Eleanor entrevista Dennis

Mentre el seu marit rodava la immensa Apocalypse Now, Eleanor Coppola anotava les seves vivències a Filipines. No va acabar el documental que es proposava, però els seus escrits es van transformar en un llibre.

Trenta anys després, potser som més a prop d'aquesta idea de Hopper:

October 17 (1976), Pagsanjan

I shot an interview with Dennis Hopper. One of the things he said that interested me the most was he thought filmmaking was in the same phase of development that art during the cathedral-building period. When they build those great cathedrals in Europe, they employed stonemasons, engineers, fresco painters, etc., and created the work through the combined talents of many. By the nineteenth century, art evolved to the point where the major work of the day was being done by individual artists working alone at an easel. Dennis was making the point that now filmmaking involves the talents of many departments and perhaps eventually major films will be made by one person with a video port-a-pack.

Notes. On the Making of Apocalypse Now, d'Eleanor Coppola (Limelight Editions, 1979. Faber and Faber, 1995)

Lluna sobre els terrats

A la una de la matinada, el meu barri sonava força tranquil. Un avió, una televisió llunyana, unes veus, un motocicle. Poca cosa més.

Nit amb lluna (02:28)

Encara que més tard, un cop ho havia plegat tot, un impertinent camió de la recollida d'escombraries va desvetllar tothom i va fer caure la lluna a trossos. Us estalvio l'escàndol.

És convenient escoltar l'àudio amb auriculars, però per fer-ho a un nivell adequat podeu ajustar el volum amb la passada del motocicle (extret de l'anterior arxiu d'àudio sencer): l'heu de sentir suau, ambiental, com si fos a cent metres.

Referència de nivell: passada d'un motocicle (0:13)

joguina: timbaler

Vet aquí un timbaler que no toca el timbal. Una joguina mecànica que sap donar voltes, però les baquetes no percudeixen mai el petit timbal metàl·lic, perquè els falta una peça (una molla amb una petita bola a la punta). Potser és millor així.

Joguina-timbaler (0:39)

Anteriors joguines en aquest quadern:

• Joguina: papallona
• Joguina: ocell

Textos: Miquel Bauçà (6)

Tothom conta, satisfet,
les anades al cinema
i el xoc en sortir al carrer.
El mateix passa amb els somnis
mil vegades molt millor.
Són exactament pel·lícules
sense el cop del trencament,
si hom dorm sense paràsits.

Rudiments de saviesa, de Miquel Bauçà.
Ed. Empúries. Barcelona, 2005.

Anteriors textos de Miquel Bauçà en aquest quadern:

• Textos: Miquel Bauçà (5)
• Textos: Miquel Bauçà (4)
• Ras i curt
• Esmicolament
• Textos: Miquel Bauçà (1)

Nit de Sant Joan

Traques, ruletes, piules, bengales, bombetes, trons, tigres, xiuladors, cracklings, girasols, volcans, fonts, petards, sortidors, voladors, huracans, paracaigudes... Terrasses, terrats, pisos i balcons amb garlandes, músiques i coques de fruita i de llardons. Totes les poblacions bullen en plena nit de Sant Joan.

La ciutat, de revetlla (01:40)

De ben petits enlairàvem globus de paper des del terrat. Si no feia gaire vent veies pujar la petita flama del cotó encès, ben amunt, fins que es perdia.

Pre-Sónar (59 anys abans)

El dia 19 d'abril de 1948 Pierre Schaeffer anota:

En faisant frapper sur une de mes cloches, j'ai pris le son après l'attaque. Privée de sa percussion, la cloche devient un son d'hautbois. La situation évolue. Il s'est produit une fissure dans le dispositif ennemi. Le moral change de camp.

Aquell dia neix la música concreta. Fa 59 anys.

Entrenament útil

Anava ben equipat: uns prismàtics per si no hi veia bé; una gravadora amb un micròfon ben sensible, per si no hi sentia gaire; i una petita càmera de vídeo, per l'angúnia de no recordar-ho.

Però tot ha funcionat de meravella. Les setmanes d'entrenament han fet sentit: ha vist sense mirar, ha sentit sense escoltar, ha olorat sense ensumar. I a casa, s'ha emocionat de tot plegat.

Ara guarda en una bossa tots els aparells que no ha usat. I està pensant que el dia que hi torni, acompanyat, només s'endurà un petit quadern, un llapis i una poma.

O dues pomes.

S'apropa el solstici. S'apropa Sant Joan.

De dia, en algun racó d'una plaça, un grup fa de les seves, amb un encenedor a la mà.

En algun balcó, més enllà, els més petits fan rodar bengales.

I algunes nits, com avui, ja es pot tastar l'enrenou de petards i traques.

Nit i petards (0:40)

Textos: Albert Ràfols-Casamada (2)

l'aspecte de les coses com una idea externa de les coses
un gotim de raïm blau com un núvol que porta pluja
la pluja llisca damunt els vidres quasi en silenci
el silenci forma part de l'entorn de les coses
un home observa la pluja darrere el vidre
el so lent de la pluja omple la seva mirada
el blau del gotim de raïm com una nota més del silenci
el cant d'una merla quan para de ploure
les ombres s'amaguen al blau del gotim
la idea del gotim es confon amb el cant de
       la pluja i el blau d'aquests núvols

Hoste del dia, d'Albert Ràfols-Casamada. Ed. Columna. Barcelona, 1994.

Aquí, un altre poema.

Textos: Su Dongpo

LA COSTA DE L'EST

La pluja ha rentat la costa est. La Lluna
ha quedat neta, com un mirall blanc.
La gent de ciutat ha marxat del poble.
El camperol enfila el camí ral.
No em molesten les pedres del sender;
m'agrada com dringuen: componen música
quan les arrossego amb el bastó.

Rere el ventall (versions de Su Dongpo), del llibre de poemes El temps dels poderosos, de Josep-Francesc Delgado. Columna Edicions. Barcelona, 1998.

Su Dongpo és el sobrenom del poeta xinès Su Xi (1036-1101). Content d'haver trobat aquesta petita meravella en la versió de Delgado: és una bona reserva vitamínica per a tota la setmana. I potser més.

Textos: Miquel de Palol

El gran art és la música; el segon la cuina. Després vénen l'escultura i la pintura, com una bèstia de dos caps. Després, el cine. I al final, la poesia.

Els Proverbis, de Miquel de Palol. Ed. Ara Llibres, Barcelona, 2003.

Bestieses

• Obrir un sobre i sentir el repic de la màquina d'escriure.
• Pujar fins el pis tretzè i a cada replà recordar el motiu principal de cadascuna de les òperes de Wagner.
  
• Plantar-se davant d'una sortida d'aire condicionat i, amb els ulls tancats, saber que som dalt del Canigó. Quina ventada! Vigilar de no ensopegar de baixada.
• Fer punta al llapis i deixar que l'olor ens porti al mig del bosc. Atents, però, a la talada, que sento sorolls...
  
• Netejar els vidres de les ulleres. No esverar-se gaire si les mans, amb el moviment, es tornen ales i bateguen com les d'un colom.
• Obrir un calaix. Fer-se petit i amagar-se a dins. Sentir com ressonen els nostres passos. (Això depèn de si el calaix està més buit o més ple. Preveure aquesta situació)

El bon Jan i el mar

El bon Jan toca l'acordió davant del mar. Dibuixant: Alfons Figueras. Tira còmica publicada, fa temps, al diari Avui.

La pintura xinesa i l'ocell

És com una pintura xinesa del segle XI. Delicada, boirosa, antiga. Amb un llac que la sustenta, potser. Pot semblar-ho, però no ho és. És el sonograma d'una frase del cant d'un ocell que cada tarda, a les sis, arrenca el concert entremig del trànsit:

Una frase del cant de l'ocell (0:04)

M'he escoltat quatre cops el CD de la guia Ocells de Barcelona, d'Eloïsa Matheu, i no hi ha manera. ¿És un tallarol de casquet (Sylvia atricapilla)? ¿És un pit roig (Erithacus rubecula)? Quin és? Quanta ignorància! (...i em dedico als sons!?)

Mentrestant l'ocell en qüestió segueix refilant:

Cant d'ocell (01:05)

Els directors i el mesclador

Hi ha directors que s'agafen, s'aferren al "so directe", al so gravat durant el rodatge (location sound) i els costa molt afegir o treure res. És la seva veritat. Els agrada treballar els ambients sonors que envolten, embolcallen i amplien aquest so central, aquest so "real". A esquerra i a dreta de la pantalla del cinema, i als canals ambientals del darrere (surround). El so del rodatge és sagrat.

I n'hi ha d'altres que el "so directe" gairebé els molesta. El consideren un element secundari i el reconstrueixen absolutament, en algunes ocasions. És un so que no expressa el que ells volen. I recreen cada seqüència minuciosament, fins al mínim detall. Conserven els diàlegs però canvien els passos, les portes, la gent que parla al voltant i tota la resta. Fan, sonorament, un món nou. O una nova (seva) interpretació d'aquest món (seu).

