Ferralla

Castells o coves,
amb antenes cap el cel.
Ignorància.

Mínim (4)

Treballar fins que
l'eina desaparegui.
És l'objectiu.

El so de la ciutat (2). L. Martín Santos

La ciudad y su sonido

La ciudad suena, y cada ciudad suena de una manera distinta; suena como un instrumento de música, y ya se sabe que hay muchos tipos de instrumentos y muchas diferencias de calidad. Entre el ruido y la música, la ciudad produce sonidos que, a su vez, la envuelven y nos envuelven a nosotros, sus productores.

Por esta razón es necesario que se desarrolle un nuevo urbanismo que, en vez de centrar su interés teórico sobre el espacio y su aprovechamiento, coloque su interés en el ámbito acústico y esclarezca la categoría de lo fonotópico como presupuesto del entendimiento de lo urbano. Esto estaría justificado por ser el hombre no sólo un habitante del espacio, sino un habitante del sonido y quizá esto último principalmente. Parece que ya es hora de que, junto al llamado espacio vital, se comience a hablar del sonido vital como una dimensión, en gran parte oculta, de la ciudad.[...]

(aquí per llegir-lo sencer)

Article de Luis Martín Santos, publicat a El País el 4 de juliol de 1986.

Aclariment: no confondre amb Luis Martín-Santos (nascut Luis Martín Ribera), escriptor de la novel·la Tiempo de silencio.

Mínim (3)

El gos adormit
allargassat i feliç.
Una clapa de sol.

El bec de la grua

(1) del diccionari:

Grua: del llatí grus, gruis, ocell; màquina de guerra.

(2) del llibre Aucells, de Celdoni Fonoll. Lynx Edicions. Bellaterra, 2006:

Grua: Mida: 110-120 cm. Fenologia: Aquesta gran espècie migradora cria al nord d'Europa i d'Àsia. A casa nostra la veiem en migració, en pas postnupcial, entre l'octubre i el desembre, però sobretot en pas de primavera, del febrer a l'abril (...)

No cal afegir cap document sonor, oi?

Mínim (2)

Atent als sorolls.
Pendent del que pot passar.
Ja m'he adormit!

Escopir

L'acte d'escopir es fa generalment en tres compassos musicals; els dos primers són els sons d'aspirar i d'aclarir el coll com a preparació del compàs final d'escopir, que s'executa ràpidament i amb força: staccato després de legato. Tant me fan els gèrmens que així poblen l'aire, si l'acte d'escopir es realitza estèticament, perquè he sobreviscut a aquests gèrmens sense efectes apreciables sobre la meva salut.

Extret del llibre La importancia de vivir, de Lin Yutang. Traducció castellana de Roman A. Jiménez. Editorial Sudamericana. Buenos Aires, 1939. L'original, The Importance of Living, és de 1937.

El so de la ciutat (1). Zoé Valdés

¿Existe un ruido Habana?
-La Habana es, desde luego, una ciudad muy ruidosa. Por eso para mí el ruido es un paisaje. En París ese paisaje es el silencio, y me molesta. En la casa en que vivo, cuando por la noche acciono el interruptor de la luz, los vecinos me llaman por teléfono para decirme que deje de apagar o encender la luz. Y lo mismo sucede cuando hago pipi.
-¿De veras?
-De veras. Buscan tu teléfono y te llaman dos o tres veces cada noche para decirte que no tires más de la cadena, porque están durmiendo y los despiertas.

Extracte de l'entrevista que li fa Arturo San Agustín a el Periódico, el dia 7 d'octubre de 1997.

Textos: Guillem Viladot

El toc de morts

De sobte, una campana posava a l'aire un toc dur que feia empal·lidir el veïnat. Al cap d'uns instants, el toc es repetia igual. I hi tornava al cap de pocs moments. Sempre amb la mateixa contundència glacial.

Era un toc que, a poc a poc, s'accelerava, o sigui que escurçava les distàncies d'una batallada a l'altra, fins que la repetició se superposava i el toc es convertia en un so gras i vibrant. A partir d'aleshores, tot era silenci.

Pero quan tothom s'havia incorporat a la feina, el toc tornava i es repetia el mateix procés. I així fins que tothom sabia que tocaven a morts.

Aquell toc també entrava a l'escola i ho impregnava tot d'una tremolor estranya, i els cartipassos quedaven arrupits i dins seu els nostres anys s'encongien. Es diria que perdíem el temps, o que aquell toc el destruïa.

I, sense temps, ningú no era ningú, perquè ens repetíem, cada instant, fins a la mort.

Obra poètica I, de Guillem Viladot. Edicions del Mall, Barcelona, 1986.

Mínim (1)

Una llimona
esperant a la cuina.
Matí de mercat.

Dels sons al Tristany

Jo no puc abraçar la vida i concebre el món en la justa mesura si no és a través dels sons; ells em porten la veritat, són un llenguatge únic, universal, encara més: un llenguatge absolut! Poc importa la vista, el tacte, l'olfacte o el gust. Podria ser cec i les meves orelles hi veurien més que cap vident; podria ser insensible al tacte i reconèixer pel so del frec tots els teixits del món...

El col·leccionista de sons, de Fernando Trias de Bes. Angle Editorial. Barcelona, 2007. Traducció d'Alexandre Gombau.

Pla i la màquina d'emprenyar veïns

En un moment determinat la cosa passà de mida. Una nit, molt tard, Trill posà en marxa una màquina inventada per ell, que consistí en una maneta que feia moure unes fustes destinades a picar estentòriament sobre la paret del fuster, exactament en el punt on se suposava que dormien Saló i l'Emilia. Era una màquina còmoda: la maneta es podia fer rodar seient en una cadira i fumant el caliquenyo.

Quan la maquinària fou posada en moviment es produí un tal desori que encara hi ha gent que se'n recorda com si fos ahir. Saló, en calçotets llargs, i la senyora Emilia, en camisa, sortiren al balcó vociferant, desesperats. Gairebé tot el barri es despertà. Aparegué el sereno Cama amb el xuixo i el fanal, més mort que viu. El sereno, mut, examinà la situació, de reüll, des de la cantonada del carrer de l'Estrella, però a l'últim no tingué més remei que fer acte de presència. S'anà formant un petit grup de noctàmbuls al carrer. Mentrestant, el vell Trill anava donant voltes a la maneta... Era el mateix soroll que feien els batans d'un molí antic.

A casa, donada la proximitat, érem els més perjudicats per la facècia. Tota la família havia saltat del llit. El meu pare era amic del fuster i del serraller i no li agradava d'entrar en les seves baralles. Però a la fi, davant de la possibilitat de passar la nit en blanc, es posà els pantalons i digué al serraller que si no parava de rodar iria a donar-ne part a la guàrdia civil.

El soroll s'acabà en sec i la gent se'n tornà al llit.

Extret del capítol Una baralla de veïns, del llibre L'Empordanet, de Josep Pla. Obres Completes - XIV. Editorial Selecta. Barcelona, 1958.

(la negreta és meva)

Altres textos de Josep Pla en aquest quadern:

• Bach i Pla
• Pla i els insectes
• Textos: Josep Pla

El negoci musical

• Com he de registrar les meves cançons?
• Què passa si una cançó meva s'inclou en una pel·lícula o a la TV?
• Què passa si algú em roba una cançó?
• Les orquestres dels països de l'Est.
• Puc fer-me els meus propis discs?
• Qui s'emporta casdascuna de les parts del disc?
• Qui pagarà els drets de les meves cançons per Internet?

Aquestes són algunes de les gairebé 100 preguntes que troben resposta en un llibre claríssim, entenedor, directe i útil. Moltes gràcies, Josep Maria!

Tot el que cal saber del negoci musical, de Josep Maria Romero. Alba Editorial. Barcelona, 2006. Traducció d'Arnau Cónsul.

Dues portes, dos picaportes

És curiós, la porta més estreta té el picaporta més gran.

Portes grans, picaportes grans

Aquí teniu el detall del picaporta impactant.

Textos: Miquel Bauçà (5)

Un poeta que aprèn música
és allò més lleig que hi ha.
És que dubta de sa força.

Rudiments de saviesa, de Miquel Bauçà.
Ed. Empúries. Barcelona, 2005.

Anteriors textos de Miquel Bauçà en aquest quadern:

• Textos: Miquel Bauçà (4)
• Ras i curt
• Esmicolament
• Textos: Miquel Bauçà (1)

Prec

Mesclador, fes-te teva la feina.
Roba-la, si pots.
Ara també és la teva pel·lícula.
Com una barca amb remers.
Com les nanses d'una bossa.
Com les rodes d'una bicicleta.
Com els músics d'un grup.
Com les tecles d'un piano.
Parts inseparables.
Elements. Ments.
Ara és nostra la pel·lícula.
Espectador privilegiat.
Dins i fora. A prop i lluny.
Detall i global. Part i tot.
Mesclador, sigues client.
Que et salti el cor.
Que et tremolin les celles.
Dubta, amb pell de gallina.
Gira't. Alça't.
Ensopega i recull.
Mesclador, fes-te teva la feina.
Que és un regal.
Torna'l.

