Ritme baixant l'escala (0:20)
Per què aquesta tècnica d'una única eina i no una altra de més nova, una tecnologia més "avançada"?
Vaig trigar aproximadament quinze anys en arribar a dominar completament la meva Bolex, fins que vaig aconseguir fer realment i de manera automàtica i espontània allò que volia fer. Sempre ho comparo amb el que fa un saxofonista o un músic de jazz, practica anys i anys, fins que l'instrument comença a seguir els moviments més subtils dels seus dits. Seria destructiu i fins i tot estúpid canviar de cop el teu instrument només perquè algú n'ha inventat un de nou. Sóc un home molt ocupat. No tinc ni el temps ni la necessitat o el desig de canviar les meves eines, la meva Bolex. Sobretot perquè la Bolex és una càmera molt precisa, molt adequada pel meu tipus de filmacions.
Estoy tendido en la cama, ojos cerrados, escuchando llamadas de niños, ladridos de perros, trotar de caballos y pasos alígeros de cabras al deslumbrante resplandor solar. Este clima de Málaga te procura el placer puro, destilado, de sentirte vivo en estado de somnolencia.Pensamientos en una estación seca, de Gerald Brenan. Plaza & Janés Editores. Barcelona, 1985. Traducció de Manuel Vázquez.
En este país no hay nada más nostálgico que la voz nasal del vendedor de lotería, moviéndose a lo largo de la calle aldeana. Ello me hace volver al tiempo en que visité España por primera vez hace cuarenta años, cuando los pregones callejeros eran más comunes. Oído y olfato... ¡Con cuánta sutileza ejercitan ambos la propiedad de preservar, como moscas en ámbar, pequeños fragmentos de nuestro pasado que la vista, siendo un sentido mucho más explotado, es incapaz de retener!
Sons a la Plaça del Sol (Gràcia) - 1 minut
Hi ha carrers del barri antic de Barcelona que semblen aprimar, afuar, dintre el seu ambient reclòs i estret, el soroll sord de la ciutat - i en general tots els sorolls: la garlopa del fuster, la llima del serraller, la pastera de la fleca... Fins la llum sembla fer-s'hi esborradissa.El Quadern Gris i Notes disperses, de Josep Pla. Edicions Destino, Barcelona.(pàgina 462 de l'Obra Completa. Vol. I. El Quadern Gris)De vegades, passant per algun carrer vell de Barcelona, es pot tenir, encara, la inefable, deliciosa sorpresa, de sentir la garlopa d'un fuster. Avui, passant per davant d'un entresol obert de bat a bat, he sentit que un empaperador, amb un cigarret penjat al llavi inferior, cantava "El pardal quan s'ajocava, feia remor..." amb una veu somorta i enjogassada.(pàgina 608 de l'Obra Completa. Vol. I. El Quadern Gris)Una de les coses més estranyes i desagradables és sentir cantar un gall a la matinada (que és l'hora que canten) en una ciutat. El fet m'ha arribat sovint, a l'hotel del carrer de Santa Ana de Barcelona on vaig a dormir. Darrerament vaig sentir cantar un gall a Olot, trobant-me a la Fonda de l'Estrella. Aquells galls de ciutat, ¿en quin dimoni de galliner de terrat o de balcó es deuen trobar? Pobres animals! Fan una impressió i tristesa aclaparadora. El seu escataneig és fluix i pàl·lid. En canvi, sentir cantar un gall en una masia o en un poblet rural és deliciós i alhora que canten fan dormir.(pàgina 266 de l'Obra Completa. Vol. XII. Notes disperses)
Poema de Ronny Someck en hebreu
Traducció al català del Seminari de Farrera:
Cavalls. Vista panoràmica dels PirineusEn paper de vidre. Ronny Someck i Tamir Greenberg. Seminari de traducció poètica de Farrera, II. Edicions Proa, Barcelona, 2000.
De bon matí els cavalls vénen a jeure
en un racó de la catifa de neu que Déu ha posat
damunt la hivernació de les muntanyes.
El galop, l'han deixat a l'estable,
i a les busques del rellotge de la creació
el temps, com les ferradures, s'ha glaçat.
Farrera, 16 d'abril de 1999.