En els primers, Marc Recha. En els segons, José Luis Guerin. Aquestes dues tendències (no estic segur que es contradiguin del tot entre sí) generen les seves pròpies dificultats a l'hora de pensar, crear, muntar i mesclar els sons d'una pel·lícula. Per això, una de les coses difícils d'aprendre, per a un mesclador, és la de saber conservar el propi bagatge, la pròpia empenta creativa, enmig d'escenaris tan diferents.

Paper de taronges

Els papers de seda que emboliquen les taronges sempre m'han semblat com una partitura sense notes ressonant en un camp assolellat, amb flors roges i llampants. Són paperets que després conserven una olor dolça i, amagats entre les pàgines d'algun llibre, poden funcionar la mar de bé.

A Burriana (Castelló) hi ha un Museu de la Taronja on expliquen moltes coses.

Gralles i grallers (fa 26 anys)

En una època anterior, fa més de 26 anys, quan el mesclador encara no havia entrat en el cinema però hi estava a punt, vet aquí que el món de la música tradicional el tenia atrapat.

Quan la consciència de la pròpia ignorància s'aparella amb la curiositat i una bona dosi d'energia i temps, sempre en pot sortir alguna cosa. Amb alguns amics, entre ells Pau Orriols - luthier i flabiolaire - anàvem a veure vells grallers, famílies de cornamusaires o constructors de flabiols. Fèiem fotos, xerràvem, preguntàvem i, quan es podia, passàvem a net els apunts.

El desembre de 1981, CANYA! (QUADERNS DE CULTURA POPULAR) va publicar l'article Instruments musicals tradicionals catalans: I. La gralla.

El consell redactor de CANYA! era el CERCUP, Centre de Recerca i Promoció de la Cultura Popular, creat tres anys abans, el 1978. Però aquest primer quadern (número 0) no va tenir continuïtat i el projecte es va aturar en el número de promoció.

He recuperat aquest article per tal de fer-lo accessible, no pel seu valor etnomusical, que és ben minso, sinó com a document d'uns anys de transició i aprenentatge d'un món en ebullició.

Estudiosos com Gabriel Ferré i Pau i Xavier Orriols han escrit de debò sobre aquests temes. També hi ha, avui dia, dotzenes de llocs web amb informació inacabable i magnífica sobre tots els instruments tradicionals. Com el de Francesc Rius, el de Xavier Margalef, o sobre el món graller, fet pels Grallers de la Torre.

Salut per a tots ells!

Extrapolacions. Programació i Mescles

Extrapolacions amb consells i notes de l'àmbit dels programadors d'ordinador. Adaptats al món de les mescles de so per a cinema. Segurament encaixen en molts altres àmbits.

• No perdis el temps amb el problema equivocat. Determina sempre quin és el problema real abans de intentar arreglar-lo.
• El client, sovint, no sap demanar el que realment necessita.
• Massa hores perjudica la productivitat.
• Pensar durament, sí. Treballar durament, no.
• Les eines que usem tenen una profunda (i fosca) influència sobre els nostres hàbits de pensar i, per tant, sobre les nostres habilitats pensadores.
• Divideix i venceràs.
• Sobre l'ús del llenguatge: és impossible fer punta a un llapis amb un ganivet rom. I passa el mateix amb deu ganivets roms.
• La simplicitat és un prerequisit per a la fiabilitat.
• El mesclador competent és conscient de la mida limitada del seu propi cervell.
• La solució aplicada és, de vegades, més problemàtica que el problema que es vol resoldre.
• Les rutines del treball són útils mentre un s'adoni que les usa.
• Els projectes estan organitzats i funcionen, generalment, amb una difusa delineació de les responsabilitats.

Altaveus de platja

Sembla que tan bon punt comencin a sonar, hagin de començar a rodar. I si ho fan molt de pressa potser s'elevin desencaixant-se del pal que els sustenta. I si pugen molt amunt semblaran una traca sonora una mica especial.

Però dubto que tot plegat succeeixi.

El temps

Sense hores.

Feines i Films

El mesclador intenta retrobar el ritme d'aquest quadern.

Han sigut cinc setmanes amb les mescles de dues noves pel·lícules ben especials:

• la de José Luis Guerin. Sons i ambients d'un badoc passejador per una ciutat, buscant una amiga, a Dans la ville de Sylvie (En la ciudad de Sylvia).
  

• i la de Pere Portabella, sobre J. S. Bach. Diferents instruments musicals i èpoques, amb Bach i Europa d'eixos. Tota la música gravada en directe per un tècnic extraordinari especialitzat en so per a cinema, Albert Manera. Grava el so durant el rodatge, enregistra les musiques i, al seu propi estudi, crea i munta (sound editor) les bandes de so per tal de ser mesclades.

És curiós, vaig treballar amb aquests dos directors fa disset anys (1998-1990), fent les mescles de Innisfree i El pont de Varsòvia. Ara hem tornat a coincidir en el temps. Quin privilegi! El temps és una cosa ben estranya, no?

Textos: David Jou

Stradivarius

L'espetec, el xerric, el lladruc, el tic-tac:

tots els sons
primitius
es fan bons
a les mans
d'aquest mag
del taller

que ara amb fusta i amb terra i amb flaire de bosc i vernís

fa de l'antre i l'avenç i la cova i l'abís
un espai sideral
amb rigor geomètric i pur,
al conjur
del qual
cada so musical és tan pur
que fa mal.

Poema de David Jou.

Partitures. Gallicinium

Notes mínimes sobre cinema (2)

Contrapunt, consonància, contextura, conjunt, concret, confluir, contrast, constrènyer, connexió, confusió, concepte, concís, concert, contar, contigu, continu, contraposar, construir, consumir...

Ritmes: baixar l'escala

Baixem l'escala que ens porta al carrer, amb una mica de pressa, lleugers. Si escoltem, emergeix un ritme: el dels nostres passos, i un espai sonor: l'estreta escala que travessa verticalment l'edifici de pisos.

Un parell de trams de la baixada:

Ritme baixant l'escala (0:20)

Altres posts sobre ritmes:

• Les dotze (van tocant)
• Una mica de vent
• Picaporta
• Joguina: papallona
• Joguina: ocell
• Dia i nit
• Ritme caní
• Vano
• Moviments casolans
• Pitos. La forma més antiga del ritme
• SMS
• La barana sota la pluja
• Aigua i pluja

(Post actualitzat i modificat el 23 de juny de 2020)

Notes mínimes sobre cinema (1)

La imatge s'enduu el mèrit, gairebé sempre, de tot el que el so aporta al cinema.

Recordar que al muntar i mesclar sons, aquests han de tenir intenció: pel que són, per on estan posats, per com estan acompanyats, per com es podran mesclar...

Accident

Sempre es quedava una bona estona absent. Semblava mig adormit. S'imaginava que era en un altre lloc, una mica més enllà. Nous espais, estances, camins i turons. Els sons l'acompanyaven, però no s'adonava. Era en una recreació fílmica perfecta. O així li semblava, fins que algú va canviar el guió. Mai més es va quedar adormit.

Mesclar (so de pel·lícules)

No és fàcil sonoritzar i mesclar escenes d'acció, batalles, persecucions. Però sovint les coses que semblen més banals i senzilles s'acaben complicant. Una conversa en un pis. Una discussió al carrer. Algú que va a dormir. Tan se val. Són escenes que sembla que no reclamin massa dedicació. Ja caminen soles. No cal treure ni posar res.

Tranquil, ja s'entén tot. No pateixis, ara venen unes escenes molt fàcils. Trampa mortal! Fes que la imatge es vegi en pantalla gran i només els bons muntadors (experimentats, amb talent i gràcia) se salvaran.

Una porta que es tanca (què ha de denotar?). El so que ve del carrer. L'enrenou dels veïns. El frec de les sabatilles d'una persona malalta. El glu-glu del licor en el seu camí de l'ampolla al got. Un clatellot. El so de la cullera dins una tassa de xocolata.

Amb un pressupost bàsic, una mescla pot ser de 2 setmanes (2 x 40 = 80 hores). Si la pel·lícula dura 90 minuts, resulta que toca a uns 50 minuts de mescla per cada minut de film. Només el bon treball dels muntadors de so fa possible una mescla eficaç i feliç. La resta són bajanades.

Jonas Mekas, energia pura

El diari de cinema de Jonas Mekas va ser un dels llibres, a finals dels anys 70, que més energia ens va injectar. Entusiasme. Independència. Variació. Agudesa. Atac. Reflexió. Gaudi. Efervescència.

JM, ara, ha estrenat lloc propi a la xarxa. De moment, l'aspecte comercial sembla una mica excessiu i s'hi troben a faltar més escrits, articles i enllaços. Però des del primer dia de gener de 2007, JM ha iniciat un recull de 365 films (petits). Es poden baixar sense càrrec, el mateix dia que surten. Després cada petita pel·lícula costa 2 $.

Hi ha un excel·lent recull sobre JM a Xcèntric (autors > M > Mekas) del CCCB, on hi trobo un magnífic comentari sobre les eines.

