- Els seus dibuixos a http://www.flickr.com/photos/kerbaj/
- Una mostra de la seva música: STARRY NIGHT (excerpt) (6.31 min). Una improvisació amb la trompeta i la col·laboració de la força aèria israeliana i les seves bombes.
- El seu blog: http://mazenkerblog.blogspot.com.es/
- La seva web: http://www.kerbaj.com/
divendres, 24 d’agost del 2012
Mazen Kerbaj
Mazen Kerbaj. Un artista impressionant - músic i il·lustrador - nascut a Beirut.
dijous, 23 d’agost del 2012
Un conte per anar a dormir
Al blog A Sound Awareness trobo aquest petit conte per anar a dormir (o potser no):
Un conte per anar a dormirLa traducció és pròpia i una mica lliure, amb l'ajuda de la meva filla. La imatge forma part d'un gravat de Gustave Doré, trobat a sealmaiden.tumblr.com.
Un dia estava caminant pel bosc i vaig escoltar el rugit d'un monstre. Això em va espantar molt i vaig córrer cap al poble per alertar la comunitat. D'entrada, alguns no em van creure (la meva reputació és la mateixa que la d'un beneit), però llavors va caure la nit i el rugit del monstre va ser audible per a tot el poble, i més fort que abans. Estava clar, per a tothom, que l'estrèpit era el d'un monstre salvatge increïblement gran, un monstre que podia venir i, si ho decidia, menjar-nos a tots nosaltres (tant impressionant era el seu rugit), per tant seria inútil lluitar contra una bèstia tan poderosa.
Vam decidir fer un sacrifici als déus per a calmar-los i arribar a un pacte amb el monstre perquè marxés. Vam posar tota la nostra collita a l'altar, però vet aquí que els déus no s'aplacaven i el rugit del monstre es va fer encara més fort. Després, vam col·locar els nostres béns a l'altar, vam sacrificar un nen i el monstre encara va rugir. Després, vam cremar les nostres cases i possessions, però això tampoc no va satisfer als déus.
Així doncs, no ens quedava més remei que lluitar nosaltres contra el monstre, amb les pintures de guerra. Vam carregar les nostres llances i vam sortir corrent cap al bosc, cantant i cridant crits de batalla. Podíem sentir rugir el monstre a la clariana que hi havia més enllà, dins del bosc. Al mig de la clariana hi havia un enorme arbust i vam suposar que allà hi devia haver el cau del monstre. Amb els nostres cors bategant, vam córrer darrere de l'arbust per fer-li front. La nostra sorpresa va ser que l'origen del rugit no era un monstre, sinó uns grans altaveus i un magnetòfon. Més tard ens vam assabentar que tot plegat havia estat col·locat allà per uns científics de la universitat de Bristol que estaven estudiant el nostre comportament.
divendres, 17 d’agost del 2012
Parlar amb els ocells
[…] així és que en tornar va trobar l'ordre aparentment immutable de la seva família girat de cap per avall, amb la seva mare que sortia a treballar mentre el seu pare es quedava allà assegut darrera el vel que l'atac li havia tirat sobre el cervell… en una cadira de fusta, en una habitació a les fosques, fent sorolls d'ocells. Trenta espècies diferents d'ocells el visitaven i s'asseien a l'ampit de la finestra tancada, i enraonaven d'això i d'allò. Se'l veia prou feliç.Els fills de la mitjanit, de Salman Rushdie. Traducció de Joan Sellent. Edicions Proa. Col·lecció A tot vent, 262 (Barcelona, 1987).
Aquest és el post número 1111. L'onze és un bon número per a un servidor, que va nèixer un dia 11 a un pis d'una casa amb el número 11. A part d'això, que no té cap importància, després de l'onze ve el dotze: la dotzena, els ous, els mesos...
El so dels videojocs
Rob Bridgett, director d'àudio de videojocs, és un professional que escriu sobre el que fa i com creu que es pot avançar i millorar el so dels jocs.