Textos: Joan Perucho (2)

Remei per a la sordesa

Agafeu uns quants escorpins i, amb unes tisores, els arranqueu cap i cua, agafeu una porció d'ous de formiga i, col·locat tot plegat en un plat, ho coeu amb oli comú, suc de ceba i aiguardent; bulliu-ho fins que el suc de ceba s'hagi consumit, i unteu amb l'oli dit les orelles per dintre.

Dins Les Famoses receptes de Bahí de la Pera, del llibre Històries apòcrifes (1974, 1991) de Joan Perucho.

Recepta difícil d'executar però útil per a un escoltador.

Post anterior sobre Perucho.

Marató

Des de fora, durant la marató, se sent com passen els corredors, el frec del seu calçat i les seves veus. Però si ets a prop d'un punt d'abastiment, el que més se sent es com aterren les ampolles de plàstic (d'aigua) i el cleng del tap rebotant.

Què deuen sentir els corredors? L'escoltador ha gravat això.

Aquí hi ha una magnífica descripció del recorregut i les seves possibilitats.

(0:35, 544 KB, mp3 estèreo)

Caminar amb sabates

Caminar amb segons quines sabates per segons quins passadissos pot produir sons una mica... enganxosos i còmics.

Tant del dret…

com de l'inrevés.

Acció curta amb piano

Personatge: un piano vertical.

Etapes de l'acció:

1. pitjar el pedal dret
2. obrir lentament la tapa del piano
3. deixar que fregui i faci vibrar les cordes
4. escoltar la ressonància

Acció pianística

Sant Medir (Vila de Gràcia, Barcelonès)

Sant Medir, dos sons:

Sant Medir (1). Música al carrer 0:47)

Sant Medir (2). Timbals i cavalls (0:47)

Sant Medir, dues fotos:

• Pausa musical
• Final de festa

Sant Medir, dos llocs per saber-ne més:

• Dossiers sobre Sant Medir (de 1999 a 2004) - (enllaç no operatiu)
• La llegenda de Sant Medir - (enllaç no operatiu)

Escoltar sons (quants?)

Quants sons podem escoltar a la vegada?, Jaume Subirana s'ho pregunta a la pàgina 138 d'Adrada (Edicions 62. El Balancí. Barcelona, 2005).

Això lliga amb el cinema i amb algunes teories que hi fan niu.

En muntar i mesclar so per a cinema hem de vigilar que el so no acabi sent una mena de pasta atapeïda, ensordidora i avorrida. Hi ha d'haver forats, escletxes, pauses, silencis, murmuris, esperes. I també tuttis, explosions, festa, crits... Sons atmosfèrics, ambientals, grans. Sons petits, apropaments, detalls. Detall-Global.

Walter Murch és un fora de sèrie: una patum en el cinema. Ha muntat so, l'ha dissenyat i l'ha mesclat. Ha escrit llibres i articles, i sap imaginar i explicar teories.

A Dense clarity. Clear Density, Murch dibuixa un arc conceptual on situa els elements sonors (agrupats en cinc grups o capes) segons s'acosten a cadascun dels dos extrems: el so codificat o el so incorporat/concretitzat.

Per a Murch el límit de capes sonores en cada seqüència no pot passar de cinc per tal de poder gaudir alhora de densitat i claredat. Això sempre i quan els sons estiguin prou repartits entre les cinc capes. Si no, entra en funcionament la seva llei del dos i mig, que diu que el nombre màxim de sons del mateix tipus que es poden identificar és 2,5. Tres sons ja són multitud.

La teoria d'en Murch es completa amb els colors, els hemisferis del cervell i la temperatura (emocional):

• So codificat: color violeta, fredor, hemisferi esquerra. Exemple màxim de so codificat: el diàleg, el llenguatge. El significat del llenguatge es basa en les regles d'un codi extern al so.


• So incorporat (o concretitzat): color vermell, calidesa, hemisferi dret. Exemple màxim de so incorporat, concretitzat: la música. El significat de la música està incorporat en el seu mateix so.

Hi ha versió castellana de l'escrit de Murch: Claridad densa. Densidad clara, però no conté exemples sonors.

(No estic massa segur de quina és la millor traducció d'embodied sound: so incorporat, so concretitzat, so encarnat, so comprés o so incorporat. S'accepten suggeriments)

Escrits anteriors (en aquest quadern) sobre la mescla:

• Mesclar (1).
  
• Mesclar (2). Capes de so.
  
• Mesclar (3). Detall-Global.
• Maneres de mesclar (so, música, film...).
• L'oïda enfeinada.
• Feines (La feina de mesclar el so d'una pel·lícula).
• Mesclar. Més clar.
• Temps i detalls.

Silenci

Una ullada al Bloc de música sempre genera algun tema de reflexió.

Aquest cop em porta a l'Eugénio de Andrade que diu:

El silenci és, de totes les remors,
la més pròxima a la font.

Deu ser cosa del ressò.

So + Roll

El so, normalment, té cara de bon xicot.
El soroll ja és tota una altra cosa: so + roll.
Altres llengües els separen més:

• sound and noise
• sonido y ruido
• son et bruit...
• suono e rumore
• ton und geräusche.

En Perejaume diu (ho vaig recollir aquí, fa just 3 anys):

Potser hi ha un so que és la terra sencera.

(Per cert, què fa un helicòpter sobrevolant una ciutat a mitjanit?)

(0:50, 776 KB, mp3 estèreo)

Rajola amb músic

Sembla que està disposat a fer música per a ballar. Dret, amb barret, l'arquet en posició: deu estar sonant. A la dreta ja es mouen i riuen, són els joves. A l'esquerra s'ho miren i esperen, són els vells. Potser hi ha un pont més enllà del turó.

Veus i poemes (16): Pierre Henry

Kenout Peltier, muntadora de cinema, va accedir a llegir un text de Pierre Henry:

Kenout Peltier llegeix Pierre Henry (Gravació: 1999)

Mes premiers souvenirs de musique au sens large sont l'orage, le vent et le train.
Nous vivions à la campagne dans une maison assez vieille aux murs très épais. Nous avions un grand jardin avec une pièce d'eau, un bois, une source, une volière, des poules, et tout au fond, une voie de chemin de fer.
Un train, dans le lointain, est un bon générateur de bruit en évolution.
Sons filtrés qui s'harmonisent, s'éclairent, se fondent.
Variation,
mutation.
Le roulement du tonnerre, l'apparition de la pluie, la modulation du vent me faisaient penser à une musique totale.

Adaptació (aproximada) al català:

Els meus primers records de música en el sentit ample són la tempesta, el vent i el tren.
Vivíem al camp en una casa bastant vella amb als murs molt gruixuts. Teníem un gran jardí amb un estany, un bosc, una font, un gàbia, gallines, i molt en el fons, una via de ferrocarril.
Un tren, en la llunyania, és un bon generador de soroll en evolució.
Sons filtrats que s'harmonitzen, s'il·luminen, es fonen.
Variació,
mutació.
El retrunyir dels trons, l'aparició de la pluja, la modulació del vent em feien pensar en una música total.

Journal de mes sons, de Pierre Henry. Carré Musique. Nouvelles Éditions Séguier. Paris, 1996.
.
Més Veus i Poemes.

La falleba i el balcó

Molts sons que fem (o es fan) dins les cases van canviant. Segur que sempre ha passat, però ens alarmem una mica quan es tracta dels nostres sons.

Obrir i tancar finestres o balcons pot sonar diferent segons on ho fem.

Aquest és el so que fa la porta d'un balcó de casa antiga. Ignoro si aquest tipus de tancaments encara s'instal·len.

També ignorava el seu nom: falleba. Podeu investigar en el Diccionari visual de la construcció (pàgina 33 del 3er. capítol). Per si fes mandra, n'he separat la falleba.

PD.- Ivan puntualitza:

Anomenar aquest tancament de finestra falleba no és correcte del tot, digui el que digui el diccionari visual de la construcció. Aquest tancament és de tipus espanyoleta, perquè la baula girava en dos plans (horitzontal per girar la verga i asegurar els nassos i vertical per trabar la propia baula). La falleba és una cremona evolucionada que inclou un punt d'unió central que s'assegura mitjançant un pom o maneta.

La cadira del restaurant

Un cop dinat es va aixecar.
Va enretirar la cadira que fregà el terra de fusta.
Vaig sentir el so, és clar.
Però encara més fort m'arribà una vibració fonda,
com de contrabaix amb arquet,
que creixia per les cames (sobretot l'esquerra).
El so de seguida es fongué.
La sensació de la vibració s'hi quedà una estona.

