si present, estremeix.
Els ulls estimulen la ment vigorosa: la tècnica porta
entre els colors, tal com sap, l'arquetip que tenim dins del cor.
... la tècnica porta entre els colors l'arquetip que tenim dins del cor.[La imatge sobre Agathyus està treta de le bibliomane moderne.]
Cuando uno va a una escuela de cine, el ojo y la cámara es lo que se identifica como La Metáfora del cine, no hay nada del sonido que identifique al cine. Nadie pone una oreja para identificar al cine. Y yo creo que eso se nota en cómo se aprende el cine y, sobre todo, en cómo se aprende el sonido en nuestro cine. Para mí, que empecé con el video, donde lo visual era bastante pobre, aprendí, gracias al entorno familiar que estaba lleno de gente hablando, la fuerza narrativa de la voz en off. De manera intuitiva, pero te das cuenta que alguien dice algo y lo que estás viendo se transforma sin que nada pase.
Heading into the studio, Rubin tried not to “have a pre- conceived idea. . . . I think that’s one of the secrets of doing it, is not having any expectation of what it’s supposed to be. You just let it take on a life of its own. Our job is to pay attention and watch and know when it’s good. We just wait for those moments and try to capture them.”Del llibre Rick Rubin in the studio, de Jake Brown (ECW Press, Canada, 2009).
28 novembre
Em passa de nit, quan començo a ensopir-me. Qualsevol soroll - un cruixit de la fusta, aldarull al carrer, un crit sobtat i llunyà - em xucla com un remolí, un sobtat i onejant remolí on el cervell se m'esbocina i s'ensorra el món. Per un moment, espero el terratrèmol, la fi del món. ¿És una romanalla de la guerra, de les bombes aèries? ¿És que he arribat a tenir consciència de la possible fi universal? Exhauriment, és una paraula; però què vol dir? És agradable, un sobresalt lleuger, com d'embriaguesa, i jo em refaig amb les dents serrades. Però, ¿i si un dia no pervinc a refer-me?
En començar un concert
Embarcat en la música,
salpo del moll de la realitat,
mar fosca endins.
Extasiat, penso que sé on em porta.
Inquieta, la ment, que vol seguir-la,
xoca com una mosca contra un vidre.
Amb les butaques en l'obscuritat,
l'orquestra es va movent com un vaixell
amb tots els llums encesos en la nit.
Vegi's, també, el post La il·lusió al teatre.
Pujant una persiana de fusta (0:19)
Segueixo la carena i no sento cap tonada.Vegi's Cantar una carena.
Però dec estar sord perquè tothom la canta!
Un llampec llunyà seguit d'un tro sord esquinça els bastions de xafogor i sacseja els arbres. Aquests llamps i trons muts llançats al teló de la nit dibuixen giràndoles i arabescos complicats com els focs d'artifici que per Pentecosta meravellen l'Eriprando. Encantada com ell per l'artifici fantasiós, gairebé no sento la porta que lentament s'obre darrere meu. [...]L'art de viure, de Goliarda Sapienza. Traducció d'Anna Casassas. Edicions La Campana. Barcelona, 2007.
(pàgina 290)
Stella meva, a la nostra època a taula es parlava fluix, les espelmes no feien soroll, era com una llum suau respectuosa amb el menjar... Les bombetes petarrellegen al cervell, la ràdio sona a l'altra banda de la sala, oblidada, el telèfon truca: potser són més convidats... Un avió baix rugeix, fa unes quantes nits que aquest avió fantasma gira puntualment al voltant de la casa i ells no el senten. O és que em faig vella? Com comença la vellesa? Amb esgarrapades de sons esmolats al cap? De fet, els vells acluquen una mica els ulls de tant en tant, potser per evitar els sons o els llums que s'han fet massa forts per als seus sentits cansats. [...]
(pàgina 511)
[...] Després se'n va anar i em vaig quedar sol amb l'Effing, a l'espera que el vell trenqués el silenci.El Palau de la Lluna, de Paul Auster. Edicions 62. Barcelona, 2008.