El silenci de la ciutatTeatre de la ciutat, d'Antoni Rovira i Virgili. Editorial Barcino. Col·lecció Popular Barcino, volum CCIV. Barcelona, 1963.
Oblidant-nos voluntàriament de l'exemple de moltes grans ciutats d'Europa i Amèrica, ens plau de trobar dins l'any uns dies en els quals la ciutat trepidant i sorollosa es torna quieta. La invasió de la ciutat pel silenci que ens ve del cel i de la terra interromp amb unes hores de repòs l'agitació que ens volta i ens penetra.
Aquest parèntesi silenciós té delícies molt pures. Quan s'apaguen els sorolls del tràfic urbà i les cridòries dels homes, veiem millor la ciutat, la humanitat, la natura. Enmig del silenci ens adonem de moltes coses que el soroll i els crits ens amaguen habitualment. Els ulls es fan més aguts i més clars, i un sentit intern ens permet d'escoltar les veus sense so que ens pugen de la profunditat de l'ànima nostra i les que ens arriben del món exterior.[...](aquí per llegir-lo sencer)
He fet molts documentals perquè m'agradava aquest gènere. I segueix agradant-me. Però no en faig més, perquè ja no existeix. És mort. Amb la càmera un es fica per llocs on no hauria de fer-ho mai. Hom entra dins l'esfera íntima de la gent, on les seves relacions són les que són perquè no hi ha testimonis.Extret dels subtítols del documental Kieslowski dialogue, de Ruben Korenfeld i Elizabeth Ayre. Coproducció de Films d'Ici, Sideral i FR3, 1991.
Amb els anys, he anat entenent que es tractava d'una trampa de la que era impossible alliberar-se. No es pot entrar amb una càmera en una cambra en el que una parella fa l'amor perquè ja no estaran sols. La condició de l'amor és ser dos i no tres, amb la càmera. Fins que vaig entendre que vàries esferes de la vida escapen al documental. De manera que, cada cop més, m'allunyava de l'esfera social o bé política, que s'ajusta bastant al documental, per explicar el que passa entre la gent.
Darrerament, em sembla que les meves pel·lícules tracten més del que porta la gent en el seu interior, del que no es mostra a ningú. Per gravar això, està clar que necessito als actors, llàgrimes, glicerina, mort artificial... Tot ha de ser artificial per semblar real a la pantalla. Només és per la via dels accessoris i els artificis que una pel·lícula pren vida. En el món real tot és molt més interessant, però no està permès gravar aquella realitat. Aquesta és la raó per la que vaig deixar el documental.
Sobre els sorolls de la ciutatSha Changpai (c. 1671). Extret del llibre La importancia de vivir, de Lin Yutang. Traducció castellana de Roman A. Jiménez. Editorial Sudamericana. Buenos Aires, 1939.
Hi ha sorolls del bosc, de la selva i de la ciutat. Quan s'ajunten aus, bèsties i homes, sempre se sent una ensordidora i bullent confusió de sorolls. De vegades escoltem els crits dels animals i els cants dels ocells als boscos i ens imaginem que aquests crits i cants són pures expressions d'alegria sense un propòsit. Per analogia amb els sorolls humans de la ciutat, tanmateix, cal arribar a la conclusió que tenen un propòsit ben definit, bé per mostrar el que tenen, bé per anunciar el que no tenen, en relació amb la satisfacció d'alguns desigs primitius immediats.
El clima de Pequín és sec i els sorolls de la ciutat arriben a punts molt distants. Els crits dels quincallaires se senten a tot arreu, a les avingudes, als carrerons més apartats i als racons més remots. Els quincallaires porten les seves mercaderies i caminen pels carrers on hi ha llars per vendre a les mestresses de casa el que necessiten. Hi ha milers d'ells, amb sol o amb pluja, de dia o de nit. Aquests sorolls són els sorolls dels homes que tenen alguna cosa per vendre i volen vendre-ho. Seria poc raonable pensar que els sorolls dels homes són per a la satisfacció d'algunes necessitats i que els sorolls dels animals no ho són. Crec que aquests crits són com els dels homes que donen veus i anuncien al públic que tenen una cosa per vendre. Obren així per tal de tenir un mitjà de vida i continuen obrant així fins a la fi dels seus dies.