Estic per demanar-li que demà hi torni.
Em temo que improvisava i no podrà repetir-ho igual.

Una mirada d'abans (i d'ara)

En una foto antiga, una figura diminuta amb barret et mira amb el cap alçat. Et sembla sentir els sons, les olors, el color del cel, els crits del carrer...

Aquesta mirada crea un vincle, un pont invisible: ens mirem.

És un tros ampliat de la foto del Cafè Novedades de Girona, de la pàgina 101 del llibre Catalunya, abans i ara (1900-2006): cada dia, amb el diari, tres fotos antigues.

So a l'hora de dinar

El so del restaurant del quadre d'ahir era aquest, fa 5 mesos (0:24). Hi podeu afegir la remor d'una televisió, que sempre acompanya.

L'hora de dinar

En un restaurant del Poble Nou, entremig de plats, setrilleres i taronges, un quadre t'espera a l'hora de dinar. Un camí que porta a una casa vora el mar, uns quants pins i dues barques.

I al costat dels plats, un globus groc. És curiós...

Maneres de parlar

Mentre es mescla un pel·lícula es parla, més o menys, així:

• Tens prou trànsit llunyà?
• Ep, que no sona el silenci: és a la 12 mono. No t'agrada?
  
• Als ambients 3 i 4 hi ha els trons de davant i els ambients de 13 i 16 els pots enviar darrere.
• Si vols, preparo una pista pels subgreus.
  
• L'avió ja l'he fos jo. Et va bé?
• Encara no m'han arribat les músiques definitives.
• A 1 i 3 tens ambients de bosc. A 5, fulles per les branques de l'esquerra. I a 12, l'ambient per surround, però no el pugis molt perquè està gravat molt fort.
• La serra mor de mort natural a mono 1.
• Demà ve el productor, creus que tindrem acabats els diàlegs de totes les bobines?
• A 8 i 9 mono, les portes del cotxe de la dreta. Vigila perquè just després hi tens les sirenes del bombers que arriben per l'esquerra. Vols que les canviï de pista?
• Després del canvi de pla podem establir la mosca i després perdre-la.
  
• La veu en off és a dues pistes, s'han d'acabar de triar. Quan vingui el dire en parlem.
• Ara et ve música LR, és de CD i va filtrada per la ràdio que hi ha a la cuina.
• No estàs comprimint massa la veu de P.?
• Fins la setmana que ve no ens arriba la imatge en 35.
• Abans de dijous hem d'enviar la mescla provisional pel festival de M.?
  
• No sento la pluja! No hauria de ser més a la dreta?
• Quan vols parar per dinar?

Són maneres de parlar. Com qualsevol altra.

Veus i poemes (15): Hugo Claus

Jordi V., company de la feina, nascut a París i resident a Holanda i a Bèlgica fins fa poc, accedeix a llegir un poema en holandès d'Hugo Claus:

Jordi V. llegeix Hugo Claus, en holandès

Thuis

`Lul!' schreeuwde Ma.
`Trut!' riep Pa.
Alhoewel zij van mij hield
rende Ma de deur uit. En Pa? Haar achterna!

Ik hoorde ze op straat.
`Ben jij van mij?'—`Jazeker!'
`En ik van jou?'—`Vanzelfsprekend!'
`Vergeet mij niet!' loeide Pa en Ma riep:
`Waarom niet?'

I aquesta és una adaptació al català (sense pretensions) basada en la traducció a l'anglès de Cliff Crego, trobada a The 'Found-poems' of Daily Life:

A casa

"Burro!" xisclà la mare,
"Bruixa!" cridà el pare.
Encara m'estimava,
la mare va sortir. I el pare? Just darrera d'ella!

Els vaig sentir fora al carrer.
"Ets meva?" - "I tant!"
"I tu ets meu?" - "Fas bé de creure-ho!"
"No m'oblidis!" bramà el pare i la mare li respongué:
"Per què no?"

Més Veus i Poemes.

Les dotze, fa 27 anys

Les dotze campanades que marquen el canvi d'any, de 1979 a 1980, van ser gravades (2 minuts) en 2 pistes des de dues fonts diferents, una cadena de televisió (en castellà) i una ràdio (en català):

• al canal esquerre, TVE (en la imatge, la pista de dalt)
• al canal dret, Ràdio 4 (en la imatge, la pista de sota).

No van a l'hora en res: ni al principi (els quarts) ni al final (la darrera campanada). És curiós. Potser ho fa la diferència d'edat: TVE tenia aleshores 23 anys, Ràdio 4 només en tenia 3. Qui sap.

El setge. El so d'abans

Al mirar fotos antigues un es pregunta: com sonava tot? Sons de màquines i oficis que han canviat molt o han desaparegut. Costums, feines, jocs, músiques, eines, maneres de moure’s, de comunicar-se...

Aquest dissabte passat van emetre al Canal 33, Blockade (El setge), un documental de Sergei Loznitsa. Imatges dels carrers de Leningrad durant el setge que va patir a la Segona Guerra Mundial.

Desconeixia què estava mirant i em preguntava com podia haver so en unes filmacions russes dels anys quaranta. Els equips de gravació de so per a cinema eren molt voluminosos i s’havien de transportar en camió. El primer gravador realment portàtil no va aparèixer fins l'any 1951, un Nagra construït per Stefan Kudelski.

Mica en mica, un s’adonava que el so havia de ser afegit, recreat. Les filmacions (mudes) reordenades per Sergei, van ser sonoritzades d'una manera extraordinària. Sense espectacularitat.

És difícil, i molt delicat, afegir so a imatges de la vida quotidiana d'abans. En aquest documental tot són exteriors, carrers nevats, gent caminant, soldats, algun camió que passa de fons... Què tries per donar-li so i, per tant, destacar-ho? Com és possible que tan poca cosa ens arribi a hipnotitzar?

Aquí (document pdf) es pot llegir sobre la manera de treballar de Sergei Loznitsa.

El setge encara es pot veure (avui, dia 30, i els dies 1 i 2 de febrer) pels canals digitals de TVC.

Foguerons i xeremiers

Foguerons de Sa Pobla a Gràcia. Les places del Diamant i de la Virreina s'omplen a vessar. Fogueres, torrades, boleros i xeremiers. Durant una bona estona el fred es dissipa.

M'enduc un bocí del so que s'hi fa (2:05):

Al Blog d'en Potti, casteller i xeremier (crec): un post sobre les festes de fa dos anys.

Textos: Francis Ponge

EL PA

La superfície del pa és meravellosa, primer de tot per la impressió quasi panoràmica que ofereix: com si un hom tingués a l'abast de la mà, a la seva disposició, els Alps, el Taurus o la serralada dels Andes.

Així doncs, una massa amorfa i eructant va ser introduïda per a nosaltres dins el forn estel·lar, on, en endurir-se, s'afaiçonà en valls, crestes, ondulacions i afraus... I per això tots aquells plans tan clarament articulats, aquelles lloses minses on la llum colga perseverant els seus focs, sense ni un mirament per la vil mollesa subjacent.

Aquest lax i fred subsòl anomenat molla té un teixit semblant al de les esponges: fulles o flors hi són com germanes siameses soldades per tots els colzes al mateix temps. Quan el pa s'asseca, aquestes flors es marceixen i s'encongeixen: aleshores es desprenen les unes de les altres i la massa es fa esmicoladissa...

Partim-la, tanmateix: car el pa, en la nostra boca, ha de ser més objecte de consumació que no de reverència.

El partit pres de les coses, de Francis Ponge. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Edicions del Mall. Barcelona, 1987.

En Perejaume també pot dur a Ponge. O a l'inrevés.

Veus i poemes (14): W. H. Auden

Un nord-americà resident a Roma, J.Davidson, llegeix un poema de W. H. Auden (1907-1973):

J. Davidson llegeix W. H. Auden

THE MANAGERS

In the bad old days it was not so bad:
The top of the ladder
Was an amusing place to sit; success
Meant quite a lot - leisure
And huge meals, more palaces filled with more
Objects, books, girls, horses
Than one would ever get round to, and to be
Carried uphill while seeing
Others walk. To rule was a pleasure when
One wrote a death-sentence
On the back of the Ace of Spades and played on
With a new deck. (...)

Aquí per veure'l sencer.

Versió catalana en la traducció d'Eduard Feliu:

ELS DIRECTORS

No sempre temps passats foren dolents:
el dalt de l'escala
era lloc distret per seure; triomfar
ho era tot: lleure,
grans àpats, més palaus, i tan plens
de fòtils, llibres, noies
i cavalls que mai no hi donaven l'abast,
i ésser dut costa amunt
mentre els altres anaven a peu. Quin gust manar
quan hom podia escriure
damunt l'as d'espases pena de mort
i prosseguir amb cartes
noves. (...)

Aquí per veure'l sencer.