Per què aquesta tècnica d'una única eina i no una altra de més nova, una tecnologia més "avançada"?

Vaig trigar aproximadament quinze anys en arribar a dominar completament la meva Bolex, fins que vaig aconseguir fer realment i de manera automàtica i espontània allò que volia fer. Sempre ho comparo amb el que fa un saxofonista o un músic de jazz, practica anys i anys, fins que l'instrument comença a seguir els moviments més subtils dels seus dits. Seria destructiu i fins i tot estúpid canviar de cop el teu instrument només perquè algú n'ha inventat un de nou. Sóc un home molt ocupat. No tinc ni el temps ni la necessitat o el desig de canviar les meves eines, la meva Bolex. Sobretot perquè la Bolex és una càmera molt precisa, molt adequada pel meu tipus de filmacions.

Escultors

L'ametlla és a Josep Llimona,
com l'avellana és a Manolo Hugué.

Apunts (4)

El bon temps afavoreix petits canvis en el repertori sonor. Finestres i balcons oberts (embocadures de llum, aire i so) escampen converses, rialles i algun crit mentre s'és al carrer, sobretot per les nits. Unes veus que no acabes de saber d'on surten, creant una certa desorientació acústica.

Hi ha campanes que poden inundar, elles soles, gairebé una ciutat sencera. I n'hi ha d'altres, més modestes, que només et sabran dir com són d'estrets els carrers del teu barri.

Textos: Gerald Brenan

Dos pensaments extrets del capítol Introspección:

Estoy tendido en la cama, ojos cerrados, escuchando llamadas de niños, ladridos de perros, trotar de caballos y pasos alígeros de cabras al deslumbrante resplandor solar. Este clima de Málaga te procura el placer puro, destilado, de sentirte vivo en estado de somnolencia.

En este país no hay nada más nostálgico que la voz nasal del vendedor de lotería, moviéndose a lo largo de la calle aldeana. Ello me hace volver al tiempo en que visité España por primera vez hace cuarenta años, cuando los pregones callejeros eran más comunes. Oído y olfato... ¡Con cuánta sutileza ejercitan ambos la propiedad de preservar, como moscas en ámbar, pequeños fragmentos de nuestro pasado que la vista, siendo un sentido mucho más explotado, es incapaz de retener!

Pensamientos en una estación seca, de Gerald Brenan. Plaza & Janés Editores. Barcelona, 1985. Traducció de Manuel Vázquez.

Música al metro

Un divendres del passat gener, el violinista Joshua Bell va tocar en una de les estacions del metro de la ciutat de Washington (USA).

L'actuació, feta d'incògnit, amb tot el que va passar (i el que no va passar) és a Perles abans d'esmorzar, article del diari Washington Post, que va idear i organitzar l'experiment.

Joshua Bell (It was a strange feeling, that people were actually, ah . . . ignoring me) va tocar durant 43 minuts per a 1.097 persones. Va recollir 32,17 $ (a part del bitllet de 20 de l'única persona el va reconèixer). Només 27 persones van deixar-hi alguna moneda. Les altres 1.070 van passar de llarg.

Eren les vuit del matí, al metro...

Joshua Bell és el violinista darrera de The Red Violin (1998) i de Ladies in lavender (2004).

(Apunt dedicat al músic de tacet)

PD: L'endemà d'escriure aquest apunt descobreixo que Tim Prebble ja s'hi havia fixat dos dies abans.

Anàlisi rítmica

Et plantes en un passeig. Si hi ha cadires o bancs, millor. Engegues el metrònom escoltant el ritme que marca amb uns auriculars. Et dediques a mirar com la gent passa caminant. Uns més aviat passegen i baden. Els altres van per feina. I el que fa la resta és molt variat.

Valors en BPM: batecs (pulsacions) per minut:

• 300, caminar super ràpid
• 230, caminar veloç
• 180, caminar ràpid
• 120, caminar decidit
• 90, caminar pausat
  
• 65, caminar lent

Hi ha un metrònom en línia a Metronome Online.

Millorant equips

Dues petites idees (malèvoles):

A la tele li falta un botó per poder eliminar el so de la veu en off que fa els comentaris dels documentals (i d'alguns reportatges dels telenotícies). I poder sentir - per fi - què està passant sense que t'ho expliquin.

Al lector de DVDs li falta un botó per poder deixar d'escoltar la música de les pel·lícules, quan a un li plagui. Pot semblar radical, però segur que és higiènic: de vegades hi ha músiques que acaben ofegant de tant voler assegurar massa la jugada. Encara que, segons amb quina pel·lícula, usar un botó per eliminar la música pot resultar injust o, com a mínim, desconcertant.

Serà qüestió de prendre nota.

Aportació des de Xàbia

L'amic Santiago m'envia unes gravacions de la processó de setmana santa del seu poble, Xàbia. Es va comprar un petit aparell per gravar sons, l'Edirol R09 i n'està content.

Fins fa poc, en Santiago encara es dedicava al cinema (IMDB) i vivia a Madrid. Ara viu feliç davant del mar, amb les barques. Així dóna gust!

No es perdin la saeta final.

El dia arrenca

Plaça del Sol (Gràcia, Barcelonès). Dilluns de Pasqua. Encara que són les dotze tocades, es pot dir que el dia arrenca. Comencen a parar les taules i cadires d'un dels bars.

M'assec per escoltar i gravar. Fa una punta d'aire. Em miro l'edifici de l'esquerra amb els tres balcons per planta. Ara són pisos, però va ser la meva primera escola. Vet aquí on som ara.

Sons a la Plaça del Sol (Gràcia) - 1 minut

El so de la ciutat (5). Josep Pla

Hi ha carrers del barri antic de Barcelona que semblen aprimar, afuar, dintre el seu ambient reclòs i estret, el soroll sord de la ciutat - i en general tots els sorolls: la garlopa del fuster, la llima del serraller, la pastera de la fleca... Fins la llum sembla fer-s'hi esborradissa.

(pàgina 462 de l'Obra Completa. Vol. I. El Quadern Gris)

De vegades, passant per algun carrer vell de Barcelona, es pot tenir, encara, la inefable, deliciosa sorpresa, de sentir la garlopa d'un fuster. Avui, passant per davant d'un entresol obert de bat a bat, he sentit que un empaperador, amb un cigarret penjat al llavi inferior, cantava "El pardal quan s'ajocava, feia remor..." amb una veu somorta i enjogassada.

(pàgina 608 de l'Obra Completa. Vol. I. El Quadern Gris)

Una de les coses més estranyes i desagradables és sentir cantar un gall a la matinada (que és l'hora que canten) en una ciutat. El fet m'ha arribat sovint, a l'hotel del carrer de Santa Ana de Barcelona on vaig a dormir. Darrerament vaig sentir cantar un gall a Olot, trobant-me a la Fonda de l'Estrella. Aquells galls de ciutat, ¿en quin dimoni de galliner de terrat o de balcó es deuen trobar? Pobres animals! Fan una impressió i tristesa aclaparadora. El seu escataneig és fluix i pàl·lid. En canvi, sentir cantar un gall en una masia o en un poblet rural és deliciós i alhora que canten fan dormir.

(pàgina 266 de l'Obra Completa. Vol. XII. Notes disperses)

El Quadern Gris i Notes disperses, de Josep Pla. Edicions Destino, Barcelona.

Anteriors posts sobre El so de la ciutat:

• (4) Antoni Rovira i Virgili
• (3) Sha Changpai
• (2) Luis Martín Santos
• (1) Zoé Valdés
  

Veus i poemes (17): Ronny Someck

Al poble de Farrera (Pallars Sobirà) hi ha El Centre d’Art i Natura, una residència de treball per a artistes i investigadors d’arreu del món.

Entre moltes altres activitats, s'hi fan uns seminaris de traducció poètica amb poetes convidats. Un dels poetes, l'any 1999, va ser Ronny Someck, nascut a Bagdad i que viu a Israel des dels dos anys.

Mia, que va néixer a Tel-Aviv i ara viu a Catalunya, accedeix a llegir-ne un poema (no en llegeix el títol) que parla dels cavalls a Farrera:

Poema de Ronny Someck en hebreu

Traducció al català del Seminari de Farrera:

Cavalls. Vista panoràmica dels Pirineus

De bon matí els cavalls vénen a jeure
en un racó de la catifa de neu que Déu ha posat
damunt la hivernació de les muntanyes.
El galop, l'han deixat a l'estable,
i a les busques del rellotge de la creació
el temps, com les ferradures, s'ha glaçat.

Farrera, 16 d'abril de 1999.

En paper de vidre. Ronny Someck i Tamir Greenberg. Seminari de traducció poètica de Farrera, II. Edicions Proa, Barcelona, 2000.

De Ronny Someck també hi ha publicat en català Amor pirata, un recull de poemes traduït per Manuel Forcano. Edicions Proa, 2006.

Més Veus i Poemes.

El so de la ciutat (4). A. Rovira i Virgili

Entrem en una setmana on sembla apropiat llegir un dels articles que Antoni Rovira i Virgili va escriure pels diaris barcelonins La Publicitat i La Nau durant els anys 1924 a 1929.