Va trigar molta estona, però quan va arribar el moment, la seva veu va omplir l'habitació amb una potència desconcertant. Semblava impossible que el seu cos pogués emetre aquells sons. Les paraules li sortien de la tràquea amb una energia aspra i furiosa, i va ser com si tot de sobte algú hagués engegat una ràdio i hagués sintonitzat una d'aquelles emissores llunyanes que a vegades es capten a mitja nit. Va ser totalment inesperat. Una sinapsi fortuïta d'electrons transportava aquella veu fins a mi des de milers de quilòmetres de distància, i la seva nitidesa em va deixar atordit. Per un moment, vaig arribar a preguntar-me si no hi havia un ventríloc amagat en algun lloc de l'habitació.
Les seves mescles (de so de films) eren fortes, decidides, plenes d'alts i baixos, d'impureses i sorolls. Si t'aturaves en els detalls, t'esgarrifaves. Però hi havia una vida que els demés envejàvem. Els honors que rebia pel seu treball el feien patir, perquè ell - de fet - volia mesclar més net, més mesurat, més polit, més elegant.
Quan nosaltres intentàvem copiar-lo, en sortíem esquitxats. Un dia va deixar de treballar a l'estudi i va tornar al seu poble, a les muntanyes. Des d'aleshores, l'avorriment sonor és el rei del nostre cinema. Ara que tot és més net, més mesurat, més polit i més elegant.
M'ensenya un grup de sons. Escoltem.Per a M.B.
Són forts com el cop de puny d'un gegant.
Si la sala tingués vegetació, les fulles tremolarien
i els ocells marxarien a la sala del costat,
on estan mesclant un documental de peixos.
Deixen de sonar i el seu record s'esvaeix de seguida.
A la sala, però, ha quedat, latent,
el traç de la il·lusió que l'ha dut fins aquí.
Deberíamos darle las gracias a Grecia. Occidente es quien está en deuda con Grecia. La filosofía, la democracia, la tragedia... Siempre se olvidan las relaciones entre la tragedia y la democracia. Sin Sófocles, no hay Pericles. Sin Pericles, no hay Sófocles. El mundo tecnológico en el que vivimos le debe todo a Grecia. ¿Quién ha inventado la lógica? Aristóteles. Si esto es así y si eso es asá, entonces aquello. Lógico. Es lo que las potencias dominantes utilizan todo el día, haciéndolo de tal manera que sobre todo no haya ninguna contradicción, que todo quede dentro de una misma lógica. Hannah Arendt había dicho que la lógica induce al totalitarismo.Del magnífic llibre recull Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes. Edició de Núria Aidelman i Gonzalo de Lucas. Ed. Intermedio, Barcelona, 2010.
Así pues, actualmente todo el mundo le debe dinero a Grecia. Podría pedir miles y miles de millones en derechos de autor al mundo contemporáneo y sería lógico que se los dieran. Inmediatamente. También se acusa a los griegos de ser mentirosos... Eso me recuerda un viejo silogismo que aprendí en la escuela: Epaminondas miente; ahora bien, todos los griegos mienten; así pues, Epaminondas es griego. Tampoco hemos avanzado mucho.
Un mussol es va trobar amb una guatlla i aquesta li va preguntar: "On aneu?" "Vaig cap a l'est", li va contestar el mussol. "Puc preguntar el per què?", va dir la guatlla. "La gent del poble odia el soroll que faig", va contestar el mussol. "És per això que em dirigeixo cap a l'est". Llavors la guatlla va dir: "El que heu de fer és canviar el vostre cant. Si no us és possible, sereu sempre odiat, encara que aneu cap a l'est.Escrit per Lie Hsiang. Extret de Sabiduría China, de Lin Yutang. Biblioteca Nueva (Buenos Aires, 1959).