Horae Canonicae i altres poemes del Cicle d'Ischia, de W. H. Auden. Edicions del Mall. Traducció d'Eduard Feliu. Barcelona, 1985.

Més Veus i Poemes.

D'ocell

plomes (fulles)
ales (branques)
ocell (arbre)

Textos: Perejaume (2)

Veia un arbre, però el brunzir de branques que feia l'arbre em sortia a mi de la boca. Tal com li surten de la boca a un autor teatral els diàlegs dels personatges, mentre caminava em sortien de la boca tots els sons del que veia. El pas dels automòbils, el so d'un rial, les converses de la gent..., tots els sons, fossin quins fossin, coincidien amb el meu moviment de llavis.

Obreda, de Perejaume.
Edicions 62 - Empúries. Barcelona, maig 2003 (pàgina 149).

Fruita entre ocre i blau

Un carrer en hora tranquil·la. La botiga closa amb fruita a la penombra. Els sons que s'hi fan van a càrrec del magí de cadascú.

Veus. Recitar com un guia.

Fa uns quants anys, en època de Reis, vaig gravar uns nens a Arcos de la Frontera (Càdis, Andalusia).

Nens, Arcos de la Frontera. Gener 1979 (1:32)

De memòria i a la seva manera, van recitar la història del seu poble com ho devien sentir recitar als guies durant l'itinerari turístic.

Aquells nens ara deu ser grans i, potser, amb família. També ho reciten, els seus fills?

Textos: Josep Palau i Fabre (2)

La música de les esferes

Aquesta vida meva sense música! Només sorolls: el soroll del mar, el soroll del vent, el soroll de les temples, les petjades humanes... Sorolls, sorolls. Fujo la música com es fuig la facilitat. El que busco és al cantó oposat a la música. Àrides avingudes. Visc en el despoblat de la memòria. ¿Per a recordar-me de què? Impossible tornar enrera. Cada vegada la vida es fa més escassa, com en els cims dels Alps, com en un paisatge lunar. ¿Arribaré a l'Impossible?

*

Les cançons s'evaporen, els sorolls resten: es reabsorbeixen en la memòria, en el silenci. El silenci és mineral.

Soroll de les esferes!

*

La música deixa el silenci gras, sec, untuós, engordit, deixondit, metàl·lic, segons la seva qualitat.

Silenci de jazz. Silenci d'ossos estellats.

*

El suïcidi és l'absència total de música.

París, octubre-novembre del 1947

Poemes de l'Alquimista. Josep Palau i Fabre. Els llibres de l'Óssa Menor (72). Edicions Proa. Barcelona, 2001 (novena edició).

Aquí, anterior text de Palau i Fabre.

Matí de Reis

Matí pels nens.
Teatre infinit (de la il·lusió).
Concert de veus i crits de sorpresa.

Matí de rialles, portes i corredisses.
Les parets i els sostres canten passos.
Amunt i avall, el glissando de l'ascensor.

Soroll de papers i desembolicamentes.
So de nines, bicicletes, guitarres i escalextrics.
I mil-i-una coses més,
(totes amb necessitat de piles).

Per la nit, entre cartrons i caixes buides,
les furgonetes recolliran joguines jubilades.
A casa, avis i pares podran descansar.

Manies

Les formes arrodonides li molesten. Mai sap com agafar un CD. Les taronges li cauen de les mans. De petit ensopegava amb totes les pilotes. Detesta les bicicletes. El volant d'un cotxe encara el violenta i les rotondes el maregen.

Accepta les màquines de fotografiar: els seus objectius cilíndrics creen imatges rectangulars!

Li agraden les cantonades i els voravius. Les pàgines dels llibres l'encisen, tan ben delimitades. I creu que la idea d'una terra plana és encara una idea vàlida.

Sons no gravats

Matí de cap d'any. Algun cotxe passa trepitjant i removent els munts de fulles que s'acumulen en zones precises de la cruïlla i els voltants dels carrers que la formen.

El so dels pneumàtics sobre les fulles és ben diferent: potser és a mig camí entre el so sobre un paviment sec i un de mullat.

A les fulles dels arbres de carrer (plàtans d'ombra i lledoners, bàsicament) s'hi barregen les fulles dels arbres d'un gran pati d'una escola. N'agafo algunes i em quedo una estona provant d'identificar-les...

Sirenes de Cap d'Any

Un cop han tocat les dotze de la nit del darrer dia de l'any, les sirenes dels vaixells arrenquen a sonar per celebrar l'any que comença.

Des d'on som el port queda lluny i s'hi barregen petards, crits i trompetetes. Tanmateix, així sona tot plegat (01:57):

Textos: Vicenç Villatoro

Villatoro compara Desolació, el poema d'Alcover, amb A un olmo seco de Machado:

Entre la publicació de Desolació i de A un olmo viejo només hi ha tres anys de diferència. Es va publicar abans el poema d'Alcover que el seu bessó de Machado. Els paral·lelismes són enormes: «i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí» al costat de «hendido por el rayo y en su mitad podrido»; les circumstàncies familiars doloroses en la vida de tots dos, la metàfora de l'arbre trencat com a imatge de l'home dolgut... Però em sembla que Alcover va mes enllà, esprem millor la metàfora. «Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca./ Sens mi res parlaria de la meitat que em manca./ Jo visc sols per a plànyer ço que de mi s'és mort.» Em sembla més profund, però més literari. Machado és més transparent, més auster, més estilísticament contemporani: «Olmo, quiero anotar en mi cartera/ la gracia de tu rama verdecida. Mi corazón espera/ también hacia la luz y hacia la vida/ otro milagro de la primavera.» Tots dos són poemes extraordinaris, en qualsevol cas. I la comparació i la constatació de les semblances demostra en qualsevol cas la injustícia històrica comesa amb Alcover i la tristesa d'escriure en llengües petites.

L'ofici de mirar, de Vicenç Villatoro. Edicions 62. Barcelona, 1998 (pàgina 111).

Les Rambles

Les estàtues esperen que algú sigui prou curiós o generós.
Després de fer el badoc, m'emporto el so que s'hi fa.

Rambles (0:53)

Veus i poemes (13): Joan Alcover

Jaume Mateu i Adrover llegeix un poema de Joan Alcover:

Jaume Mateu llegeix Joan Alcover

Desolació

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de ma soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure, un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

Joan Alcover (1854 - 1926).

La salut de l'ascensor

Quan, un bon dia, l'ascensor fa aquest soroll, un comença a preocupar-se per la seva salut: la de l'ascensor i la pròpia.

Ascensor (0:38)

Textos: Julio Cortázar

Acerca de las dificultades para escuchar la pintura

Yo pediría que el título fuera entendido literalmente, porque en el vasto y más bien fácil campo de las correspondencias todo el mundo está al tanto de la melodía del trazo de Botticelli o de los esfumados acordes de Claude Monet. Aquí aludo a algo concreto, a la dificultad real que me plantea la pintura cuando con todo derecho procuro escucharla, partiendo del principio recíproco de que la música, como la de Orfeo en el soneto de Rilke, nos dibuja sin esfuerzo un árbol en el oído. Así, mientras vuelvo a la improvisación de Charlie Parker en Out of Nowhere, veo distintamente las pinceladas que traza la melodía, y el resultado es un gran ventanal naranja en el que pequeñas nubes van y vienen como globos, una especie de Magritte pero a los saltos, dése usted cuenta.

Frente a esa traslación nada abstrusa, ¿por qué hasta hoy no he escuchado un dibujo o una pintura? Hablo, por supuesto, de mis dificultades; acaso alguien me hará llegar un día la música que conoció mirando este libro. No me sorprendería que fuese más bien percusionante, muy Max Roach, con estallidos por el lado de los címbalos, en todo caso llena de ese swing que en Saura no necesita del sonido para barrernos la cara con sus espléndidas escobillas.

Territorios, de Julio Cortázar. Siglo Veintiuno Editores. México, 1978.

Idees per a una orquestra

Una orquestra: OSO, l'Orquestra Simfònica d'Oregon. El blog d'un músic: daily observations, del viola Charles Noble.

Com que l'orquestra necessitava promoció (i quina no?), els lectors del blog van enviar suggeriments. N'hi ha que tenen gràcia:

• per què no deixar que membres de l'orquestra col·loquin gravadors personals i gravar com sona des de la seva perspectiva i vendre aquestes gravacions (a 5 $, per exemple)?
• permetre que el públic pugui gravar els concerts i encoratjar-los a intercanviar versions
• fer una rifa entre el públic per poder seure entre l'orquestra durant l'execució d'una peça o d'un concert sencer.

Estaria bé tenir versions d'un mateix concert des de perspectives diferents: de la zona de la percussió, o des de la fusta. Seure entre els que toquen: el so tant a prop, potser tothom et miraria, caldria camuflar-se, però quin impacte!