El silenci de la ciutat

Oblidant-nos voluntàriament de l'exemple de moltes grans ciutats d'Europa i Amèrica, ens plau de trobar dins l'any uns dies en els quals la ciutat trepidant i sorollosa es torna quieta. La invasió de la ciutat pel silenci que ens ve del cel i de la terra interromp amb unes hores de repòs l'agitació que ens volta i ens penetra.

Aquest parèntesi silenciós té delícies molt pures. Quan s'apaguen els sorolls del tràfic urbà i les cridòries dels homes, veiem millor la ciutat, la humanitat, la natura. Enmig del silenci ens adonem de moltes coses que el soroll i els crits ens amaguen habitualment. Els ulls es fan més aguts i més clars, i un sentit intern ens permet d'escoltar les veus sense so que ens pugen de la profunditat de l'ànima nostra i les que ens arriben del món exterior.[...]

(aquí per llegir-lo sencer)

Teatre de la ciutat, d'Antoni Rovira i Virgili. Editorial Barcino. Col·lecció Popular Barcino, volum CCIV. Barcelona, 1963.

Ruta

Com aquell que ensumés, escolta
voluntàriament.
I mai s'ho acaba, malgrat les semblances.

Escolta a prop, el menut, al detall.
Escolta a part, l'immens, a l'engròs.

Sap que un dia no haurà de menester voluntat.
I tot sol, fluirà el so i en gaudirà, sentint-lo.
Ni la sordesa li privarà, perquè sentirà, si cal, veient, tocant i olorant.

(guarda el bloc mentre s'alça la caputxa de la jaqueta per no mullar-se les ulleres)

Blogs de gent de cinema (1)

The music of sound és el blog de Tim Prebble, home de so, música i cinema, supervisor del muntatge sonor i dissenyador de so, resident a Miramar, Wellington, Nova Zelanda.

Substation Sound Design és el seu propi estudi on crea i prepara els so de les pel·lícules, com Bridge to Terabithia, que després mesclarà a estudis com Park Road Post, el fantàstic complex de postproducció creat per Peter Jackson per a la seva trilogia El senyor dels anells.

És emocionant trobar, de tant en tant, aquests blogs. No n'hi ha gaires, però m'hi esforçaré.

Preparació. Entrenament

Una manera de preparar-se per a una feina nova és (o podria ser):

• apropar-se prou per trobar el desllorigador tècnic i estratègic,
  
• allunyar-se suficient perquè et quedin el mínim de idees pròpies abans de començar.

Massa idees preconcebudes et poden fer entrar de biaix en el projecte. Com un cargol que, estant mal enfilat, se li fa malbé la rosca al forçar-lo a entrar.

Pensant en el cinema i les mescles de so. Potser també en més coses...

Kieslowski i els documentals

He fet molts documentals perquè m'agradava aquest gènere. I segueix agradant-me. Però no en faig més, perquè ja no existeix. És mort. Amb la càmera un es fica per llocs on no hauria de fer-ho mai. Hom entra dins l'esfera íntima de la gent, on les seves relacions són les que són perquè no hi ha testimonis.

Amb els anys, he anat entenent que es tractava d'una trampa de la que era impossible alliberar-se. No es pot entrar amb una càmera en una cambra en el que una parella fa l'amor perquè ja no estaran sols. La condició de l'amor és ser dos i no tres, amb la càmera. Fins que vaig entendre que vàries esferes de la vida escapen al documental. De manera que, cada cop més, m'allunyava de l'esfera social o bé política, que s'ajusta bastant al documental, per explicar el que passa entre la gent.

Darrerament, em sembla que les meves pel·lícules tracten més del que porta la gent en el seu interior, del que no es mostra a ningú. Per gravar això, està clar que necessito als actors, llàgrimes, glicerina, mort artificial... Tot ha de ser artificial per semblar real a la pantalla. Només és per la via dels accessoris i els artificis que una pel·lícula pren vida. En el món real tot és molt més interessant, però no està permès gravar aquella realitat. Aquesta és la raó per la que vaig deixar el documental.

Extret dels subtítols del documental Kieslowski dialogue, de Ruben Korenfeld i Elizabeth Ayre. Coproducció de Films d'Ici, Sideral i FR3, 1991.

Fregament

La manera més usual de fer sonar un violí és fregant les seves cordes amb un arquet. Però sinó es preparés amb colofònia, l'arquet lliscaria sobre les cordes, sense produir cap so.

La colofònia és una resina sòlida, provinent del pi. És la que donarà a l'arquet el grau de rugositat, d'aspror suficient per fer vibrar les cordes del violí. L'arquet no pot lliscar, ha de fregar.

Sense fregament no hi ha so, no hi ha música.

Miracle

Al migdia ha plogut, una pluja fina acompanyada d'un sol ben fi. Vet aquí que a ciutat l'asfalt s'ha obert en mil i una petites esquerdes on brins d'herba han tret el nas. Els arbres, sense fer malbé res, s'han espolsat les arrels. Durant una estona els carrers, sense automòbils, eren prats on apuntava alguna riera. Un espectacle silenciós de primera magnitud.

He volgut fer fotografia per mostrar-ho, però he fet tard: els set pisos de baixada han sigut prou per cloure el miracle. He tornat a veure l'asfalt al seu lloc, sencer. Els arbres seguien en la seva fila, avorrits. Potser dissimulaven.

Però durant una estona llarga ha quedat una olor. N'estic segur.

El so de la ciutat (3). Sha Changpai

Sobre els sorolls de la ciutat

Hi ha sorolls del bosc, de la selva i de la ciutat. Quan s'ajunten aus, bèsties i homes, sempre se sent una ensordidora i bullent confusió de sorolls. De vegades escoltem els crits dels animals i els cants dels ocells als boscos i ens imaginem que aquests crits i cants són pures expressions d'alegria sense un propòsit. Per analogia amb els sorolls humans de la ciutat, tanmateix, cal arribar a la conclusió que tenen un propòsit ben definit, bé per mostrar el que tenen, bé per anunciar el que no tenen, en relació amb la satisfacció d'alguns desigs primitius immediats.

El clima de Pequín és sec i els sorolls de la ciutat arriben a punts molt distants. Els crits dels quincallaires se senten a tot arreu, a les avingudes, als carrerons més apartats i als racons més remots. Els quincallaires porten les seves mercaderies i caminen pels carrers on hi ha llars per vendre a les mestresses de casa el que necessiten. Hi ha milers d'ells, amb sol o amb pluja, de dia o de nit. Aquests sorolls són els sorolls dels homes que tenen alguna cosa per vendre i volen vendre-ho. Seria poc raonable pensar que els sorolls dels homes són per a la satisfacció d'algunes necessitats i que els sorolls dels animals no ho són. Crec que aquests crits són com els dels homes que donen veus i anuncien al públic que tenen una cosa per vendre. Obren així per tal de tenir un mitjà de vida i continuen obrant així fins a la fi dels seus dies.

Aquest soroll de la ciutat és, per tant, un símbol de totes les activitats i professions humanes. Tota la humanitat tracta de vendre alguna cosa. Els qui tenen poder venen poder i els qui tenen influència venen influència. Artistes, escriptors, funcionaris, buròcrates i dones venen el seu art, els seus escrits, els seus favors, la seva sagacitat i reflexió o els seus encants personals per obtenir el que volen. Tots ells mostren el que tenen i clamen per la cosa que no tenen, en relació amb la satisfacció d'alguns desigs immediats. Hi ha fins i tot murmuris al mig de la nit, conciliàbuls darrere de les portes, sobre assumptes que no han de ser esmentats, que han de ser inoïbles per al món exterior; són les paraules sense soroll, el cant sense paraules per a la satisfacció d'algunes necessitats immediates i que, tanmateix, ressonen amb més força que les campanes i els tambors de la ciutat. La funció d'aquests sorolls sense soroll és la mateixa que la dels quincallaires de la ciutat, però el contingut no és sempre tan honrós.

Ah! Només l'au fènix pot imposar l'harmonia en els cants dels ocells, només l'unicorn pot posar ordre en els crits dels animals i només els savis poden procurar la satisfacció de les necessitats humanes de manera que la veu dels homes sigui una veu de pau i felicitat, no la veu de l'aldarull i del descontentament. No és just que els homes hagin d'escapar-se a les muntanyes i viure com a ermitans per gaudir dels cants dels ocells i dels crits dels animals, doncs així els homes queden per sota de la creació animal.

Sha Changpai (c. 1671). Extret del llibre La importancia de vivir, de Lin Yutang. Traducció castellana de Roman A. Jiménez. Editorial Sudamericana. Buenos Aires, 1939.

Notes:
(1) No he sabut trobar cap referència sobre aquest escriptor xinès del segle XVII, a part del llibre de Yutang.
(2) L'adaptació del castellà al català és meva amb l'ajut de translendium. Per tant, també són meus tots els errors i faltes. S'accepten suggerències.