Encara que el que jo sé dels videojocs s'apropa a zero, tant com a usuari, tècnic o programador, si sé que la preparació del so complet (diàlegs, efectes, ambients i músiques) d'un videojoc és una feina complexa, plena de reptes tècnics degut, entre altres raons, a la necessitat d'adaptació a les diferents plataformes amb les que els jocs arriben al públic.
Cada cop els jocs sonen millor, més fort i amb músiques gravades amb orquestres de veritat. I les maquinetes han progresat molt, tècnicament: més capacitat de procés (DSP), més velocitat (CPU), més memòria, més veus, més sortides d'àudio, etc.
El llibre From the Shadows of Film Sound és un recull ampliat i endreçat d'una colla d'articles d'en Rob Bridgett i és francament interessant. Reflexiona, amb fonament i de primera mà, sobre l'aplicació adaptada dels processos que s'utilitzen a la industria del cinema, sobretot en l'etapa de la post-producció.
La versió epub del llibre és molt asequible, però uns quants articles que conté són encara accesibles en línia. La imatge del joc "Prototype", tret de la web de Bridgett.
Encara que el que jo sé dels videojocs s'apropa a zero, tant com a usuari, tècnic o programador, si sé que la preparació del so complet (diàlegs, efectes, ambients i músiques) d'un videojoc és una feina complexa, plena de reptes tècnics degut, entre altres raons, a la necessitat d'adaptació a les diferents plataformes amb les que els jocs arriben al públic.
Cada cop els jocs sonen millor, més fort i amb músiques gravades amb orquestres de veritat. I les maquinetes han progresat molt, tècnicament: més capacitat de procés (DSP), més velocitat (CPU), més memòria, més veus, més sortides d'àudio, etc.
El llibre From the Shadows of Film Sound és un recull ampliat i endreçat d'una colla d'articles d'en Rob Bridgett i és francament interessant. Reflexiona, amb fonament i de primera mà, sobre l'aplicació adaptada dels processos que s'utilitzen a la industria del cinema, sobretot en l'etapa de la post-producció.
[...] intend to bring the two art forms (film and game sound) closer together and learn from one another, not just to produce more synergy between products but more cinematic style games, and also to improve the overall quality and production process of making games.Els programes i eines que s'utilitzen per mesclar el so dels videojocs són encara prou diferents de les que usem per mesclar pel·lícules. Hi veig possibilitats especials i noves d'aplicació al cinema. Alló que en el cinema és "tancat", perquè un cop la mescla final es gravi en algun lloc, ja no es modificarà més, en el videojoc és "obert" (en certa manera). La mescla es fa i es prova "en viu" amb les mateixes maquinetes que farà servir l'usuari final, passant (jugant) per totes les possibles variacions, o al menys, les més significatives, del joc.
Much of what makes the more established creative industries envy game sound production is that we have an agility and, comparatively speaking, an undefined set of production practices. Some within the games industry see this lack of rules as a negative, and are making moves to structure, delineate, and contain our production practices in a variety of ways such as centralizing audio production across multiple developers and dictating project production structures and methodology, often under the guises of “best practices”. [...] The rigorously structured environment of film sound production, comparatively speaking, has a certain perspective on game sound’s ability to break and play with established rules that is often charged with envy.Crec que tots els que estem fem so per cinema hauríem de donar-li una ullada al que escriu Bridgett i parlar-ne. Ens convé.
La versió epub del llibre és molt asequible, però uns quants articles que conté són encara accesibles en línia. La imatge del joc "Prototype", tret de la web de Bridgett.
dijous, 16 d’agost del 2012
Preparant les festes de Gràcia
Ara, a Gràcia (Barcelona), tot són carrers guarnits, música, sopars, gresca, concerts i soroll, sempre. Però, abans i durant moltes setmanes, els veïns han estat pensant, fent guardiola, preparant i construïnt el que definirà i singularitzarà el seu carrer, el seu espai. Benvinguts!