Aquest soroll de la ciutat és, per tant, un símbol de totes les activitats i professions humanes. Tota la humanitat tracta de vendre alguna cosa. Els qui tenen poder venen poder i els qui tenen influència venen influència. Artistes, escriptors, funcionaris, buròcrates i dones venen el seu art, els seus escrits, els seus favors, la seva sagacitat i reflexió o els seus encants personals per obtenir el que volen. Tots ells mostren el que tenen i clamen per la cosa que no tenen, en relació amb la satisfacció d'alguns desigs immediats. Hi ha fins i tot murmuris al mig de la nit, conciliàbuls darrere de les portes, sobre assumptes que no han de ser esmentats, que han de ser inoïbles per al món exterior; són les paraules sense soroll, el cant sense paraules per a la satisfacció d'algunes necessitats immediates i que, tanmateix, ressonen amb més força que les campanes i els tambors de la ciutat. La funció d'aquests sorolls sense soroll és la mateixa que la dels quincallaires de la ciutat, però el contingut no és sempre tan honrós.
Ah! Només l'au fènix pot imposar l'harmonia en els cants dels ocells, només l'unicorn pot posar ordre en els crits dels animals i només els savis poden procurar la satisfacció de les necessitats humanes de manera que la veu dels homes sigui una veu de pau i felicitat, no la veu de l'aldarull i del descontentament. No és just que els homes hagin d'escapar-se a les muntanyes i viure com a ermitans per gaudir dels cants dels ocells i dels crits dels animals, doncs així els homes queden per sota de la creació animal.
La ciudad y su sonidoArticle de Luis Martín Santos, publicat a El País el 4 de juliol de 1986.
La ciudad suena, y cada ciudad suena de una manera distinta; suena como un instrumento de música, y ya se sabe que hay muchos tipos de instrumentos y muchas diferencias de calidad. Entre el ruido y la música, la ciudad produce sonidos que, a su vez, la envuelven y nos envuelven a nosotros, sus productores.
Por esta razón es necesario que se desarrolle un nuevo urbanismo que, en vez de centrar su interés teórico sobre el espacio y su aprovechamiento, coloque su interés en el ámbito acústico y esclarezca la categoría de lo fonotópico como presupuesto del entendimiento de lo urbano. Esto estaría justificado por ser el hombre no sólo un habitante del espacio, sino un habitante del sonido y quizá esto último principalmente. Parece que ya es hora de que, junto al llamado espacio vital, se comience a hablar del sonido vital como una dimensión, en gran parte oculta, de la ciudad.[...](aquí per llegir-lo sencer)
Grua: del llatí grus, gruis, ocell; màquina de guerra.(2) del llibre Aucells, de Celdoni Fonoll. Lynx Edicions. Bellaterra, 2006:
Grua: Mida: 110-120 cm. Fenologia: Aquesta gran espècie migradora cria al nord d'Europa i d'Àsia. A casa nostra la veiem en migració, en pas postnupcial, entre l'octubre i el desembre, però sobretot en pas de primavera, del febrer a l'abril (...)No cal afegir cap document sonor, oi?
L'acte d'escopir es fa generalment en tres compassos musicals; els dos primers són els sons d'aspirar i d'aclarir el coll com a preparació del compàs final d'escopir, que s'executa ràpidament i amb força: staccato després de legato. Tant me fan els gèrmens que així poblen l'aire, si l'acte d'escopir es realitza estèticament, perquè he sobreviscut a aquests gèrmens sense efectes apreciables sobre la meva salut.Extret del llibre La importancia de vivir, de Lin Yutang. Traducció castellana de Roman A. Jiménez. Editorial Sudamericana. Buenos Aires, 1939. L'original, The Importance of Living, és de 1937.
¿Existe un ruido Habana?Extracte de l'entrevista que li fa Arturo San Agustín a el Periódico, el dia 7 d'octubre de 1997.
-La Habana es, desde luego, una ciudad muy ruidosa. Por eso para mí el ruido es un paisaje. En París ese paisaje es el silencio, y me molesta. En la casa en que vivo, cuando por la noche acciono el interruptor de la luz, los vecinos me llaman por teléfono para decirme que deje de apagar o encender la luz. Y lo mismo sucede cuando hago pipi.