[...] Embrago i escolto el soroll que fa el motor. Sento alguna cosa estranya i repeteixo la prova. Trigo una estona a adonar-me que no és cap problema del motor. El cingle del meu davant fa eco i sento el gas després i tot de tancar-lo. Ben curiós. Hi torno un parell de vegades o tres. En Chris em pregunta quin és el problema i li dic que escolti l'eco. No fa cap comentari.El Zen i l'art del manteniment de la Motocicleta, de Robert M. Pirsig. Traducció de J. Soldevila i Ll. Delgado. RBA Libros - La Magrana (Barcelona, 2005)
El meu vell motor fa soroll de monedes. Sona com si hi hagués un munt de canvi rebotant dins el motor. És un soroll horrible, però és l'espetec normal de les vàlvules. Un cop t'acostumes a aquest so i aprens a esperar-lo, notes automàticament qualsevol diferència que pugui presentar. Si no hi notes cap diferència, és bon senyal.
Una vegada vaig intentar que en John s'interessés per aquest soroll, però no hi va haver res a fer. L'única cosa que sentia era molt soroll i l'única que veia era la màquina i a mi amb eines greixoses i prou. No va funcionar.
DEZ CHAMAMENTOS AO AMIGOPoesia (1959-1979). Hilda Hilst. Edições Quíron (São Paulo, 1980)
Se te pareço noturna e imperfeita
Olha-me de novo. Porque esta noite
Olhei-me a mim, como se tu me olhasses.
E era como se a água
Desejasse
Escapar de sua casa que é o rio
E deslizando apenas, nem tocar a margem.
Te olhei. E há tanto tempo
Entendo que sou terra. Há tanto tempo
Espero
Que o teu corpo de água mais fraterno
Se estenda sobre o meu. Pastor e nauta
Olha-me de novo. Com menos altivez.
E mais atento.
Intento una traducció al català...
Dez chamamentos ao amigo (0:36)
DEU PRECS A UN AMICAltres enllaços:
Si et semblo nocturna i imperfecta
Mira'm de nou. Perquè aquesta nit
M'ha semblat com si m'estiguesis mirant.
I ha sigut com si l'aigua
Desitgés
Escapar de casa seva, que és el riu
Deslliçant-se, sense ni tan sols tocar la riba.
Em vas mirar. I fa tant de temps
Entenc que sóc la terra. Fa tant de temps
Espero
Que el teu cos d'aigua més fratern
S'estengui sobre el meu. Pastor i navegant
Mira'm de nou. Amb menys arrogància.
I més atent.
Ha descobert un universExtret de La saviesa del foll, de Lluís Maicas.
que és a l'inrevés: el silenci
és la forma més compacta de renou
i té aparença de glacera
Todo se embota y se estropea en las personas, salvo la mirada y la voz: sin una y otra, no se podría reconocer a nadie al cabo de algunos años.El aciago demiurgo, de E. M. Cioran. Traducció de Fernando Savater. Editorial Taurus.
El soroll del Circuit de Catalunya des de Parets (0:51)
A CARLOS DRUMMOND DE ANDRADE
Não há guarda-chuva
contra o poema
subindo de regiões onde tudo é surpresa
como uma flor mesmo num canteiro.
Não há guarda-chuva
contra o amor
que mastiga e cospe como qualquer boca,
que tritura como um desastre.
Não há guarda-chuva
contra o tédio:
o tédio das quatro paredes, das quatro
estações, dos quatro pontos cardeais.
Não há guarda-chuva
contra o mundo
cada dia devorado nos jornais
sob as espécies de papel e tinta.
Não há guarda-chuva
contra o tempo,
rio fluindo sob a casa, correnteza
carregando os dias, os cabelos.
A CARLOS DRUMMOND DE ANDRADEdel llibre de poemes L'enginyer i Psicologia de la composició, de João Cabral de Melo Neto. Traducció de Cinta Massip. Edicions 62. Barcelona, 1994.
No hi ha paraigua
contra el poema
que puja de regions on tot és sorpresa
com una flor dalt d'un terrat.
No hi ha paraigua
contra l'amor
que mastega i escup com qualsevol boca,
que trinxa com un terratrèmol.