La foto i el so gravat són de la plaça Rius i Taulet... No, que fa 3 anys li van canviar el nom i ara li diuen la "Plaça de la Vila de Gràcia". És estrany que canviïn el nom d'on has nascut...
diumenge, 12 d’agost del 2012
Sons per una posta de sol
Quin so "tocaria" acompanyar aquesta imatge d'una posta vermellosa? No fa falta música, ho tenim clar i ni es planteja.
Són tots els sons, sobtats o no, coneguts o no. Es tracta de la tonada d'aquests sons. Una placidesa que lliga amb l'hora del dia.
Si ara gravem el so, s'hi assemblarà poc. Serà un pèl més aspre o massa sorollós. Caldria reconstruir-lo.
És com estem nosaltres, com sentim sense escoltar, que ho transformem i entenem d'una manera que lliga amb el que veiem.
Transportar aquesta sensació, comunicar-la sense embafar, no és fàcil encara que ho sembla. Potser es tracta de mostrar menys i suggerir més. Què fàcil que resulta dir-ho...
Són tots els sons, sobtats o no, coneguts o no. Es tracta de la tonada d'aquests sons. Una placidesa que lliga amb l'hora del dia.
Si ara gravem el so, s'hi assemblarà poc. Serà un pèl més aspre o massa sorollós. Caldria reconstruir-lo.
És com estem nosaltres, com sentim sense escoltar, que ho transformem i entenem d'una manera que lliga amb el que veiem.
Transportar aquesta sensació, comunicar-la sense embafar, no és fàcil encara que ho sembla. Potser es tracta de mostrar menys i suggerir més. Què fàcil que resulta dir-ho...
dilluns, 6 d’agost del 2012
Sons de l'exterior
Vam continuar caminant enmig d'un silenci cada vegada més profund. Amb cada passa, els sons de l'exterior anaven quedant rotundament enrere: els arbres, els ocells, el llunyà murmuri del rierol; sons que no havia tingut en compte fins que van desaparèixer i van deixar un estrany buit tan inhòspit que em van començar a brunzir les orelles, conjurant els seus propis fantasmes, per omplir-los amb altres sons sibilants, com els que fan els nens quan juguen a fer de serps.
Arribaria a conèixer molt bé l'estrany aïllament de l'interior del castell, la manera amb què els sons, les olors i les imatges de l'exterior semblaven quedar encallats als antics murs de pedra, incapaços d'obrir-se pas cap a dins. En el transcurs dels segles, la porosa pedra havia absorbit les impressions del passat; eren allà, atrapades, com flors guardades i oblidades entre les pàgines d'un llibre antiquat, creant una barrera entre l'interior i l'exterior dels murs que havia esdevingut infranquejable.Les hores llunyanes, de Kate Morton. Traducció de Mercè Guitart. Santillana Ediciones Generales, S.L. (Madrid, 2012). Extret de les pàgines 71 i 72. La imatge és del pati interior d'una casa del Port de la Selva.