Com escolta, el fagot, el so global de l'orquestra a la que pertany?

(Altres) cantarelles de Nadal

Aquesta tonada tradicional es canta tres dies abans de Nadal. Serveix per alegrar a algunes persones, un cop cada any.

La lletra és molt repetitiva, sempre en castellà i plena de números i xifres, com per exemple:

Tres mil cuatrocientos trece, mil euros.

Fer net

Quan es va adonar que anar al cinema no li convenia, immediatament ho va deixar de fer. Li va costar recuperar un cert grau de l'imaginari propi. Però algunes imatges (del cinema) van seguir incrustades en alguna part de la ment. I això es nota.

Veus i poemes (12): Federico García Lorca

Un company de la feina, Ángel Garrido, accedeix a ser gravat mentre diu el poema que va aprendre d'amagat quan tenia nou anys al seu poble d'Alquife (Granada), La casada infiel:

Angel Garrido diu Lorca

Y que yo me la llevé al río
creyendo que era mozuela,
pero tenía marido.

Fue la noche de Santiago
y casi por compromiso.
Se apagaron los faroles
y se encendieron los grillos.
En las últimas esquinas
toqué sus pechos dormidos,
y se me abrieron de pronto
como ramos de jacintos.
El almidón de su enagua me
sonaba en el oído,
como una pieza de seda
rasgada por diez cuchillos
Sin luz de plata en sus copas
los árboles han crecido,
y un horizonte de perros
ladra muy lejos del río.
(...)

(aquí, per llegir-lo sencer)

Federico García Lorca (1898-1936).

Més veus i poemes.

Textos: Peter Handke (4)

El susurro de las hojas de otoño tiene calidad de luz.

Él iba al cine con cierta frecuencia, para escuchar quizás en una película cualquiera el susurro de unos árboles cualesquiera. Hasta en la película más estúpida se mueven en algún momento las hojas.

En los rugidos del tren se abrieron las hojas de la noche serena, y surgió un bosque.

Escuché la risa de un niño, y vi una curva en el paisaje.

El revisor bajó del tren detenido y gritó el nombre de la estación: ¡Poggio Rusco!; y los árboles del lugar desierto se agitaron violentamente en el viento.

Historia del lápiz, de Peter Handke. Traducció de José Antonio Alemany. Ediciones Península, 1992.

Anteriors sobre Handke: (1), (2), (3).

Les dotze (van tocant)

Al carrer s'hi pot trobar de tot. Un dia, de camí del supermercat, el mesclador va recollir un rellotge de paret dins una bossa de plàstic. Una còpia xinesa d'un rellotge de pèndul, corda d'espiral, caixa de fusta (uns 60 cm.) i una petita porta de vidre. Encara funciona (estava gairebé nou).

Aquest és el seu so quan toca les dotze. Pot servir (en cas de necessitat) pel Cap d'any. Si no fos mesclador, voldria ser drapaire!

Artefactes

Joan Vicenç pregunta:

Existeixen artefactes al mercat mitjanament bons per a poder agafar els sons del vent, de l'aigua, dels ocells, de les fulles...?

Sí senyor, hi ha artefactes, petits com una càmera de fotos, que graven so.

Un camí barat:

• trobar algú que tingui un minidisc, no l'usi i ens el deixi;
• potser és un minidisc dels antics (graven el so comprimint-ne les dades amb la codificació ATRAC); o potser és dels nous, que poden gravar sense comprimir dades, en format WAV;
• comprar un micròfon estèreo senzill, que tingui una mica de cable, perquè no gravi també el soroll del mecanisme del minidisc: l'AUDIO-TECHNICA PRO24 (100 €), o el SONY ECM MS907 (140 €).

Un camí una mica més car, triar un d'aquests 3 nous artefactes (entre 300 i 500 €):

• H4 de ZOOM.
• MicroTrack 24/96, de M-AUDIO.
• R-09, d'EDIROL.

Si queda temps, podeu donar un cop d'ull als Consells i idees per a sortir a gravar sons (pdf, 276 KB).

El vent és i serà la dificultat més gran a l'hora de sortir a gravar. En cas d'urgència, es pot cobrir el micròfon amb un mitjó.

Per cert, la paraula artefacte és ben curiosa...

P.D. (de l'endemà): Els tres models de gravadors (agrupats en el segon camí) ja porten un micròfon estèreo posat. No cal comprar-lo a part. Suficient per a sortir a gravar immediatament!

La Llibertat (i el seu mercat)

El mercat de la Llibertat (Gràcia, Barcelona) és a punt de ser reformat. Ara, a dins, sona així:

Mercat de la Llibertat (0:44)

Aquí hi ha un dossier amb fotos i plànols antics (pdf, 6,5 MB).

Veus i poemes (11): Sameer Rawal

Sameer Rawal llegeix un del seus poemes hindis que comença així:

(Aquí, per veure'l sencer)

Sameer Rawal llegeix un poema seu

I l'adaptació catalana que Sameer Rawal ha fet:

tinc un petit calaix
de records
que obro
de vegades
quan m'aixeco o
quan em fico al llit
està ple de sorpreses
de vegades
ni l'obro
el mantinc al pit
i m'adormo
és de fusta de sàndal
no té pany
em porta a llocs
oblidats
vides viscudes
abans
em dóna sol
quan és ennuvolat
el dia
i somriures
amagats quan
vulgui surar

Calaix de sàndal, de Sameer Rawal. Edició bilingüe hindi i català. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra, 2006.

Un altre poema llegit per Sameer Rawal: aquí .

Descoberta documentada

Uns quants reculls (àlbums) de fotos del blog Le regard de James:

• Musiciens
• Tournées et Concerts
• Solitude et concentration
• Les musiciens: attitudes
• Les musiciens: l'origine des sons
• Instruments
• Les doigts sur l'instrument
• Regards
• Les mains
• Pierre Boulez

Bon profit.

Descoberta

Els blogs poden ser camins de descoberta d'altres espais, d'altres maneres de pensar i veure, noves músiques, nous sons.

Blogs com portes d'entrada franca. N'hi ha que només són travessats un cop i mai més. D'altres et porten tan lluny que costa tornar. I entremig, centenars, milers de blogs (com el meu) que anem fent entre l'ombra i la llum, entre el dia i la nit, entre el soroll i el silenci.

El camí d'avui ha sigut fructífer:

• del suggeridor Bloc de Música, de la Carme Miró,
• a L'Oeil Ouvert, un blog de fotos, cal·ligrames i haikús,
• fins arribar a Le regard de James, el blog de Jean Radel.

Aquest blog és un extraordinari recull de fotos fetes durant els assajos d'un grup de música contemporània, els seus moments de descans, de reflexió, els seus instruments, les mans, els gestos, les mirades...

A Le regard de James no s'hi pot sentir - explícitament - cap so, cap música. Però s'hi poden trobar tots els ressons (passadissos, escales, cambres, sales), totes les veus i totes les músiques que un pugui imaginar.

Jean Radel és el regidor general (s'en diu així?) de l'Ensemble intercontemporain. Quin privilegi compartir aquests moments!

Plouen fulles

Automòbils coberts amb fulles d'arbre. Temps de muda. Feina extra pels escombriaires.

I els fruits del lledoner repiquen al sostre del cotxe:

Platja de la Barceloneta

Un vespre plàcid a la platja de la Barceloneta. Una estona més tard, amb les sabates i els baixos dels camals dels pantalons ben xops, l'enregistrador tornava a casa.

Barceloneta. Així hi sona el mar (0:41)

Clavegueram sonor

És gairebé mitjanit. Un micròfon penjat a la boca de una claveguera. Es fa una gravació nocturna on se sent la remor de les aigües residuals que baixen pel carrer de Sardenya. També, de tant en tant, una passada d'un vehicle sembla que ho faci tremolar tot.

La gravació original s'ha filtrat per sota dels 80 Hz. per atenuar l'excés de greus que saturaven l'escolta amb els auriculars.

Veus i poemes (10): Rosselló-Pòrcel

En Mateu i Adrover llegeix un poema de Rosselló-Pòrcel:

Jaume Mateu diu Rosselló-Pòrcel

A Mallorca, durant la guerra civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938).

Buscant sobre el poeta trobo un blog magnífic sobre els arbres, Amics arbres · Arbres amics. Anem per bon camí!

Una mica de vent

Bateguen i repiquen portes i finestres, volen les cortines, les persianes. El toldo deslligat del veí fa vibrar la barana compartida del balcó. Si els batecs fossin prou duradors, un podria somiar que viatja en tren, de nit.

Xiulen les escletxes. Perillen els testos. I per les voreres es camina sobre munts de fulles. Quan es simula aquest so per al cinema amb els anomenats efectes de sala (o Foley effects), s'acostuma a trepitjar cinta magnètica rebregada. Estereotips.