-¿De veras?
-De veras. Buscan tu teléfono y te llaman dos o tres veces cada noche para decirte que no tires más de la cadena, porque están durmiendo y los despiertas.
El toc de mortsObra poètica I, de Guillem Viladot. Edicions del Mall, Barcelona, 1986.
De sobte, una campana posava a l'aire un toc dur que feia empal·lidir el veïnat. Al cap d'uns instants, el toc es repetia igual. I hi tornava al cap de pocs moments. Sempre amb la mateixa contundència glacial.
Era un toc que, a poc a poc, s'accelerava, o sigui que escurçava les distàncies d'una batallada a l'altra, fins que la repetició se superposava i el toc es convertia en un so gras i vibrant. A partir d'aleshores, tot era silenci.
Pero quan tothom s'havia incorporat a la feina, el toc tornava i es repetia el mateix procés. I així fins que tothom sabia que tocaven a morts.
Aquell toc també entrava a l'escola i ho impregnava tot d'una tremolor estranya, i els cartipassos quedaven arrupits i dins seu els nostres anys s'encongien. Es diria que perdíem el temps, o que aquell toc el destruïa.
I, sense temps, ningú no era ningú, perquè ens repetíem, cada instant, fins a la mort.
Jo no puc abraçar la vida i concebre el món en la justa mesura si no és a través dels sons; ells em porten la veritat, són un llenguatge únic, universal, encara més: un llenguatge absolut! Poc importa la vista, el tacte, l'olfacte o el gust. Podria ser cec i les meves orelles hi veurien més que cap vident; podria ser insensible al tacte i reconèixer pel so del frec tots els teixits del món...El col·leccionista de sons, de Fernando Trias de Bes. Angle Editorial. Barcelona, 2007. Traducció d'Alexandre Gombau.
En un moment determinat la cosa passà de mida. Una nit, molt tard, Trill posà en marxa una màquina inventada per ell, que consistí en una maneta que feia moure unes fustes destinades a picar estentòriament sobre la paret del fuster, exactament en el punt on se suposava que dormien Saló i l'Emilia. Era una màquina còmoda: la maneta es podia fer rodar seient en una cadira i fumant el caliquenyo.Extret del capítol Una baralla de veïns, del llibre L'Empordanet, de Josep Pla. Obres Completes - XIV. Editorial Selecta. Barcelona, 1958.
Quan la maquinària fou posada en moviment es produí un tal desori que encara hi ha gent que se'n recorda com si fos ahir. Saló, en calçotets llargs, i la senyora Emilia, en camisa, sortiren al balcó vociferant, desesperats. Gairebé tot el barri es despertà. Aparegué el sereno Cama amb el xuixo i el fanal, més mort que viu. El sereno, mut, examinà la situació, de reüll, des de la cantonada del carrer de l'Estrella, però a l'últim no tingué més remei que fer acte de presència. S'anà formant un petit grup de noctàmbuls al carrer. Mentrestant, el vell Trill anava donant voltes a la maneta... Era el mateix soroll que feien els batans d'un molí antic.
A casa, donada la proximitat, érem els més perjudicats per la facècia. Tota la família havia saltat del llit. El meu pare era amic del fuster i del serraller i no li agradava d'entrar en les seves baralles. Però a la fi, davant de la possibilitat de passar la nit en blanc, es posà els pantalons i digué al serraller que si no parava de rodar iria a donar-ne part a la guàrdia civil.
El soroll s'acabà en sec i la gent se'n tornà al llit.
Aquestes són algunes de les gairebé 100 preguntes que troben resposta en un llibre claríssim, entenedor, directe i útil. Moltes gràcies, Josep Maria!
- Com he de registrar les meves cançons?
- Què passa si una cançó meva s'inclou en una pel·lícula o a la TV?
- Què passa si algú em roba una cançó?
- Les orquestres dels països de l'Est.
- Puc fer-me els meus propis discs?
- Qui s'emporta casdascuna de les parts del disc?