A la manera de Chin Shengt’an

El sol, a través dels porticons, fa el seu itinerari per les rajoles. Un veí fa escales al piano. He rebut un missatge al mòbil. No és això felicitat?

Ferralla

Castells o coves,
amb antenes cap el cel.
Ignorància.

Mínim (4)

Treballar fins que
l'eina desaparegui.
És l'objectiu.

El so de la ciutat (2). L. Martín Santos

La ciudad y su sonido

La ciudad suena, y cada ciudad suena de una manera distinta; suena como un instrumento de música, y ya se sabe que hay muchos tipos de instrumentos y muchas diferencias de calidad. Entre el ruido y la música, la ciudad produce sonidos que, a su vez, la envuelven y nos envuelven a nosotros, sus productores.

Por esta razón es necesario que se desarrolle un nuevo urbanismo que, en vez de centrar su interés teórico sobre el espacio y su aprovechamiento, coloque su interés en el ámbito acústico y esclarezca la categoría de lo fonotópico como presupuesto del entendimiento de lo urbano. Esto estaría justificado por ser el hombre no sólo un habitante del espacio, sino un habitante del sonido y quizá esto último principalmente. Parece que ya es hora de que, junto al llamado espacio vital, se comience a hablar del sonido vital como una dimensión, en gran parte oculta, de la ciudad.[...]

(aquí per llegir-lo sencer)

Article de Luis Martín Santos, publicat a El País el 4 de juliol de 1986.

Aclariment: no confondre amb Luis Martín-Santos (nascut Luis Martín Ribera), escriptor de la novel·la Tiempo de silencio.

Mínim (3)

El gos adormit
allargassat i feliç.
Una clapa de sol.

El bec de la grua

(1) del diccionari:

Grua: del llatí grus, gruis, ocell; màquina de guerra.

(2) del llibre Aucells, de Celdoni Fonoll. Lynx Edicions. Bellaterra, 2006:

Grua: Mida: 110-120 cm. Fenologia: Aquesta gran espècie migradora cria al nord d'Europa i d'Àsia. A casa nostra la veiem en migració, en pas postnupcial, entre l'octubre i el desembre, però sobretot en pas de primavera, del febrer a l'abril (...)

No cal afegir cap document sonor, oi?

Mínim (2)

Atent als sorolls.
Pendent del que pot passar.
Ja m'he adormit!

Escopir

L'acte d'escopir es fa generalment en tres compassos musicals; els dos primers són els sons d'aspirar i d'aclarir el coll com a preparació del compàs final d'escopir, que s'executa ràpidament i amb força: staccato després de legato. Tant me fan els gèrmens que així poblen l'aire, si l'acte d'escopir es realitza estèticament, perquè he sobreviscut a aquests gèrmens sense efectes apreciables sobre la meva salut.

Extret del llibre La importancia de vivir, de Lin Yutang. Traducció castellana de Roman A. Jiménez. Editorial Sudamericana. Buenos Aires, 1939. L'original, The Importance of Living, és de 1937.

El so de la ciutat (1). Zoé Valdés

¿Existe un ruido Habana?
-La Habana es, desde luego, una ciudad muy ruidosa. Por eso para mí el ruido es un paisaje. En París ese paisaje es el silencio, y me molesta. En la casa en que vivo, cuando por la noche acciono el interruptor de la luz, los vecinos me llaman por teléfono para decirme que deje de apagar o encender la luz. Y lo mismo sucede cuando hago pipi.
-¿De veras?
-De veras. Buscan tu teléfono y te llaman dos o tres veces cada noche para decirte que no tires más de la cadena, porque están durmiendo y los despiertas.

Extracte de l'entrevista que li fa Arturo San Agustín a el Periódico, el dia 7 d'octubre de 1997.

Textos: Guillem Viladot

El toc de morts

De sobte, una campana posava a l'aire un toc dur que feia empal·lidir el veïnat. Al cap d'uns instants, el toc es repetia igual. I hi tornava al cap de pocs moments. Sempre amb la mateixa contundència glacial.

Era un toc que, a poc a poc, s'accelerava, o sigui que escurçava les distàncies d'una batallada a l'altra, fins que la repetició se superposava i el toc es convertia en un so gras i vibrant. A partir d'aleshores, tot era silenci.

Pero quan tothom s'havia incorporat a la feina, el toc tornava i es repetia el mateix procés. I així fins que tothom sabia que tocaven a morts.

Aquell toc també entrava a l'escola i ho impregnava tot d'una tremolor estranya, i els cartipassos quedaven arrupits i dins seu els nostres anys s'encongien. Es diria que perdíem el temps, o que aquell toc el destruïa.

I, sense temps, ningú no era ningú, perquè ens repetíem, cada instant, fins a la mort.

Obra poètica I, de Guillem Viladot. Edicions del Mall, Barcelona, 1986.

Mínim (1)

Una llimona
esperant a la cuina.
Matí de mercat.

Dels sons al Tristany

Jo no puc abraçar la vida i concebre el món en la justa mesura si no és a través dels sons; ells em porten la veritat, són un llenguatge únic, universal, encara més: un llenguatge absolut! Poc importa la vista, el tacte, l'olfacte o el gust. Podria ser cec i les meves orelles hi veurien més que cap vident; podria ser insensible al tacte i reconèixer pel so del frec tots els teixits del món...

El col·leccionista de sons, de Fernando Trias de Bes. Angle Editorial. Barcelona, 2007. Traducció d'Alexandre Gombau.

Pla i la màquina d'emprenyar veïns

En un moment determinat la cosa passà de mida. Una nit, molt tard, Trill posà en marxa una màquina inventada per ell, que consistí en una maneta que feia moure unes fustes destinades a picar estentòriament sobre la paret del fuster, exactament en el punt on se suposava que dormien Saló i l'Emilia. Era una màquina còmoda: la maneta es podia fer rodar seient en una cadira i fumant el caliquenyo.

Quan la maquinària fou posada en moviment es produí un tal desori que encara hi ha gent que se'n recorda com si fos ahir. Saló, en calçotets llargs, i la senyora Emilia, en camisa, sortiren al balcó vociferant, desesperats. Gairebé tot el barri es despertà. Aparegué el sereno Cama amb el xuixo i el fanal, més mort que viu. El sereno, mut, examinà la situació, de reüll, des de la cantonada del carrer de l'Estrella, però a l'últim no tingué més remei que fer acte de presència. S'anà formant un petit grup de noctàmbuls al carrer. Mentrestant, el vell Trill anava donant voltes a la maneta... Era el mateix soroll que feien els batans d'un molí antic.

A casa, donada la proximitat, érem els més perjudicats per la facècia. Tota la família havia saltat del llit. El meu pare era amic del fuster i del serraller i no li agradava d'entrar en les seves baralles. Però a la fi, davant de la possibilitat de passar la nit en blanc, es posà els pantalons i digué al serraller que si no parava de rodar iria a donar-ne part a la guàrdia civil.

El soroll s'acabà en sec i la gent se'n tornà al llit.

Extret del capítol Una baralla de veïns, del llibre L'Empordanet, de Josep Pla. Obres Completes - XIV. Editorial Selecta. Barcelona, 1958.

(la negreta és meva)

Altres textos de Josep Pla en aquest quadern:

• Bach i Pla
• Pla i els insectes
• Textos: Josep Pla

El negoci musical

• Com he de registrar les meves cançons?
• Què passa si una cançó meva s'inclou en una pel·lícula o a la TV?
• Què passa si algú em roba una cançó?
• Les orquestres dels països de l'Est.
• Puc fer-me els meus propis discs?
• Qui s'emporta casdascuna de les parts del disc?
• Qui pagarà els drets de les meves cançons per Internet?

Aquestes són algunes de les gairebé 100 preguntes que troben resposta en un llibre claríssim, entenedor, directe i útil. Moltes gràcies, Josep Maria!

Tot el que cal saber del negoci musical, de Josep Maria Romero. Alba Editorial. Barcelona, 2006. Traducció d'Arnau Cónsul.

Dues portes, dos picaportes

És curiós, la porta més estreta té el picaporta més gran.

Portes grans, picaportes grans

Aquí teniu el detall del picaporta impactant.

Textos: Miquel Bauçà (5)

Un poeta que aprèn música
és allò més lleig que hi ha.
És que dubta de sa força.

Rudiments de saviesa, de Miquel Bauçà.
Ed. Empúries. Barcelona, 2005.

Anteriors textos de Miquel Bauçà en aquest quadern:

• Textos: Miquel Bauçà (4)
• Ras i curt
• Esmicolament
• Textos: Miquel Bauçà (1)

Prec

Mesclador, fes-te teva la feina.
Roba-la, si pots.
Ara també és la teva pel·lícula.
Com una barca amb remers.
Com les nanses d'una bossa.
Com les rodes d'una bicicleta.
Com els músics d'un grup.
Com les tecles d'un piano.
Parts inseparables.
Elements. Ments.
Ara és nostra la pel·lícula.
Espectador privilegiat.
Dins i fora. A prop i lluny.
Detall i global. Part i tot.
Mesclador, sigues client.
Que et salti el cor.
Que et tremolin les celles.
Dubta, amb pell de gallina.
Gira't. Alça't.
Ensopega i recull.
Mesclador, fes-te teva la feina.
Que és un regal.
Torna'l.