Mentrestant, les ràfegues espolsen i fan tremolar les branques. Segons la filera d'arbres que et toca tens una remor distinta, més o menys fina. I com que no van compassades, les branques de tots els arbres produeixen un so continu que neix i mor amb el vent.

Vegetals i música

Pastanagues, pebrots, enciam, cogombres, tomàquets, etc. Tot pot ser un instrument musical en la primera orquestra de vegetals.

Veus i poemes (9): Sameer Rawal

Sameer Rawal, nascut a Nova Delhi i resident al barri de Gràcia (Barcelona), llegeix la versió en hindi d'un dels seus poemes:

Sameer Rawal llegeix un poema seu

Sameer va escriure simultàniament els poemes en hindi i en català i les dues versions, per ell, són originals.

penso que t'he ferit
ah sí?
no, no penso que t'he fet mal
doncs tu mateix.
ah, sembla que és mentida
d'acord tu sabràs.

Calaix de sàndal, de Sameer Rawal. Edició bilingüe hindi i català. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra, 2006.

Com un concert

Llegint un llibre sobre les vivències d'un pianista, faig una extrapolació i em pregunto si escriure aquí (com ara) té alguna cosa a veure amb un concert, o amb un assaig:

• Un concert en una sala de dimensions desconegudes.
• Un teclat. Les dues mans.
• Una audiència en la foscor (però que entra i surt contínuament).
• Un repertori on abunden els temes improvisats.
• La necessitat de ser constant, com en les pràctiques.
• Uns dies és concert. Els altres dies és assaig.
• Mostrar el que un fa (a un mateix també), sense mostrar-se sencer.
• Un concert minimalista, de detalls, d'apunts, de suggerències.

Cabòries, mesclador, cabòries...

Veus i poemes (8): Miquel Costa i Llobera

Jaume Mateu i Adrover, a punt per estrenar la seva primera pel·lícula, diu un poema de Miquel Costa i Llobera, après per tradició oral.

Dos sospirs

Vora del foc s'escalfaven,
un vespre a encesa de llums,
la vella, resa qui resa...
la jove, mirant-se el fum...

Ai! tot baix digué la jove
i la vella: Ai, bon Jesús!

Què teniu, ara padrina?
Filla meva, què tens tu?

Cap d'elles tornà resposta,
però pensaren al punt:
Si ho sabíeu, padrineta!
Si ho sabies, joventut!

Miquel Costa i Llobera (1854-1922).

Jaume Mateu diu Miquel Costa i Llobera

Com la sardana s'allunya (el so)

La cobla Rambles fa ballar sardanistes en un passeig. Sis metres més enllà el trànsit no s'atura mai. Gravo la música mentre m'allunyo caminant, per poder escoltar després, a casa, com el so de la sardana es engolit per la fauna automobilística. Una metàfora sonora?

El so de la cobla, allunyant-me (01:22)

Sons dominicals

A la plaça de Gaudí, davant de la Sagrada Família, es pot escoltar com juguen a la petanca a les bitlles, a cartes, a pilota. I passejar entremig del parlar italià, anglès, rus...

Deixar-se anar (una mica i si un vol), envoltat de sons i remors, pot anar bé, no?
(0:57)

Fut-bol

No es pot veure, però sí es pot sentir com tota la gent crida i protesta, mentre n'hi ha un que es cola per sota.

"Falta por bajarse intencionadamente detrás del contrario con el fin de hacerle caer". Cromo número 41 de la col·lecció "Enseñanza del juego de Foot-ball (Asociación)", de CHOCOLATES JAIME BOIX.

La campana que falta

Lloc: Estudi de postproducció de cinema (fora de ciutat).

Situació: Mescles (de so) finals d'una pel·lícula d'animació.

Conflicte: Per a una de les escenes es necessita el so d'una campana (no massa gran). Cap dels sons que tenen gravats agrada prou.

El director de la pel·lícula recorda que en el camí de l'hotel fins a l'estudi de mescles passa a prop d'una torre històrica. Aquesta torre té una campana al capdamunt (i no és massa gran) amb un so interessant.

Decideixen anar a gravar-la. Un parell de tècnics s'acosta a la torre i fa una sèrie d'enregistraments. Al voltant de la torre hi ha molt arbrat ocupat per ocells. Malgrat tot, ho graven i tornen a l'estudi. Allà comproven que el so no es pot aprofitar. L'escena segueix encallada.

Però la gent del cinema acostuma a ser decidida i quan es fa de nit tornen a la torre. Hi pugen i desmunten la campana. Se l'enduen a l'estudi. La graven, aquest cop sense ocells, i abans que es faci de dia la tornen a instal·lar a dalt de tot de la torre històrica. La mescla, per fi, es desencalla. El director i el productor queden satisfets.

Ningú s'adonarà mai de la sostracció temporal de la campana. Potser algun mussol...

PD: Aquesta petita història és verídica (però passa a Austràlia).

Veus i poemes (7): Alison Herschberg

Ray Gillon (supervisor de doblatge, mesclador de cinema i ex-consultor de Dolby) llegeix tres haikus d'Alison Herschberg:

Ray Gillon llegeix haikus

Someone else's friends.
Trying to be nice and smile.
I can't stand small talk.

I'm going shopping.
I won't use my credit cards.
Well... maybe just once.

Hailing a taxi.
No one on the street but me.
Red tail lights recede.

Intento una traducció bàsica:

Amics d'algú altre.
Tracto de ser amable i somriure.
No vull més xerrameca.

Vaig de botigues.
No faré servir cap targeta.
Bé... un cop, potser.

Cridant un taxi.
Ningú pels carrers, només jo.
Llums vermells esvaint-se.

I Smell Something Foul. Haiku Expressions of Everyday, d'Alison Herschberg. Andrews and McMeel. Kansas City, 1996.

4S = Sanefes. Sons. Saul. Steinberg.

Quatre sanefes extretes de Country Noises, de Saul Steinberg, dibuixant extraordinari, on imagina els sorolls del camp.

De dalt a baix:

• un rellotge elèctric,
• passa un cotxe,
• passa un camió,
• fulles seques creuant la carretera.

Potser també fem sanefes sonores (d'algun so d'algun lloc) quan fem gargots mentre telefonem. Potser.
 
El millor lloc per veure i gaudir dels dibuixos de Steinberg és a Artsy.net. No us ho perdeu!

Morera. Gramòfons i drets

Segell, amb la signatura d'un tal Morera, en un disc de 78 rpm. de la sardana La Santa Espina.

Sortir a gravar sons

En gravar s’aprèn a escoltar.

Sigui per una cosa o una altra, sortir a gravar és com anar a pescar: cal saber esperar, amb paciència. També és una cacera: cal conèixer els llocs, saber camuflar-se. Preguntar i prendre notes. Estar a punt per l'imprevist: de vegades pesques allò que no t’esperaves.

Potser del que es tracta és de no esperar res d’especial...

No importa tant l’equip amb el que un grava, sinó el gravar. La pitjor gravació és la que no s’ha arribat a fer. Cal sortir a gravar ara, avui. No esperar a demà. Bé, gravar demà, també...

Aquestes ratlles formen part de l'article escrit per al web de música de la Carme Miró. Aquesta web és un lloc on s'hi han aplegat, ben ordenats i disposats, articles sobre música, activitats pedagògiques, suggeriments, material per l'educació musical i tot de recursos sobre música.

Algunes idees i consells per a sortir a gravar sons (un títol no especialment curt, és cert), també es pot trobar al recull de documentació (en format pdf) d'aquest quadern.

Diuen que de mica en mica s'omple la pica...

Cel transitat

El proper dimarts, 24 d'octubre, aquest quadern farà tres anys.

Viu dins en discos durs d'ordinadors, aquí i allà. Textos, fotos i sons, tot en llocs diferents. Carpetes com calaixos que s'esborren, es mouen, es copien, augmenten o desapareixen. Documents prims, magres, secs, als que s'hi acoblen fotografies i sons quan cal, quan algú (no se sap des d'on) els demana, els reclama per donar-los un cop d'ull. La realitat vital de tots aquests elements és ben difusa.

El cel transitat d'aquesta tarda m'ha recordat una xarxa immensa.

Espais sonors: vidres al verd

Soroll al carrer, llençant ampolles de vidre dins del contenidor verd.

Ho gravo com puc i m'emporto el so

En trio un tros de 8 segons i l'entaforo en una habitació petita

En una habitació petita

Després m'el enduc a dins d'una església

Dins d'una església

Passo per la cuina de l'escola

A la cuina de l'escola

L'escolto a través de l'interfono

A través de l'interfono

Per acabar en una sala de concerts

En una sala de concerts

Tot un senyor recorregut!

Tardor

Hi ha tardes que a ciutat se sent remor de carros i cavalls, de pagesos tornant del tros, de nens jugant a fet i amagar, i de gossos perseguint bicicletes. Mentre una nuvolada s'acosta, enfosquidora de carrers.