Una metralladora fora de lloc
La placeta de la Font del barri del Poble-sec, tot i ser al mig de Barcelona, era un indret desert, quasi tant com Torena. Quatre carrers estrets hi anaven a raure i convertien el centre de la cruïlla en aquella plaça amb rastres de coloms i un parell de plàtans anèmics. El silenci era interromput pels parrups dels coloms matiners que eren els únics senyors de l'indret. En un cantó del quadrat de la plaça, l'estructura fosca, de fusta podrida, d'un quiosc. Al bell mig, la font que la batejava. L'Oriol s'inclinà sota l'aixeta i l'obrí. El raig d'aigua va mullar-li la galta. Tenia un gust ofensivament vomitiu, ara que s'havia acostumat a l'aigua amb gust de muntanya. Se sentí, de sobte, l'espetec d'una metralladora i l'Oriol es va esgarrifar, s'arraulí rere la font, tremolant i, després d'uns instants, tragué les pestanyes, amb precaució, per veure què passava a l'altre cantó de la plaça. Qui, com, per què l'havien descobert, si jo venia en so de pau, si jo només sóc un mestre que he estat entabanat pel maquis, jo no voia barrejar-me amb res que… Els coloms, que havien emprés el vol esverats com ell, observaven la batussa des dels arbres. Protegit per la font de ferro colat, va veure davant seu, a l'altre cantó de la plaça, el propietari de la taverna Manel, que acabava d'aixecar la persiana metàl·lica de l'establiment, entrava a dins i encenia un llum pobre i cansat. L'Oriol va mirar a banda i banda. Cap escamot de soldats ni de guàrdies civils havien pres la plaça a l'assalt.Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. Edicions Proa. Barcelona. Novena edició: març de 2008. Extracte de la pàgina 349. La imatge és un detall de la coberta del mateix llibre.
Postguerra. El falangista i, alhora, col·laborador del maquis, Oriol Fontelles, baixa a ciutat cercant la seva dona. Un so inesperat que no sap identificar l'espanta.
dimecres, 25 de juliol del 2012
Notes nocturnes
- Em sembla que els que més s'interessen pel so de les pel·lícules són els que s'hi dediquen. És curiós, perquè abans, quan era un adolescent que s'escapava molt sovint al cinema, no recordo que m'hagués fixat mai en el so del que veia. M'agradava o no m'agradava, i prou. El cinema era un viatge a molts altres móns.
- Abans de les vacances d'estiu - quan les tens - et fas uns propòsits de llegir, de repassar, d'aprendre més l'ús d'alguns programes (com Final Cut, Reaper o Max/Msp). T'endus llibres, dvds, un tecladet, una gravadora... Des de ciutat, gairebé tot es veu amb urgència. I un cop deixes de tenir un horari, els pantalons són curts i el calçat, com a molt, són sandàlies, aleshores les llistes programades es dil·lueixen com vapor. I la feina és teva per esforçar-te a "aprofitar" el temps. Quina tonteria!
- N'hi ha que, de nit, baixen al carrer per parlar amb el mòbil. No us sorprèn com en són de clares les converses, tant per part del que veieu parlar com de l'interlocutor? Com que el carrer és terreny neutral...
- Hi ha directors que t'han agradat més que el film que han fet, que t'ha acabat decebent. I n'hi ha d'altres que preferiries oblidar-los, però en canvi la seva pel·lícula t'acaba enganxant. I no hi ha res a fer. I què dirien ells de nosaltres?
- Ah, m'oblidava: els senyors de DOLBY han comprat immSound. Tot plegat va de molts altaveus als cinemes per millor immergir l'espectador en el món sonor de les pel·lícules. Aquesta immersió no té detractors?
La foto és d'una paret pintada en una casa enderrocada del carrer Ventalló cantonada Travessera de Gràcia (Barcelona). Ja hi han pintat a sobre i han aixecat parets.
dijous, 19 de juliol del 2012
Aprendre a ensenyar
S'ensenya o només s'aprèn?
Cada estiu em toca repensar les classes que dono a l'ESCAC. Imagino que sóc un dels alumnes i que trobo algú que no només em repeteix el que està als manuals i als llibres, sinó que em fa venir ganes d'aprendre i em suggereix camins.
S'ensenya (so i cinema) d'una manera estructurada, planificada. De vegades em pregunto si massa. Potser és perquè jo, i molts d'altres, hem après fraccionadament, a salts, a batzegades, sense gaires enllaços. Hem anat aprenent amb moltes zones grises, amb molts interrogants i llacunes, en una discontínua descoberta sense programa! Aprenent i oblidant. Tot plegat t'obliga - si en tens ganes - a no deixar d'aprendre mai.