Textos: Joan Perucho (2)

Remei per a la sordesa

Agafeu uns quants escorpins i, amb unes tisores, els arranqueu cap i cua, agafeu una porció d'ous de formiga i, col·locat tot plegat en un plat, ho coeu amb oli comú, suc de ceba i aiguardent; bulliu-ho fins que el suc de ceba s'hagi consumit, i unteu amb l'oli dit les orelles per dintre.

Dins Les Famoses receptes de Bahí de la Pera, del llibre Històries apòcrifes (1974, 1991) de Joan Perucho.

Recepta difícil d'executar però útil per a un escoltador.

Post anterior sobre Perucho.

Marató

Des de fora, durant la marató, se sent com passen els corredors, el frec del seu calçat i les seves veus. Però si ets a prop d'un punt d'abastiment, el que més se sent es com aterren les ampolles de plàstic (d'aigua) i el cleng del tap rebotant.

Què deuen sentir els corredors? L'escoltador ha gravat això.

Aquí hi ha una magnífica descripció del recorregut i les seves possibilitats.

(0:35, 544 KB, mp3 estèreo)

Caminar amb sabates

Caminar amb segons quines sabates per segons quins passadissos pot produir sons una mica... enganxosos i còmics.

Tant del dret…

com de l'inrevés.

Acció curta amb piano

Personatge: un piano vertical.

Etapes de l'acció:

1. pitjar el pedal dret
2. obrir lentament la tapa del piano
3. deixar que fregui i faci vibrar les cordes
4. escoltar la ressonància

Acció pianística

Sant Medir (Vila de Gràcia, Barcelonès)

Sant Medir, dos sons:

Sant Medir (1). Música al carrer 0:47)

Sant Medir (2). Timbals i cavalls (0:47)

Sant Medir, dues fotos:

• Pausa musical
• Final de festa

Sant Medir, dos llocs per saber-ne més:

• Dossiers sobre Sant Medir (de 1999 a 2004) - (enllaç no operatiu)
• La llegenda de Sant Medir - (enllaç no operatiu)

Escoltar sons (quants?)

Quants sons podem escoltar a la vegada?, Jaume Subirana s'ho pregunta a la pàgina 138 d'Adrada (Edicions 62. El Balancí. Barcelona, 2005).

Això lliga amb el cinema i amb algunes teories que hi fan niu.

En muntar i mesclar so per a cinema hem de vigilar que el so no acabi sent una mena de pasta atapeïda, ensordidora i avorrida. Hi ha d'haver forats, escletxes, pauses, silencis, murmuris, esperes. I també tuttis, explosions, festa, crits... Sons atmosfèrics, ambientals, grans. Sons petits, apropaments, detalls. Detall-Global.

Walter Murch és un fora de sèrie: una patum en el cinema. Ha muntat so, l'ha dissenyat i l'ha mesclat. Ha escrit llibres i articles, i sap imaginar i explicar teories.

A Dense clarity. Clear Density, Murch dibuixa un arc conceptual on situa els elements sonors (agrupats en cinc grups o capes) segons s'acosten a cadascun dels dos extrems: el so codificat o el so incorporat/concretitzat.

Per a Murch el límit de capes sonores en cada seqüència no pot passar de cinc per tal de poder gaudir alhora de densitat i claredat. Això sempre i quan els sons estiguin prou repartits entre les cinc capes. Si no, entra en funcionament la seva llei del dos i mig, que diu que el nombre màxim de sons del mateix tipus que es poden identificar és 2,5. Tres sons ja són multitud.

La teoria d'en Murch es completa amb els colors, els hemisferis del cervell i la temperatura (emocional):

• So codificat: color violeta, fredor, hemisferi esquerra. Exemple màxim de so codificat: el diàleg, el llenguatge. El significat del llenguatge es basa en les regles d'un codi extern al so.


• So incorporat (o concretitzat): color vermell, calidesa, hemisferi dret. Exemple màxim de so incorporat, concretitzat: la música. El significat de la música està incorporat en el seu mateix so.

Hi ha versió castellana de l'escrit de Murch: Claridad densa. Densidad clara, però no conté exemples sonors.

(No estic massa segur de quina és la millor traducció d'embodied sound: so incorporat, so concretitzat, so encarnat, so comprés o so incorporat. S'accepten suggeriments)

Escrits anteriors (en aquest quadern) sobre la mescla:

• Mesclar (1).
  
• Mesclar (2). Capes de so.
  
• Mesclar (3). Detall-Global.
• Maneres de mesclar (so, música, film...).
• L'oïda enfeinada.
• Feines (La feina de mesclar el so d'una pel·lícula).
• Mesclar. Més clar.
• Temps i detalls.

Silenci

Una ullada al Bloc de música sempre genera algun tema de reflexió.

Aquest cop em porta a l'Eugénio de Andrade que diu:

El silenci és, de totes les remors,
la més pròxima a la font.

Deu ser cosa del ressò.

So + Roll

El so, normalment, té cara de bon xicot.
El soroll ja és tota una altra cosa: so + roll.
Altres llengües els separen més:

• sound and noise
• sonido y ruido
• son et bruit...
• suono e rumore
• ton und geräusche.

En Perejaume diu (ho vaig recollir aquí, fa just 3 anys):

Potser hi ha un so que és la terra sencera.

(Per cert, què fa un helicòpter sobrevolant una ciutat a mitjanit?)

(0:50, 776 KB, mp3 estèreo)

Rajola amb músic

Sembla que està disposat a fer música per a ballar. Dret, amb barret, l'arquet en posició: deu estar sonant. A la dreta ja es mouen i riuen, són els joves. A l'esquerra s'ho miren i esperen, són els vells. Potser hi ha un pont més enllà del turó.

Veus i poemes (16): Pierre Henry

Kenout Peltier, muntadora de cinema, va accedir a llegir un text de Pierre Henry:

Kenout Peltier llegeix Pierre Henry (Gravació: 1999)

Mes premiers souvenirs de musique au sens large sont l'orage, le vent et le train.
Nous vivions à la campagne dans une maison assez vieille aux murs très épais. Nous avions un grand jardin avec une pièce d'eau, un bois, une source, une volière, des poules, et tout au fond, une voie de chemin de fer.
Un train, dans le lointain, est un bon générateur de bruit en évolution.
Sons filtrés qui s'harmonisent, s'éclairent, se fondent.
Variation,
mutation.
Le roulement du tonnerre, l'apparition de la pluie, la modulation du vent me faisaient penser à une musique totale.

Adaptació (aproximada) al català:

Els meus primers records de música en el sentit ample són la tempesta, el vent i el tren.
Vivíem al camp en una casa bastant vella amb als murs molt gruixuts. Teníem un gran jardí amb un estany, un bosc, una font, un gàbia, gallines, i molt en el fons, una via de ferrocarril.
Un tren, en la llunyania, és un bon generador de soroll en evolució.
Sons filtrats que s'harmonitzen, s'il·luminen, es fonen.
Variació,
mutació.
El retrunyir dels trons, l'aparició de la pluja, la modulació del vent em feien pensar en una música total.

Journal de mes sons, de Pierre Henry. Carré Musique. Nouvelles Éditions Séguier. Paris, 1996.
.
Més Veus i Poemes.

La falleba i el balcó

Molts sons que fem (o es fan) dins les cases van canviant. Segur que sempre ha passat, però ens alarmem una mica quan es tracta dels nostres sons.

Obrir i tancar finestres o balcons pot sonar diferent segons on ho fem.

Aquest és el so que fa la porta d'un balcó de casa antiga. Ignoro si aquest tipus de tancaments encara s'instal·len.

També ignorava el seu nom: falleba. Podeu investigar en el Diccionari visual de la construcció (pàgina 33 del 3er. capítol). Per si fes mandra, n'he separat la falleba.

PD.- Ivan puntualitza:

Anomenar aquest tancament de finestra falleba no és correcte del tot, digui el que digui el diccionari visual de la construcció. Aquest tancament és de tipus espanyoleta, perquè la baula girava en dos plans (horitzontal per girar la verga i asegurar els nassos i vertical per trabar la propia baula). La falleba és una cremona evolucionada que inclou un punt d'unió central que s'assegura mitjançant un pom o maneta.

La cadira del restaurant

Un cop dinat es va aixecar.
Va enretirar la cadira que fregà el terra de fusta.
Vaig sentir el so, és clar.
Però encara més fort m'arribà una vibració fonda,
com de contrabaix amb arquet,
que creixia per les cames (sobretot l'esquerra).
El so de seguida es fongué.
La sensació de la vibració s'hi quedà una estona.

Estic per demanar-li que demà hi torni.
Em temo que improvisava i no podrà repetir-ho igual.