- Qui pagarà els drets de les meves cançons per Internet?
Un poeta que aprèn músicaRudiments de saviesa, de Miquel Bauçà.
és allò més lleig que hi ha.
És que dubta de sa força.
Remei per a la sordesaDins Les Famoses receptes de Bahí de la Pera, del llibre Històries apòcrifes (1974, 1991) de Joan Perucho.
Agafeu uns quants escorpins i, amb unes tisores, els arranqueu cap i cua, agafeu una porció d'ous de formiga i, col·locat tot plegat en un plat, ho coeu amb oli comú, suc de ceba i aiguardent; bulliu-ho fins que el suc de ceba s'hagi consumit, i unteu amb l'oli dit les orelles per dintre.
Tant del dret…
com de l'inrevés.
Acció pianística
Sant Medir (1). Música al carrer 0:47)
Sant Medir (2). Timbals i cavalls (0:47)
El silenci és, de totes les remors,Deu ser cosa del ressò.
la més pròxima a la font.
Potser hi ha un so que és la terra sencera.(Per cert, què fa un helicòpter sobrevolant una ciutat a mitjanit?)
Kenout Peltier llegeix Pierre Henry (Gravació: 1999)
Mes premiers souvenirs de musique au sens large sont l'orage, le vent et le train.Adaptació (aproximada) al català:
Nous vivions à la campagne dans une maison assez vieille aux murs très épais. Nous avions un grand jardin avec une pièce d'eau, un bois, une source, une volière, des poules, et tout au fond, une voie de chemin de fer.
Un train, dans le lointain, est un bon générateur de bruit en évolution.
Sons filtrés qui s'harmonisent, s'éclairent, se fondent.
Variation,
mutation.
Le roulement du tonnerre, l'apparition de la pluie, la modulation du vent me faisaient penser à une musique totale.
Els meus primers records de música en el sentit ample són la tempesta, el vent i el tren.Journal de mes sons, de Pierre Henry. Carré Musique. Nouvelles Éditions Séguier. Paris, 1996.
Vivíem al camp en una casa bastant vella amb als murs molt gruixuts. Teníem un gran jardí amb un estany, un bosc, una font, un gàbia, gallines, i molt en el fons, una via de ferrocarril.
Un tren, en la llunyania, és un bon generador de soroll en evolució.
Sons filtrats que s'harmonitzen, s'il·luminen, es fonen.
Variació,
mutació.
El retrunyir dels trons, l'aparició de la pluja, la modulació del vent em feien pensar en una música total.
Aquest és el so que fa la porta d'un balcó de casa antiga. Ignoro si aquest tipus de tancaments encara s'instal·len.
Anomenar aquest tancament de finestra falleba no és correcte del tot, digui el que digui el diccionari visual de la construcció. Aquest tancament és de tipus espanyoleta, perquè la baula girava en dos plans (horitzontal per girar la verga i asegurar els nassos i vertical per trabar la propia baula). La falleba és una cremona evolucionada que inclou un punt d'unió central que s'assegura mitjançant un pom o maneta.
El so del restaurant del quadre d'ahir era aquest, fa 5 mesos (0:24). Hi podeu afegir la remor d'una televisió, que sempre acompanya.
Jordi V. llegeix Hugo Claus, en holandès
ThuisI aquesta és una adaptació al català (sense pretensions) basada en la traducció a l'anglès de Cliff Crego, trobada a The 'Found-poems' of Daily Life:
`Lul!' schreeuwde Ma.
`Trut!' riep Pa.
Alhoewel zij van mij hield
rende Ma de deur uit. En Pa? Haar achterna!
Ik hoorde ze op straat.
`Ben jij van mij?'—`Jazeker!'
`En ik van jou?'—`Vanzelfsprekend!'
`Vergeet mij niet!' loeide Pa en Ma riep:
`Waarom niet?'
A casaMés Veus i Poemes.
"Burro!" xisclà la mare,
"Bruixa!" cridà el pare.
Encara m'estimava,
la mare va sortir. I el pare? Just darrera d'ella!
Els vaig sentir fora al carrer.
"Ets meva?" - "I tant!"
"I tu ets meu?" - "Fas bé de creure-ho!"