Algunes Quotes About Teaching:
Cada estiu em toca repensar les classes que dono a l'ESCAC. Imagino que sóc un dels alumnes i que trobo algú que no només em repeteix el que està als manuals i als llibres, sinó que em fa venir ganes d'aprendre i em suggereix camins.
S'ensenya (so i cinema) d'una manera estructurada, planificada. De vegades em pregunto si massa. Potser és perquè jo, i molts d'altres, hem après fraccionadament, a salts, a batzegades, sense gaires enllaços. Hem anat aprenent amb moltes zones grises, amb molts interrogants i llacunes, en una discontínua descoberta sense programa! Aprenent i oblidant. Tot plegat t'obliga - si en tens ganes - a no deixar d'aprendre mai.
Algunes Quotes About Teaching:
- “The object of teaching a child is to enable him to get along without a teacher.” - Elbert Hubbard
- “Those who know, do. Those that understand, teach.” - Aristotle
- “To know how to suggest is the art of teaching.” - Henri-Frédéric Amiel
dijous, 21 de juny del 2012
El so de la pluja i el vent
Amb els plugins AudioRain i AudioWind es pot recrear el so de la pluja i el del vent. De fet, es sintetitza. Funcionen amb el que s'anomena procedural audio, utilitzat en el disseny del so per vídeo jocs.
La veritat és que és força convincent. I no treballa amb cap àudio pre enregistrat, només amb models matemàtics. Les versions demo inserten un to cada 30 segons (en els àudios de sota s'han editat els talls), però es mereixen que hi juguem una estona!
La veritat és que és força convincent. I no treballa amb cap àudio pre enregistrat, només amb models matemàtics. Les versions demo inserten un to cada 30 segons (en els àudios de sota s'han editat els talls), però es mereixen que hi juguem una estona!
Demà ho escoltaré a l'estudi...
Simulació del vent
Simulació de la pluja
dimarts, 19 de juny del 2012
Cançó d'endevinar
Cançó d'endevinar
Rere el cristall,
ding!
s'hi amaga el bronze,
dong!
Miquel Desclot. Cançons de la lluna al barret
diumenge, 17 de juny del 2012
Cal·ligrafia musical
De ben segur que l'ofici de copista musical deu estar de baixa, si és que encara es fan còpies a mà en algun lloc i en alguna situació. Els ordinadors i les impressores regnen!
No es tracta d'enyorar el passat, però aquesta cal·ligrafia tan lleugera i esbelta té el seu encant. O a mi m'ho sembla.
Imatge: tros inicial de la partitura pel primer saxo alt de "Change Partners" (slow fox).
No es tracta d'enyorar el passat, però aquesta cal·ligrafia tan lleugera i esbelta té el seu encant. O a mi m'ho sembla.
Imatge: tros inicial de la partitura pel primer saxo alt de "Change Partners" (slow fox).
Guerrilla Sound Box
La gent de PumPún ha creat Guerrilla Sound Box, una app per ipad/iphone des d'on disparar gravacions de les darreres manifestacions dels indignats: himnes, consignes, crits, cants i caçolades. Estaria bé que els sons es podessin "localitzar".
dissabte, 16 de juny del 2012
Percepció dels canvis
Com es perceben els canvis que arriben als cinemes?
Hi ha mescladors que fa temps que el format estàndard de 5.1 canals d'àudio se'ls hi ha fet petit. De fet, són els mateixos 6 canals amb els que van començar a treballar i senten que han esgotat les possibilitats del sistema [1].
I n'hi ha que van començar fent mescles monourals, amb només un sol altaveu al centre de la pantalla [2]. Ja existia el "Dolby Stereo-A" però molt pocs l'utilitzaven. Després va venir una millora en el rang dinàmic amb el "Dolby Stereo-SR" i més endavant va arribar el format digital en 6 pistes. Entremig, alguna mescla en 70mm (i el so magnètic!) i algunes altres amb el sistema SDDS de Sony amb 8 canals (cinc d'ells, complets, a pantalla).