Una mirada d'abans (i d'ara)

En una foto antiga, una figura diminuta amb barret et mira amb el cap alçat. Et sembla sentir els sons, les olors, el color del cel, els crits del carrer...

Aquesta mirada crea un vincle, un pont invisible: ens mirem.

És un tros ampliat de la foto del Cafè Novedades de Girona, de la pàgina 101 del llibre Catalunya, abans i ara (1900-2006): cada dia, amb el diari, tres fotos antigues.

So a l'hora de dinar

El so del restaurant del quadre d'ahir era aquest, fa 5 mesos (0:24). Hi podeu afegir la remor d'una televisió, que sempre acompanya.

L'hora de dinar

En un restaurant del Poble Nou, entremig de plats, setrilleres i taronges, un quadre t'espera a l'hora de dinar. Un camí que porta a una casa vora el mar, uns quants pins i dues barques.

I al costat dels plats, un globus groc. És curiós...

Maneres de parlar

Mentre es mescla un pel·lícula es parla, més o menys, així:

• Tens prou trànsit llunyà?
• Ep, que no sona el silenci: és a la 12 mono. No t'agrada?
  
• Als ambients 3 i 4 hi ha els trons de davant i els ambients de 13 i 16 els pots enviar darrere.
• Si vols, preparo una pista pels subgreus.
  
• L'avió ja l'he fos jo. Et va bé?
• Encara no m'han arribat les músiques definitives.
• A 1 i 3 tens ambients de bosc. A 5, fulles per les branques de l'esquerra. I a 12, l'ambient per surround, però no el pugis molt perquè està gravat molt fort.
• La serra mor de mort natural a mono 1.
• Demà ve el productor, creus que tindrem acabats els diàlegs de totes les bobines?
• A 8 i 9 mono, les portes del cotxe de la dreta. Vigila perquè just després hi tens les sirenes del bombers que arriben per l'esquerra. Vols que les canviï de pista?
• Després del canvi de pla podem establir la mosca i després perdre-la.
  
• La veu en off és a dues pistes, s'han d'acabar de triar. Quan vingui el dire en parlem.
• Ara et ve música LR, és de CD i va filtrada per la ràdio que hi ha a la cuina.
• No estàs comprimint massa la veu de P.?
• Fins la setmana que ve no ens arriba la imatge en 35.
• Abans de dijous hem d'enviar la mescla provisional pel festival de M.?
  
• No sento la pluja! No hauria de ser més a la dreta?
• Quan vols parar per dinar?

Són maneres de parlar. Com qualsevol altra.

Veus i poemes (15): Hugo Claus

Jordi V., company de la feina, nascut a París i resident a Holanda i a Bèlgica fins fa poc, accedeix a llegir un poema en holandès d'Hugo Claus:

Jordi V. llegeix Hugo Claus, en holandès

Thuis

`Lul!' schreeuwde Ma.
`Trut!' riep Pa.
Alhoewel zij van mij hield
rende Ma de deur uit. En Pa? Haar achterna!

Ik hoorde ze op straat.
`Ben jij van mij?'—`Jazeker!'
`En ik van jou?'—`Vanzelfsprekend!'
`Vergeet mij niet!' loeide Pa en Ma riep:
`Waarom niet?'

I aquesta és una adaptació al català (sense pretensions) basada en la traducció a l'anglès de Cliff Crego, trobada a The 'Found-poems' of Daily Life:

A casa

"Burro!" xisclà la mare,
"Bruixa!" cridà el pare.
Encara m'estimava,
la mare va sortir. I el pare? Just darrera d'ella!

Els vaig sentir fora al carrer.
"Ets meva?" - "I tant!"
"I tu ets meu?" - "Fas bé de creure-ho!"
"No m'oblidis!" bramà el pare i la mare li respongué:
"Per què no?"

Més Veus i Poemes.

Les dotze, fa 27 anys

Les dotze campanades que marquen el canvi d'any, de 1979 a 1980, van ser gravades (2 minuts) en 2 pistes des de dues fonts diferents, una cadena de televisió (en castellà) i una ràdio (en català):

• al canal esquerre, TVE (en la imatge, la pista de dalt)
• al canal dret, Ràdio 4 (en la imatge, la pista de sota).

No van a l'hora en res: ni al principi (els quarts) ni al final (la darrera campanada). És curiós. Potser ho fa la diferència d'edat: TVE tenia aleshores 23 anys, Ràdio 4 només en tenia 3. Qui sap.

El setge. El so d'abans

Al mirar fotos antigues un es pregunta: com sonava tot? Sons de màquines i oficis que han canviat molt o han desaparegut. Costums, feines, jocs, músiques, eines, maneres de moure’s, de comunicar-se...

Aquest dissabte passat van emetre al Canal 33, Blockade (El setge), un documental de Sergei Loznitsa. Imatges dels carrers de Leningrad durant el setge que va patir a la Segona Guerra Mundial.

Desconeixia què estava mirant i em preguntava com podia haver so en unes filmacions russes dels anys quaranta. Els equips de gravació de so per a cinema eren molt voluminosos i s’havien de transportar en camió. El primer gravador realment portàtil no va aparèixer fins l'any 1951, un Nagra construït per Stefan Kudelski.

Mica en mica, un s’adonava que el so havia de ser afegit, recreat. Les filmacions (mudes) reordenades per Sergei, van ser sonoritzades d'una manera extraordinària. Sense espectacularitat.

És difícil, i molt delicat, afegir so a imatges de la vida quotidiana d'abans. En aquest documental tot són exteriors, carrers nevats, gent caminant, soldats, algun camió que passa de fons... Què tries per donar-li so i, per tant, destacar-ho? Com és possible que tan poca cosa ens arribi a hipnotitzar?

Aquí (document pdf) es pot llegir sobre la manera de treballar de Sergei Loznitsa.

El setge encara es pot veure (avui, dia 30, i els dies 1 i 2 de febrer) pels canals digitals de TVC.

Foguerons i xeremiers

Foguerons de Sa Pobla a Gràcia. Les places del Diamant i de la Virreina s'omplen a vessar. Fogueres, torrades, boleros i xeremiers. Durant una bona estona el fred es dissipa.

M'enduc un bocí del so que s'hi fa (2:05):

Al Blog d'en Potti, casteller i xeremier (crec): un post sobre les festes de fa dos anys.

Textos: Francis Ponge

EL PA

La superfície del pa és meravellosa, primer de tot per la impressió quasi panoràmica que ofereix: com si un hom tingués a l'abast de la mà, a la seva disposició, els Alps, el Taurus o la serralada dels Andes.

Així doncs, una massa amorfa i eructant va ser introduïda per a nosaltres dins el forn estel·lar, on, en endurir-se, s'afaiçonà en valls, crestes, ondulacions i afraus... I per això tots aquells plans tan clarament articulats, aquelles lloses minses on la llum colga perseverant els seus focs, sense ni un mirament per la vil mollesa subjacent.

Aquest lax i fred subsòl anomenat molla té un teixit semblant al de les esponges: fulles o flors hi són com germanes siameses soldades per tots els colzes al mateix temps. Quan el pa s'asseca, aquestes flors es marceixen i s'encongeixen: aleshores es desprenen les unes de les altres i la massa es fa esmicoladissa...

Partim-la, tanmateix: car el pa, en la nostra boca, ha de ser més objecte de consumació que no de reverència.

El partit pres de les coses, de Francis Ponge. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Edicions del Mall. Barcelona, 1987.

En Perejaume també pot dur a Ponge. O a l'inrevés.

Veus i poemes (14): W. H. Auden

Un nord-americà resident a Roma, J.Davidson, llegeix un poema de W. H. Auden (1907-1973):

J. Davidson llegeix W. H. Auden

THE MANAGERS

In the bad old days it was not so bad:
The top of the ladder
Was an amusing place to sit; success
Meant quite a lot - leisure
And huge meals, more palaces filled with more
Objects, books, girls, horses
Than one would ever get round to, and to be
Carried uphill while seeing
Others walk. To rule was a pleasure when
One wrote a death-sentence
On the back of the Ace of Spades and played on
With a new deck. (...)

Aquí per veure'l sencer.

Versió catalana en la traducció d'Eduard Feliu:

ELS DIRECTORS

No sempre temps passats foren dolents:
el dalt de l'escala
era lloc distret per seure; triomfar
ho era tot: lleure,
grans àpats, més palaus, i tan plens
de fòtils, llibres, noies
i cavalls que mai no hi donaven l'abast,
i ésser dut costa amunt
mentre els altres anaven a peu. Quin gust manar
quan hom podia escriure
damunt l'as d'espases pena de mort
i prosseguir amb cartes
noves. (...)

Aquí per veure'l sencer.

Horae Canonicae i altres poemes del Cicle d'Ischia, de W. H. Auden. Edicions del Mall. Traducció d'Eduard Feliu. Barcelona, 1985.

Més Veus i Poemes.