"No m'oblidis!" bramà el pare i la mare li respongué:
"Per què no?"
Les dotze campanades que marquen el canvi d'any, de 1979 a 1980, van ser gravades (2 minuts) en 2 pistes des de dues fonts diferents, una cadena de televisió (en castellà) i una ràdio (en català):
Al Blog d'en Potti, casteller i xeremier (crec): un post sobre les festes de fa dos anys.
EL PAEl partit pres de les coses, de Francis Ponge. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Edicions del Mall. Barcelona, 1987.
La superfície del pa és meravellosa, primer de tot per la impressió quasi panoràmica que ofereix: com si un hom tingués a l'abast de la mà, a la seva disposició, els Alps, el Taurus o la serralada dels Andes.
Així doncs, una massa amorfa i eructant va ser introduïda per a nosaltres dins el forn estel·lar, on, en endurir-se, s'afaiçonà en valls, crestes, ondulacions i afraus... I per això tots aquells plans tan clarament articulats, aquelles lloses minses on la llum colga perseverant els seus focs, sense ni un mirament per la vil mollesa subjacent.
Aquest lax i fred subsòl anomenat molla té un teixit semblant al de les esponges: fulles o flors hi són com germanes siameses soldades per tots els colzes al mateix temps. Quan el pa s'asseca, aquestes flors es marceixen i s'encongeixen: aleshores es desprenen les unes de les altres i la massa es fa esmicoladissa...
Partim-la, tanmateix: car el pa, en la nostra boca, ha de ser més objecte de consumació que no de reverència.
J. Davidson llegeix W. H. Auden
THE MANAGERSVersió catalana en la traducció d'Eduard Feliu:
In the bad old days it was not so bad:
The top of the ladder
Was an amusing place to sit; success
Meant quite a lot - leisure
And huge meals, more palaces filled with more
Objects, books, girls, horses
Than one would ever get round to, and to be
Carried uphill while seeing
Others walk. To rule was a pleasure when
One wrote a death-sentence
On the back of the Ace of Spades and played on
With a new deck. (...)
Aquí per veure'l sencer.
ELS DIRECTORSHorae Canonicae i altres poemes del Cicle d'Ischia, de W. H. Auden. Edicions del Mall. Traducció d'Eduard Feliu. Barcelona, 1985.
No sempre temps passats foren dolents:
el dalt de l'escala
era lloc distret per seure; triomfar
ho era tot: lleure,
grans àpats, més palaus, i tan plens
de fòtils, llibres, noies
i cavalls que mai no hi donaven l'abast,
i ésser dut costa amunt
mentre els altres anaven a peu. Quin gust manar
quan hom podia escriure
damunt l'as d'espases pena de mort
i prosseguir amb cartes
noves. (...)
Aquí per veure'l sencer.
Veia un arbre, però el brunzir de branques que feia l'arbre em sortia a mi de la boca. Tal com li surten de la boca a un autor teatral els diàlegs dels personatges, mentre caminava em sortien de la boca tots els sons del que veia. El pas dels automòbils, el so d'un rial, les converses de la gent..., tots els sons, fossin quins fossin, coincidien amb el meu moviment de llavis.Obreda, de Perejaume.
De memòria i a la seva manera, van recitar la història del seu poble com ho devien sentir recitar als guies durant l'itinerari turístic.
Nens, Arcos de la Frontera. Gener 1979 (1:32)
La música de les esferesPoemes de l'Alquimista. Josep Palau i Fabre. Els llibres de l'Óssa Menor (72). Edicions Proa. Barcelona, 2001 (novena edició).