La perspectiva és diferent. El que som també fa ombra cap endavant.
[1] D'una conversa amb M.O., mesclador.
[2] Jo mateix... Aviat farà 30 anys!
Hi ha mescladors que fa temps que el format estàndard de 5.1 canals d'àudio se'ls hi ha fet petit. De fet, són els mateixos 6 canals amb els que van començar a treballar i senten que han esgotat les possibilitats del sistema [1].
I n'hi ha que van començar fent mescles monourals, amb només un sol altaveu al centre de la pantalla [2]. Ja existia el "Dolby Stereo-A" però molt pocs l'utilitzaven. Després va venir una millora en el rang dinàmic amb el "Dolby Stereo-SR" i més endavant va arribar el format digital en 6 pistes. Entremig, alguna mescla en 70mm (i el so magnètic!) i algunes altres amb el sistema SDDS de Sony amb 8 canals (cinc d'ells, complets, a pantalla).
La perspectiva és diferent. El que som també fa ombra cap endavant.
[1] D'una conversa amb M.O., mesclador.
[2] Jo mateix... Aviat farà 30 anys!
divendres, 15 de juny del 2012
diumenge, 27 de maig del 2012
Al cinema, més immersió...
El públic encara no ho sap, però ja fa uns mesos que ha començat una nova espècie de cursa: la de "qui té més canals de so al cinema".
Unes quantes empreses estan desenvolupant sistemes que, possiblement, faran que l'estàndard actual dels "5.1" canals quedi arraconat. Totes prometen una més gran immersió sonora als cinemes.
Una d'elles, IMMSOUND, té la seu a Barcelona (encara que la seva web només parla anglès). A més a més, hi col·laboren Marc Orts (mesclador) i Oriol Tarragó (dissenyador de so), que aquestes setmanes estan mesclant el primer títol en aquest sistema, "The impossible", de J. A. Bayona. Això afegeix un interés excepcional a la cursa.
El darrer participant a incorporar-se és el peix més gros, DOLBY. Un es pregunta qui quedarà al final de la cursa. Encara que preferiria que en quedessin, com a mínim, dos!
Tothom necessita - distribuïdors, productors, exhibidors, etc - que anem més al cinema. A hores d'ara, gairebé el 50% de les sales ja tenen projecció digital i els èxits del 3D han ajudat molt que es produís aquest canvi.
Ara, el cost de moltes noves instal·lacions digitals s'està repartint entre productores, exhibidors i un tercer element - l'integrador - a través de la cuota del VPF (Virtual Print Fee). ¿Com podran assumir, els cinemes, les noves inversions en altaveus, amplificadors, canvis a les sales i nous equips reproductors? ¿Serà possible cobrar una entrada més cara per veure una pel·lícula en la seva versió de 14, 23 o 64 canals?
A SONOBLOK, l'estudi on treballo, a una de les 3 sales on es mescla cinema s'hi ha instal·lat el sistema d'IMMSOUND. A la foto es veu com estem desmuntant la taula "antiga" mentre que al fons treuen la pantalla per poder muntar els altaveus extra del nou sistema. Tot s'ha de dir: és una època ben interessant!
NOTA.- El format actual "clàssic" de 5.1 canals conté:
Unes quantes empreses estan desenvolupant sistemes que, possiblement, faran que l'estàndard actual dels "5.1" canals quedi arraconat. Totes prometen una més gran immersió sonora als cinemes.
- IOSONO (més de 100 canals)
- AURO-3D (11.1 canals)
- IMMSOUND (fins a 23.1 canals)
- DOLBY "ATMOS" (fins a 64 canals)
Una d'elles, IMMSOUND, té la seu a Barcelona (encara que la seva web només parla anglès). A més a més, hi col·laboren Marc Orts (mesclador) i Oriol Tarragó (dissenyador de so), que aquestes setmanes estan mesclant el primer títol en aquest sistema, "The impossible", de J. A. Bayona. Això afegeix un interés excepcional a la cursa.