No hi ha paraigua
contra el tedi:
el tedi de les quatre parets, de les quatre
estacions, dels quatre punts cardinals.
No hi ha paraigua
contra el món
cada dia devorat als diaris
amanit amb paper i tinta.
No hi ha paraigua
contra el temps,
riu que corre sota casa, correntia
que arrossega els dies, els cabells.
19.- Bernie Krause (08:24)
20.- Sorollistes. Russolo (09:09)
CarnavalDel llibre de poemes Passat festes, de Joan Brossa. Editorial Empúries. Barcelona, 1995. Fotografia: la boca d'una font pública amb cara.
L'ocell miola
El gat esbiega
La cabra renilla
El cavall bramula
La vaca bela
El xai lladra
El gos gruny
El porc udola
El llop brama
El ruc bruela
El pollet rauca
La granota parrupa
El colom mugeix
El bou cloqueja
L'oca enraona
L'home escataina
La gallina refila...
Si la igualtat comporta identitat,
només som un de sol.
M'agradaria tenir un ofici. Fer feina amb les mans. Fuster, per exemple, com el meu avi. I en acabar la jornada, havent agranat les burbaies i el serradís que embaumen la fusteria, observar satisfet la taula que he enllestit i pensar: a l'entorn d'aquesta taula es reuniran la família i els amics, hi posaran a sobre beure i menjar, xerraran i riuran per les coses més insignificants. Sí, m'agradaria tenir un ofici. Fer feina amb les mans. Construir alguna cosa útil.del llibre de poemes El seny del foll, de Lluís Maicas. Ed. Perifèrics, Palma de Mallorca, 1998.
17.- La música (9:59)
18.- So del Cinema (9:30)
"El 1968 va tenir lloc en la vida de Mestres Quadreny un dels moments més trascendentals amb l'encontre, a la fi d'un concert, de l'enginyer industrial, i més tard ell mateix compositor, Lluís Callejo. Callejo, en el transcurs d'aquella trobada, va assegurar-li que les sonoritats presents en el concert eren d'allò més semblant als sons dels xocs de les partícules en un reactor nuclear i que el més sorprenent era com la relació entre aquells sons era absolutament aleatòria."Ahir vaig trobar, a l'apartat de segona mà (9 euros) d'una llibreria del Carrer de Verdi, el seu llibre "La música i la ciència en progrés" (Arola Editors, 2010), que havia pogut fullejar a l'exposició que li va dedicar recentment l'Arts Santa Mònica, a Barcelona.
[…] Hi ha una tendència creixent a escoltar la música en la intimitat, cosa que ens fa entreveure que allò que està en crisi no és l'orquestra pròpiament dita, instrument perfectament vàlid àdhuc per a la música moderna, sinó l'onerosa cerimònia del concert públic. És molt possible que moltes orquestres puguin sobreviure vehiculant la seva activitat a través de la radiodifusió, amb una capacitat d'audiència infinitament superior a la d'un auditori i sense la servitud d'un públic envellit i rutinari.La imatge de la partitura d'Aronada l'he treta de El Temps de Crònides, el magnífic blog del músic Marc Egea, que acabo de descobrir!
Vuit... nou... encara un toc; lenta s'escorrePoema del llibre Poesies, de Giovanni Pascoli. Traducció de Maria Antònia Salvà. Editorial Galerada, Cabrera de Mar (Maresme).
l'hora; i un altre, un altre. Udola un ca,
plora un mussol, no sé de quina torre.
És mitja nit. Un doble so perdura,
petja d'algú qui passa; més enllà
un rodolar de carro, que s'atura
de cop. Tot és tancat, tot sense vida,
sens color, sense forma. S'esbadella,
sola entremig de la ciutat dormida,
una finestra, com una parpella
oberta. Home qui vetles en l'estança
il·luminada, qui te fa vetlar?
Dolor antic potser? Jove esperança?