Aquesta vida meva sense música! Només sorolls: el soroll del mar, el soroll del vent, el soroll de les temples, les petjades humanes... Sorolls, sorolls. Fujo la música com es fuig la facilitat. El que busco és al cantó oposat a la música. Àrides avingudes. Visc en el despoblat de la memòria. ¿Per a recordar-me de què? Impossible tornar enrera. Cada vegada la vida es fa més escassa, com en els cims dels Alps, com en un paisatge lunar. ¿Arribaré a l'Impossible?*
Les cançons s'evaporen, els sorolls resten: es reabsorbeixen en la memòria, en el silenci. El silenci és mineral.Soroll de les esferes! *
La música deixa el silenci gras, sec, untuós, engordit, deixondit, metàl·lic, segons la seva qualitat.Silenci de jazz. Silenci d'ossos estellats. *
El suïcidi és l'absència total de música.París, octubre-novembre del 1947
Entre la publicació de Desolació i de A un olmo viejo només hi ha tres anys de diferència. Es va publicar abans el poema d'Alcover que el seu bessó de Machado. Els paral·lelismes són enormes: «i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí» al costat de «hendido por el rayo y en su mitad podrido»; les circumstàncies familiars doloroses en la vida de tots dos, la metàfora de l'arbre trencat com a imatge de l'home dolgut... Però em sembla que Alcover va mes enllà, esprem millor la metàfora. «Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca./ Sens mi res parlaria de la meitat que em manca./ Jo visc sols per a plànyer ço que de mi s'és mort.» Em sembla més profund, però més literari. Machado és més transparent, més auster, més estilísticament contemporani: «Olmo, quiero anotar en mi cartera/ la gracia de tu rama verdecida. Mi corazón espera/ también hacia la luz y hacia la vida/ otro milagro de la primavera.» Tots dos són poemes extraordinaris, en qualsevol cas. I la comparació i la constatació de les semblances demostra en qualsevol cas la injustícia històrica comesa amb Alcover i la tristesa d'escriure en llengües petites.L'ofici de mirar, de Vicenç Villatoro. Edicions 62. Barcelona, 1998 (pàgina 111).
Rambles (0:53)
Jaume Mateu llegeix Joan Alcover
DesolacióJoan Alcover (1854 - 1926).
Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca mig-partí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de ma soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure, un sol de conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.
Ascensor (0:38)
Acerca de las dificultades para escuchar la pinturaTerritorios, de Julio Cortázar. Siglo Veintiuno Editores. México, 1978.
Yo pediría que el título fuera entendido literalmente, porque en el vasto y más bien fácil campo de las correspondencias todo el mundo está al tanto de la melodía del trazo de Botticelli o de los esfumados acordes de Claude Monet. Aquí aludo a algo concreto, a la dificultad real que me plantea la pintura cuando con todo derecho procuro escucharla, partiendo del principio recíproco de que la música, como la de Orfeo en el soneto de Rilke, nos dibuja sin esfuerzo un árbol en el oído. Así, mientras vuelvo a la improvisación de Charlie Parker en Out of Nowhere, veo distintamente las pinceladas que traza la melodía, y el resultado es un gran ventanal naranja en el que pequeñas nubes van y vienen como globos, una especie de Magritte pero a los saltos, dése usted cuenta.
Frente a esa traslación nada abstrusa, ¿por qué hasta hoy no he escuchado un dibujo o una pintura? Hablo, por supuesto, de mis dificultades; acaso alguien me hará llegar un día la música que conoció mirando este libro. No me sorprendería que fuese más bien percusionante, muy Max Roach, con estallidos por el lado de los címbalos, en todo caso llena de ese swing que en Saura no necesita del sonido para barrernos la cara con sus espléndidas escobillas.
Estaria bé tenir versions d'un mateix concert des de perspectives diferents: de la zona de la percussió, o des de la fusta. Seure entre els que toquen: el so tant a prop, potser tothom et miraria, caldria camuflar-se, però quin impacte!
- per què no deixar que membres de l'orquestra col·loquin gravadors personals i gravar com sona des de la seva perspectiva i vendre aquestes gravacions (a 5 $, per exemple)?
- permetre que el públic pugui gravar els concerts i encoratjar-los a intercanviar versions
- fer una rifa entre el públic per poder seure entre l'orquestra durant l'execució d'una peça o d'un concert sencer.
Tres mil cuatrocientos trece, mil euros.
Angel Garrido diu Lorca
Y que yo me la llevé al ríoFederico García Lorca (1898-1936).
creyendo que era mozuela,
pero tenía marido.
Fue la noche de Santiago
y casi por compromiso.
Se apagaron los faroles
y se encendieron los grillos.
En las últimas esquinas
toqué sus pechos dormidos,
y se me abrieron de pronto
como ramos de jacintos.