D'ocell

plomes (fulles)
ales (branques)
ocell (arbre)

Textos: Perejaume (2)

Veia un arbre, però el brunzir de branques que feia l'arbre em sortia a mi de la boca. Tal com li surten de la boca a un autor teatral els diàlegs dels personatges, mentre caminava em sortien de la boca tots els sons del que veia. El pas dels automòbils, el so d'un rial, les converses de la gent..., tots els sons, fossin quins fossin, coincidien amb el meu moviment de llavis.

Obreda, de Perejaume.
Edicions 62 - Empúries. Barcelona, maig 2003 (pàgina 149).

Fruita entre ocre i blau

Un carrer en hora tranquil·la. La botiga closa amb fruita a la penombra. Els sons que s'hi fan van a càrrec del magí de cadascú.

Veus. Recitar com un guia.

Fa uns quants anys, en època de Reis, vaig gravar uns nens a Arcos de la Frontera (Càdis, Andalusia).

Nens, Arcos de la Frontera. Gener 1979 (1:32)

De memòria i a la seva manera, van recitar la història del seu poble com ho devien sentir recitar als guies durant l'itinerari turístic.

Aquells nens ara deu ser grans i, potser, amb família. També ho reciten, els seus fills?

Textos: Josep Palau i Fabre (2)

La música de les esferes

Aquesta vida meva sense música! Només sorolls: el soroll del mar, el soroll del vent, el soroll de les temples, les petjades humanes... Sorolls, sorolls. Fujo la música com es fuig la facilitat. El que busco és al cantó oposat a la música. Àrides avingudes. Visc en el despoblat de la memòria. ¿Per a recordar-me de què? Impossible tornar enrera. Cada vegada la vida es fa més escassa, com en els cims dels Alps, com en un paisatge lunar. ¿Arribaré a l'Impossible?

*

Les cançons s'evaporen, els sorolls resten: es reabsorbeixen en la memòria, en el silenci. El silenci és mineral.

Soroll de les esferes!

*

La música deixa el silenci gras, sec, untuós, engordit, deixondit, metàl·lic, segons la seva qualitat.

Silenci de jazz. Silenci d'ossos estellats.

*

El suïcidi és l'absència total de música.

París, octubre-novembre del 1947

Poemes de l'Alquimista. Josep Palau i Fabre. Els llibres de l'Óssa Menor (72). Edicions Proa. Barcelona, 2001 (novena edició).

Aquí, anterior text de Palau i Fabre.

Matí de Reis

Matí pels nens.
Teatre infinit (de la il·lusió).
Concert de veus i crits de sorpresa.

Matí de rialles, portes i corredisses.
Les parets i els sostres canten passos.
Amunt i avall, el glissando de l'ascensor.

Soroll de papers i desembolicamentes.
So de nines, bicicletes, guitarres i escalextrics.
I mil-i-una coses més,
(totes amb necessitat de piles).

Per la nit, entre cartrons i caixes buides,
les furgonetes recolliran joguines jubilades.
A casa, avis i pares podran descansar.

Manies

Les formes arrodonides li molesten. Mai sap com agafar un CD. Les taronges li cauen de les mans. De petit ensopegava amb totes les pilotes. Detesta les bicicletes. El volant d'un cotxe encara el violenta i les rotondes el maregen.

Accepta les màquines de fotografiar: els seus objectius cilíndrics creen imatges rectangulars!

Li agraden les cantonades i els voravius. Les pàgines dels llibres l'encisen, tan ben delimitades. I creu que la idea d'una terra plana és encara una idea vàlida.

Sons no gravats

Matí de cap d'any. Algun cotxe passa trepitjant i removent els munts de fulles que s'acumulen en zones precises de la cruïlla i els voltants dels carrers que la formen.

El so dels pneumàtics sobre les fulles és ben diferent: potser és a mig camí entre el so sobre un paviment sec i un de mullat.

A les fulles dels arbres de carrer (plàtans d'ombra i lledoners, bàsicament) s'hi barregen les fulles dels arbres d'un gran pati d'una escola. N'agafo algunes i em quedo una estona provant d'identificar-les...

Sirenes de Cap d'Any

Un cop han tocat les dotze de la nit del darrer dia de l'any, les sirenes dels vaixells arrenquen a sonar per celebrar l'any que comença.

Des d'on som el port queda lluny i s'hi barregen petards, crits i trompetetes. Tanmateix, així sona tot plegat (01:57):

Textos: Vicenç Villatoro

Villatoro compara Desolació, el poema d'Alcover, amb A un olmo seco de Machado:

Entre la publicació de Desolació i de A un olmo viejo només hi ha tres anys de diferència. Es va publicar abans el poema d'Alcover que el seu bessó de Machado. Els paral·lelismes són enormes: «i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí» al costat de «hendido por el rayo y en su mitad podrido»; les circumstàncies familiars doloroses en la vida de tots dos, la metàfora de l'arbre trencat com a imatge de l'home dolgut... Però em sembla que Alcover va mes enllà, esprem millor la metàfora. «Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca./ Sens mi res parlaria de la meitat que em manca./ Jo visc sols per a plànyer ço que de mi s'és mort.» Em sembla més profund, però més literari. Machado és més transparent, més auster, més estilísticament contemporani: «Olmo, quiero anotar en mi cartera/ la gracia de tu rama verdecida. Mi corazón espera/ también hacia la luz y hacia la vida/ otro milagro de la primavera.» Tots dos són poemes extraordinaris, en qualsevol cas. I la comparació i la constatació de les semblances demostra en qualsevol cas la injustícia històrica comesa amb Alcover i la tristesa d'escriure en llengües petites.

L'ofici de mirar, de Vicenç Villatoro. Edicions 62. Barcelona, 1998 (pàgina 111).

Les Rambles

Les estàtues esperen que algú sigui prou curiós o generós.
Després de fer el badoc, m'emporto el so que s'hi fa.

Rambles (0:53)

Veus i poemes (13): Joan Alcover

Jaume Mateu i Adrover llegeix un poema de Joan Alcover:

Jaume Mateu llegeix Joan Alcover

Desolació

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de ma soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure, un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

Joan Alcover (1854 - 1926).

La salut de l'ascensor

Quan, un bon dia, l'ascensor fa aquest soroll, un comença a preocupar-se per la seva salut: la de l'ascensor i la pròpia.

Ascensor (0:38)

Textos: Julio Cortázar

Acerca de las dificultades para escuchar la pintura

Yo pediría que el título fuera entendido literalmente, porque en el vasto y más bien fácil campo de las correspondencias todo el mundo está al tanto de la melodía del trazo de Botticelli o de los esfumados acordes de Claude Monet. Aquí aludo a algo concreto, a la dificultad real que me plantea la pintura cuando con todo derecho procuro escucharla, partiendo del principio recíproco de que la música, como la de Orfeo en el soneto de Rilke, nos dibuja sin esfuerzo un árbol en el oído. Así, mientras vuelvo a la improvisación de Charlie Parker en Out of Nowhere, veo distintamente las pinceladas que traza la melodía, y el resultado es un gran ventanal naranja en el que pequeñas nubes van y vienen como globos, una especie de Magritte pero a los saltos, dése usted cuenta.

Frente a esa traslación nada abstrusa, ¿por qué hasta hoy no he escuchado un dibujo o una pintura? Hablo, por supuesto, de mis dificultades; acaso alguien me hará llegar un día la música que conoció mirando este libro. No me sorprendería que fuese más bien percusionante, muy Max Roach, con estallidos por el lado de los címbalos, en todo caso llena de ese swing que en Saura no necesita del sonido para barrernos la cara con sus espléndidas escobillas.

Territorios, de Julio Cortázar. Siglo Veintiuno Editores. México, 1978.

Idees per a una orquestra

Una orquestra: OSO, l'Orquestra Simfònica d'Oregon. El blog d'un músic: daily observations, del viola Charles Noble.

Com que l'orquestra necessitava promoció (i quina no?), els lectors del blog van enviar suggeriments. N'hi ha que tenen gràcia:

• per què no deixar que membres de l'orquestra col·loquin gravadors personals i gravar com sona des de la seva perspectiva i vendre aquestes gravacions (a 5 $, per exemple)?
• permetre que el públic pugui gravar els concerts i encoratjar-los a intercanviar versions
• fer una rifa entre el públic per poder seure entre l'orquestra durant l'execució d'una peça o d'un concert sencer.

Estaria bé tenir versions d'un mateix concert des de perspectives diferents: de la zona de la percussió, o des de la fusta. Seure entre els que toquen: el so tant a prop, potser tothom et miraria, caldria camuflar-se, però quin impacte!

Com escolta, el fagot, el so global de l'orquestra a la que pertany?

(Altres) cantarelles de Nadal

Aquesta tonada tradicional es canta tres dies abans de Nadal. Serveix per alegrar a algunes persones, un cop cada any.

La lletra és molt repetitiva, sempre en castellà i plena de números i xifres, com per exemple:

Tres mil cuatrocientos trece, mil euros.

Fer net

Quan es va adonar que anar al cinema no li convenia, immediatament ho va deixar de fer. Li va costar recuperar un cert grau de l'imaginari propi. Però algunes imatges (del cinema) van seguir incrustades en alguna part de la ment. I això es nota.