15.- Sons de la Veu i Boca (8:08)
16.- Passeig Sonor (10:01)
Hi ha una paraula a la qual ens aproximem amb les paraules però a la qual mai no arribem. Aquesta és l'única paraula. Hi ha un color al qual ens aproximem amb els colors però al qual mai no accedim. Aquest és l'únic color. Hi ha un silenci al qual ens aproximem amb els silencis però al qual mai no pervenim. Aquest és l'únic silenci. La resta són reflexos d'un reflex, ombra d'ombres.de L'arbre constant, de Lluís Solà. Editorial Proa. Barcelona, 2003.
Αρμονίη αφανής φανερής κρείττωνl'amic Stefano el tradueix per "L'harmonia amagada és més poderosa que la manifesta". És ben bé el mateix. Sóc tot un clàssic!
12.- Francisco López (7:25)
13.- Knud Viktor (6:36)
14.- Les campanes (8:27)
La pell i els ossos (fragment)Maxime Alexandre. Poeta i dramaturg nascut a Alsàcia (1899-1976). Comença a escriure en alemany. Més tard, quan viu a Paris, escriu en francès i als darrers anys retorna a l'alemany. Durant la seva vida fa 35 canvis de domicili.
La meva ombra forma una closca sonora
I el poeta escolta el seu passat
Dins la petxina de l'ombra del seu cos
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
La peau et les os (extrait)
Mon ombre forme un coquillage sonore
Et le poète écoute son passé
Dans la coquille de l'ombre de son corps
10.- H. Westerkamp (9:01)
Per escoltar L'Espia de Mahler sencer (una hora) podeu anar a la pàgina dels programes a la carta de Ràdio Sabadell 94,6 o bé, baixar-vos-el, clicant :
11.- T. Schwartz (7:52)
Per escoltar L'Espia de Mahler sencer, cal anar a la pàgina dels programes a la carta de Ràdio Sabadell 94,6 o bé, baixar-vos-el, aquí. Els programes nous s'emeten els diumenges a les 14:30 i les repeticions el dissabte següent, ales 20:30.
9.- Violoncels i senyals (5:06)
7.- Cinema. Efectes de Sala (7:35)
Per escoltar L'Espia de Mahler sencer (una hora) podeu anar a la pàgina dels programes a la carta de Ràdio Sabadell 94,6 o bé, baixar-vos-el, clicant :
8.- El vent (5:39)
5.- Ocells (5:02)
Per escoltar L'Espia de Mahler sencer (una hora) podeu anar a la pàgina dels programes a la carta de Ràdio Sabadell 94,6 o bé, baixar-vos-el, clicant :
6.- Els Sons Perduts (5:22)
Mentre dibuixo, del fons de la vall, de cap al límit de l’urbanització i penetrant la calma xafogosa del migdia, com un contrapunt al brunzir espès de les cigales, en pugen unes intermitències de so. Un colpejar lleu, fosc, sec, entretallat i discontinu com un Morse primari. És el senyal d’algú que treballa. Sembla el missatge insistent i poruc de l’únic ser actiu d’aquests contorns i en aquesta hora. Reconec aquest so esqueixat que puja, com l’eco d’un fer calmat però sense pauses. Reconec aquest so encara que arribi filtrat per un serrell d’alzines, buguenvíl·lies i mimoses. En reconec el dring esquerdat de test mesclat amb el metall que colpeja: un paleta escapça totxanes. [...]
Per escoltar L'Espia de Mahler sencer podeu anar a la pàgina dels programes a la carta de Ràdio Sabadell 94,6 o bé, baixar-vos-el, clicant aquí.
4.- Els sons petits (4:12)
1.- Introducció (4:26)
2.- Les portes (4:21)
¡
3.- La veu (4:50)
Un programa musical i d’actualitat centrat en les millors peces simfòniques. Un format per escoltar i aprendre i per aprendre a escoltar les grans obres de la mà de Jordi Cos. I per conèixer l’actualitat d’un gènere que ha fet sort a la ciutat.En Jordi m'ha convençut per col·laborar-hi amb Quadern de sons, un petit espai (5 minuts aprox.) on parlo sobre el món dels sons.