El almidón de su enagua me
sonaba en el oído,
como una pieza de seda
rasgada por diez cuchillos
Sin luz de plata en sus copas
los árboles han crecido,
y un horizonte de perros
ladra muy lejos del río.
(...)
(aquí, per llegir-lo sencer)
El susurro de las hojas de otoño tiene calidad de luz.Historia del lápiz, de Peter Handke. Traducció de José Antonio Alemany. Ediciones Península, 1992.
Él iba al cine con cierta frecuencia, para escuchar quizás en una película cualquiera el susurro de unos árboles cualesquiera. Hasta en la película más estúpida se mueven en algún momento las hojas.
En los rugidos del tren se abrieron las hojas de la noche serena, y surgió un bosque.
Escuché la risa de un niño, y vi una curva en el paisaje.
El revisor bajó del tren detenido y gritó el nombre de la estación: ¡Poggio Rusco!; y los árboles del lugar desierto se agitaron violentamente en el viento.
Aquest és el seu so quan toca les dotze. Pot servir (en cas de necessitat) pel Cap d'any. Si no fos mesclador, voldria ser drapaire!
Existeixen artefactes al mercat mitjanament bons per a poder agafar els sons del vent, de l'aigua, dels ocells, de les fulles...?Sí senyor, hi ha artefactes, petits com una càmera de fotos, que graven so.
Aquí hi ha un dossier amb fotos i plànols antics (pdf, 6,5 MB).
Mercat de la Llibertat (0:44)
(Aquí, per veure'l sencer)
I l'adaptació catalana que Sameer Rawal ha fet:
Sameer Rawal llegeix un poema seu
tinc un petit calaixCalaix de sàndal, de Sameer Rawal. Edició bilingüe hindi i català. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra, 2006.
de records
que obro
de vegades
quan m'aixeco o
quan em fico al llit
està ple de sorpreses
de vegades
ni l'obro
el mantinc al pit
i m'adormo
és de fusta de sàndal
no té pany
em porta a llocs
oblidats
vides viscudes
abans
em dóna sol
quan és ennuvolat
el dia
i somriures
amagats quan
vulgui surar
Barceloneta. Així hi sona el mar (0:41)
La gravació original s'ha filtrat per sota dels 80 Hz. per atenuar l'excés de greus que saturaven l'escolta amb els auriculars.
Jaume Mateu diu Rosselló-Pòrcel
A Mallorca, durant la guerra civilBartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938).
Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
Sameer Rawal llegeix un poema seu
penso que t'he feritCalaix de sàndal, de Sameer Rawal. Edició bilingüe hindi i català. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra, 2006.
ah sí?
no, no penso que t'he fet mal
doncs tu mateix.
ah, sembla que és mentida
d'acord tu sabràs.
Dos sospirsMiquel Costa i Llobera (1854-1922).
Vora del foc s'escalfaven,
un vespre a encesa de llums,
la vella, resa qui resa...
la jove, mirant-se el fum...
Ai! tot baix digué la jove
i la vella: Ai, bon Jesús!
Què teniu, ara padrina?
Filla meva, què tens tu?
Cap d'elles tornà resposta,
però pensaren al punt:
Si ho sabíeu, padrineta!
Si ho sabies, joventut!
Jaume Mateu diu Miquel Costa i Llobera
El so de la cobla, allunyant-me (01:22)
Deixar-se anar (una mica i si un vol), envoltat de sons i remors, pot anar bé, no?
Ray Gillon llegeix haikus
Someone else's friends.Intento una traducció bàsica:
Trying to be nice and smile.
I can't stand small talk.
I'm going shopping.
I won't use my credit cards.
Well... maybe just once.
Hailing a taxi.
No one on the street but me.
Red tail lights recede.
Amics d'algú altre.I Smell Something Foul. Haiku Expressions of Everyday, d'Alison Herschberg. Andrews and McMeel. Kansas City, 1996.
Tracto de ser amable i somriure.
No vull més xerrameca.
Vaig de botigues.
No faré servir cap targeta.
Bé... un cop, potser.
Cridant un taxi.
Ningú pels carrers, només jo.
Llums vermells esvaint-se.