O potser són imaginacions meves.

entremig

entremig
del dia que serà ahir
del dia que ha de ser demà
gairebé de puntetes
com aquell que quan mira
veu carenes i boscos i llunes
així esperem
entremig

Imaginar sons

El van entrenar per imaginar els sons de cada espai, com en les escenes d'un film. (a) Entrava en un lloc amb les orelles tapades. (b) S'imaginava el so que s'hi feia. I (c) destapant-se les orelles, verificava com s'havia desviat en la seva previsió.

Amb el temps va arribar a ser molt eficient. Ho encertava tot: els sons ambientals, el detalls esparsos aquí i allà, algunes interferències, el so del calçat de la gent, tot. Un dia, però, el va sorprendre l'arribada i creixement d'un sentiment de decepció. Decepció entre el so imaginat i el so real dels llocs.

Molt sovint es quedava tancat al seu estudi per no acabar decebut. No sortia gaire, no veia als amics ni a la família. Algun cop llogava DVDs. Però la imaginació sonora de la majoria de films és nul·la. Això és el que deia ell. Quan vaig deixar de veure'l havia prescindit del tot del so real de les coses. No m'atreveixo a trucar-lo, encara.

Mòbils i mobilitats.

Són més de les deu de la nit. Un home passa fregant la paret. Està cantant, suaument i en una llengua estrangera, a un mòbil que du a la mà dreta. Sembla una cançó de bressol. S'allunya davant meu i amb ell la cançó es va fonent. Un home lluny del seu fill.

Un noi ha baixat carrer avall muntat en un ciclomotor i conduint amb una sola mà, la dreta. Tenia la mà esquerra ocupada aguantant un mòbil enganxat a l'orella dreta, per sota el casc. El braç li creuava el pit. Ell i moto han passat fa estona, però em queda la seva vulnerabilitat. Immensa.

La figura d'un home es passeja fent un traçat curt, amunt i avall, al costat d'un cotxe. Saps que parla pel mòbil perquè gesticula i s'atura i, tot de sobte, segueix. Hi estem habituats. De fet, no té cap importància. Però el que passa és que m'estic esperant per poder-hi aparcar... si marxa d'una vegada. No hi ha manera!

Temps diferents d'espera

Ambient sonor a les terminals d'arribada d'avions:

Aeroport del Prat del Llobregat (0:40)

Aeroport de Reus (0:35)

Dos llocs distints. Dues dimensions. Dos espais sonors.

Veus i poemes (6): Giovanni Pascoli

Stefano Sanfilippo llegeix Giovanni Pascoli:

Nebbia

Nascondi le cose lontane,
tu nebbia impalpabile e scialba,
tu fumo che ancora rampolli,
su l'alba,
da' lampi' notturni e da' crolli
d'aeree frane!

Nascondi le cose lontane,
nascondimi quello ch'è morto!
Ch'io veda soltanto la siepe
dell'orto,
la mura ch'ha piene le crepe
di valerïane.

Nascondi le cose lontane:
le cose son ebbre di pianto!
Ch'io veda i due peschi, i due meli,
soltanto,
che dànno i soavi lor mieli
pel nero mio pane.

Nascondi le cose lontane
che vogliono ch'ami e che vada!
Ch'io veda là solo quel bianco
di strada,
che un giorno ho da fare tra stanco
don don di campane...

Nascondi le cose lontane,
nascondile, involale al volo
del cuore! Ch'io veda il cipresso
là, solo,
qui, solo quest'orti, cui presso
sonnecchia il mio cane.

Canti di Castelvecchio (1939), de Giovanni Pascoli

Boira

Amaga les coses llunyanes,
tu, boira impalpable i balba
qui vagues encara com fum,
a l'alba,
dels llamps que en la nit foren llum
d'aèries fossanes.

Amaga les coses llunyanes,
amaga'm allò que ja és mort!
Que vegi només els cinyells
de l'hort,
les tàpies que han plens els crivells
de valerianes.

Amaga les coses llunyanes,
planyentes, i deixa'm, si vols,
pomeres i prèssecs guaitar,
tan sols,
qui donen pel meu negre pa
llurs mels sobiranes.

Amaga les coses llunyanes
d'amar, i d'anar i venir,
i vegi tan sols aquell blanc
camí,
que un jorn he de fer al ning-nang
plorar de campanes...

Amaga les coses llunyanes
robant-les al cor d'un revolt!
Que allà pugui veure el xiprer
tot sol,
i aquí l'hort amb tu, gos, qui sorrer
la son m'encomanes.

Traducció al català (feta l'any 1941) de Maria Antònia Salvà. Llibre Poesies. Giovanni Pascoli. Ed. Galerada. Col·lecció Líquens (desembre 2002).

Altres poemes italians en aquest quadern:

• Veus i poemes (5): Stefano S. llegeix Salvatore Quasimodo.
• Veus i poemes (4): Stefano S. llegeix Safo i Quasimodo .
• Veus i poemes (2): Stefano S. llegeix Cesare Pavese.

Més veus i poemes.

Moment sonor (1)

Una porta ha quedat oberta i del pany hi penja un manyoc de claus que es gronxen, lliscant i fregant amb la mateixa porta: metall contra fusta. Sembla, com si de lluny, un fuster estigués serrant taulons.

Percussió brutal

No gaire lluny, dues illes de cases més enllà, estan construint un edifici. Desconeixem què serà. M'hi acosto i una immensa màquina Liebherr està perforant i pica i repica brutalment.

Soroll de la perforació

Però mentre ho gravo m'he de protegir tapant-me una orella amb la mà!

Esgarrifança

Des d'un sisè pis, sento com algú camina pel carrer. Sembla que arrossegui els peus. L'escolto millor, deu ser que porta xancletes. Hi ha un moment que el so s'aclareix. No hi ha trànsit i els passos agafen un pla sonor estrany, com si fossin més a prop.

Degut al rebot entre les parets dels edificis, el so arriba a ser tant proper que em giro per si algú s'acosta pel passadís. Molt estrany.

Carrera de camells

A les fires d'alguns pobles hi ha una atracció que consisteix en la carrera de les figures articulades d'una dotzena de camells amb genet. Avancen segons els encerts de cada participant a l'hora de llençar una bola a través d'una superfície foradada. Acostumen a donar, com a premi, uns grans ninots de peluix.

El soroll que s'hi fa és impressionant!

Carrera de camells (0:37)

(La foto és de Cold Cut i s'ha extret de Flickr)

Campanes: Parròquia de la Concepció (Eixample, Barcelona)

És al carrer d'Aragó amb Roger de Llúria. Amb un trànsit que no s'atura ni els dies de festa. Però al costat hi ha un racó més tranquil: els jardins del rector Oliveras. Allà m'hi he estat, avui, esperant que toquessin les dotze del migdia.

I a l'hora, les campanes han arrencat el vol. M'he quedat estupefacte: durant tres minuts i mig no s'han aturat! No sé si tots els dies festius fan el mateix, si només és pels dies especials com avui, o és perquè m'han descobert...

Campanes de la Concepció. Tros inicial (0:46)

Campanes de la Concepció (3:55)

El soundtrack real

Potser, només escoltem realment quan estem treballant i ens perdem gran part del "soundtrack" real, atenuats per les hores de feina.

Sospi ho diu en el comentari del post anterior.

Escoltar realment! Potser aquí rau la diferència entre escoltar i sentir. Escoltar és un verb actiu i sentir (sons) és un verb passiu.

Treballar cada dia amb el so et pot afinar (afuar) la sensibilitat i notar millor > reconèixer > gaudir de sons que normalment passen desapercebuts. Però, a la vegada, aquesta mateixa feina et pot saturar (omplir fins dalt).

Que cadascú cerqui el seu propi equilibri, no?

Apunts mínims (3)

Pel carrer. Un pare al seu fill: - Tapuntao? El fill li respon afirmativament.

A la plaça, el camió de les begudes puja a la vorera, davant del bar. Les ampolles, encaixades, fan un dringar graciós que acompanya el so esforçat del motor.

Davant del campanar, al portal d'una casa i protegit de la tramuntana. Vull gravar campanes, però quan toquen els quarts, una família sencera arriba amb el cotxe i volen entrar a casa seva, just per on jo m'estic.

A primera hora del matí, un frec rítmic m'arriba de sota casa. Sí, estan escombrant. Recordo l'escena d'El nom de la rosa, en la que Guillem i el novici arriben a l'abadia benedictina. També hi havia algú escombrant.

Anunciant el circ

Segons TVC, ha començat la tardor meteorològica. Prou d'estiu, doncs.

Durant les vacances d'agost el mesclador ha gravat una mica amb el nou petit gravador, el microtrack, com aquell que porta la càmera de fotos a sobre.

Un migdia qualsevol passa un cotxe anunciant un circ. Li faig una foto sonora. Dit i fet.

Anunciant el circ

Textos: Joan Perucho (1)

En sortir de l'ermita hi hagué grans ballades sota els saules, al compàs de la cornamusa. La festa quedà gravada, per sempre, a la memòria de la gent. Agnès i Montpalau divagaren pel bosc, entre rierols exquisits, sentint la música allunyada darrera seu. Un halo de poesia cenyia la parella.

Les històries naturals, de Joan Perucho. Edicions 62. Sèrie "El Cangur Plus". Edició del maig 2006, (pàgina 109).

Va quedar gravada allà on ja no s'esborrarà. Segur.

Textos: Contes d'Ise

Els laments dels insectes

Una vegada, un home enamorat es despertà i es quedà ajagut mirant cap el jardí. Als arbustos se sentia un gran nombre de cants d'insectes, per la qual cosa recità:

Per què els insectres
s'apleguen als arbustos
per lamentar-se,
i jo ploro en silenci
entre pensaments foscos?

Contes d'Ise, recull de contes amb poemes (segle X). Traducció del japonès de Jordi Mas López. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005.

Textos: Ana Hatherly

Sóc a l'hotel i prenc l'esmorzar a la sala. Al meu costat hi ha un poeta danès. Miro a través de la porta envidrada que dona a un petit moll. Hi veig sorgir la proa d'un enorme vaixell. Entra per l'esquerra del meu camp de visió. Avança lentíssim i sense cap mena de soroll. Miro fascinada l'aparició de l'enorme vaixell blanc. Aleshores em diuen: Ve de Finlàndia, arriba tots els dies a les vuit del matí.

51 Tisanes, d'Ana Hatherly. Traducció del portuguès de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega. Perifèric Edicions. València, 2004.

Textos: Melcion Mateu

Hem acabat la mescla de Fuerte Apache, la primera pel·lícula de Jaume Mateu Adrover. M'obsequia amb un llibre de poemes del seu germà Melcion. Trio un poema curt i deixo el llibre a la pila dels que venen amb mi de vacances. Gràcies a tots dos.

Troballa

Ara que ja no aniré a Harvard,
puc estudiar com regalimen les gotes
de pluja per la finestra de casa.
És increïble: mai no són idèntiques.

Jardí amb cangurs, de Melcion Mateu. Edicions 62. Barcelona, 2005.

Textos: Robert Musil

Granadas: es cierto, es como un aullido. Pero como el de un viento fuerte - aunque no huracanado. Un silbido atenuado.

El ruido del proyectil es un ruido creciente y, cuando el disparo pasa por encima de uno, un silbido de nuevo decreciente en el que el sonido "ai" no llega a formarse. Grandes proyectiles que pasan a no mucha altura por encima de nuestra posición hacen crecer el ruido transformándolo en un bramido, en un retumbar del aire acompañado de un sonido metálico. Como ayer en el monte Carbonile, cuando los italianos disparaban desde Cima Manderiolo contra el Pizzo de Vezzena y la Panarotta, por encima de nuestras cabezas, sobre las posiciones italianas. Producía el efecto de una terrible conmoción en la naturaleza. Los peñascos bramaban y retumbaban. Sensación de perverso desatino.

Crec que el senyor Musil parla de la primera guerra mundial. Però ara, amb tanta bomba sobre les ciutats, fa posar la pell de gallina.

Diarios, de Robert Musil. Traducció d'Elisa Renau Piqueras. Random House Mondadori. Debolsillo, 2004.

Picaporta (Travessera de Gràcia)

El picaporta, la porta i l'avisador elèctric.

Un so inoportú

Vet aquí la història d'un estudiant que, com molts d'altres, preparava els seus minúsculs apunts i resums, les xuletes, amb imaginació i esperança, però que no tenia sovint la sort de cara, per dir-ho d'alguna manera.

Una de les xuletes en la que hi va invertir més hores es tractava d'una tirallonga de paper estret ple de informació escrita amb una lletra microscòpica i que s'enrotllava pels dos extrems. Tot plegat lliscava dins d'un plàstic transparent que ho mantenia tot lligat i llegible. Totes les proves foren satisfactòries i era l'enveja dels seus companys.

El dia de l'examen arribà. Tots els estudiants es trobaven dins una immensa sala. Al començar, tot va quedar gairebé en silenci. No se sentia ni una mosca, només els bolis que lliscaven sobre els fulls de paper i les passes ressonants dels vigilants.

El nostre protagonista va treure el paquetet enginyós i, un cop es va assegurar que ningú el podia veure, va començar a fer rodolar el paper enrotllat dins del plàstic. El frec dels dos elements va produir un soroll inesperat, com el grinyol d'una roda de carro.

El noi va tremolar: aquell soroll va destacar per sobre tots els caps de tots els estudiants, evidenciant una activitat sospitosa, la seva. Fou, de veritat, un so inoportú.

Em pregunto a què es dedica ara el nostre amic.

Dos gots i una música

A.- Dos gots de vidre de mides diferents. El més gran conté aigua on el got petit hi sura i, al moure's, entrexoca amb les parets del gran produint sons ondulants i percudits, com aquest:

Gots entrexocant-se (0:08)

B.- Un cop gravats, es preparen versions a vàries velocitats (més lent: un so molt baix; més ràpid: un so més agut) i sentits distints (endavant, enrere), i es fan sonar a l'hora. Al total s'hi afegeix un procés de reverberació artificial.

C.- El resultat pot ser una música, o potser no. De què depèn?

Exercici sonor (0:57)

Textos: Josep Maria Espinàs (2)

(...) convertir el silenci en una religió, i la recerca del silenci perfecte en una obsessió, disfressada de poètica o d'espiritualitat, són ideals que un ciutadà com jo no pot compartir. El silenci natural no m'ha convençut mai com a valor absolut, vull dir el silenci de la natura, el silenci dels grans boscos, de l'alta muntanya. En una nit al camp, en una casa aïllada, el repic de la pluja sobre la teulada fa un so que commou els esperits lírics. Jo també l'he sentit, jo també he pensat que era bonic, durant uns instants. Però ben aviat he deixat de sentir la pluja per adonar-me de l'enorme silenci gràcies al qual, precisament, sentia el tènue repic de l'aigua. I he pensat que si deixava de ploure, si s'aturava el vent que sonoritzava les teules o els arbres, el silenci moriria congestionat per la seva pròpia feixuguesa. El silenci no pot viure sense alimentar-se de sorolls.

M'agrada més el soroll que es refresca, de tant en tant, amb petites glopades de silenci. És el silenci artificial, el silenci urbà. Ara escric aquestes ratlles amb la finestra oberta, al carrer d'Aragó. És la una de la nit, un dissabte de juliol. Passen bastants segons sense que hi hagi cap soroll a primer pla, cap estridència sobtada. Ara s'acosta un cotxe, fa una vibració que creix, que es manté, que s'allunya. Al fons queda, com al fons d'un ocell que passa, un cel quiet, un cel de silenci, però no és de fet un silenci sinó una remor contínua, aquest suau i sonar brogit de riu que fa la ciutat en les hores de calma. I en aquesta remor de fons apareixen d'una manera imprevisible, irregular, viva, agulles de sorolls, com en un encefalograma. Un encefalograma pla és la mort cerebral. El meu cervell s'alimenta del estímuls.

Extret de Silenci, un dels textos que formen Inventari de jubilacions, de Josep Maria Espinàs. Edicions La Campana. Barcelona, 1993.

Sant Joan, una altra porta fantàstica

Com els espetecs, les crepitacions i els grinyols d'una gran porta, així és el cel de Barcelona per Sant Joan.

Sant Joan, una altra porta fantàstica (0:26)

Textos: Jean Cocteau (2)

Aquest llibret d'entrevistes a Jean Cocteau sobre el cinematògraf és dels que, de tant en tant, un hi torna per rellegir i agafar aire.

• Trobo que sempre es pensa massa. Penso molt poc. Provo de pensar el menys possible.
• Totes les coses belles són asimètriques.
• Els poetes viuen només dels accidents. Em sembla que només hi ha bellesa si és accidental.
• Quan més es tanca un en si mateix, més risc hi ha de trobar ànimes fraternals.
• Evitar les coses poètiques. El text ha de ser molt sec i molt simple. La poesia ha de sortir de l'organització de les imatges.
• La profunditat respira a la superfície. Les superfícies diuen: respiro a les profunditats.

Entretiens sur le cinématographe, de Jean Cocteau. Éd. Ramsay Poche Cinema, 1986.

Porta fantàstica (2)

Una altra petita mostra de la porta fantàstica (2), amb anàlisi musical inclòs:

A: canvi fort de modulació amb baixada accentuada
B: crepitació
C: grinyol potent amb polifonia
D: final de grinyol amb un sol to ascendent
E: frec polifònic

Porta fantàstica (2)

Post anterior de la porta fantàstica.