El darrer participant a incorporar-se és el peix més gros, DOLBY. Un es pregunta qui quedarà al final de la cursa. Encara que preferiria que en quedessin, com a mínim, dos!
Tothom necessita - distribuïdors, productors, exhibidors, etc - que anem més al cinema. A hores d'ara, gairebé el 50% de les sales ja tenen projecció digital i els èxits del 3D han ajudat molt que es produís aquest canvi.
Ara, el cost de moltes noves instal·lacions digitals s'està repartint entre productores, exhibidors i un tercer element - l'integrador - a través de la cuota del VPF (Virtual Print Fee). ¿Com podran assumir, els cinemes, les noves inversions en altaveus, amplificadors, canvis a les sales i nous equips reproductors? ¿Serà possible cobrar una entrada més cara per veure una pel·lícula en la seva versió de 14, 23 o 64 canals?
A SONOBLOK, l'estudi on treballo, a una de les 3 sales on es mescla cinema s'hi ha instal·lat el sistema d'IMMSOUND. A la foto es veu com estem desmuntant la taula "antiga" mentre que al fons treuen la pantalla per poder muntar els altaveus extra del nou sistema. Tot s'ha de dir: és una època ben interessant!
NOTA.- El format actual "clàssic" de 5.1 canals conté:
- 3 canals complets darrere la pantalla (esquerra, centre, dreta)
- 2 canals (cada grup amb varis altaveus) ambientals, als laterals i al darrere: "surround" esquerre i "surround" dret.
- 1 canal pel subgreus (el canal "0.1")
dissabte, 7 d’abril del 2012
Les cançons infantils
És curiós. Fa quatre setmanes vaig assistir al 40 aniversari del grup ARA VA DE BO! que es va celebrar al CAT (Centre Artesà Tradicionarius). A la festa d'aniversari hi va participar molta gent: molts dels que havíem pujat als escenaris com a ARA VA DE BO! (jo havia estat al grup de 1975 al 1980), col·laboradors i amics i altres grups d'animació i cançó infantil. Molt bé: records, cançons, música, emocions, molts nens i pares, un pastís, fotos i vídeos.
I l'altra nit, a TV3, el programa "No me les puc treure del cap" anava sobre les cançons infantils: Sónar Kids, Guillamino, les sèries de dibuixos, Sandokan, Queen, Albert Pla, Les 3 bessones, Macedònia, Disney...
Van dedicar onze (11) segons a Xesco Boix (mentre cantava "La Masovera"). Però no van dir res dels que ara estan fent "també" cançó infantil: Amadeu Rosell, Toni Giménez, Roger Canals, Fèlix de Blas, La Bicicleta, Oriol Canals, Pep Puigdemont, Jaume Barri, Ra-mon Roma, Can Cantem, Jaume Ibars, Articulat, Corrandes, Jaume Barceló i molts d'altres...
És curiós. És estrany. Quins dos móns tan diferents!
I l'altra nit, a TV3, el programa "No me les puc treure del cap" anava sobre les cançons infantils: Sónar Kids, Guillamino, les sèries de dibuixos, Sandokan, Queen, Albert Pla, Les 3 bessones, Macedònia, Disney...
Van dedicar onze (11) segons a Xesco Boix (mentre cantava "La Masovera"). Però no van dir res dels que ara estan fent "també" cançó infantil: Amadeu Rosell, Toni Giménez, Roger Canals, Fèlix de Blas, La Bicicleta, Oriol Canals, Pep Puigdemont, Jaume Barri, Ra-mon Roma, Can Cantem, Jaume Ibars, Articulat, Corrandes, Jaume Barceló i molts d'altres...
És curiós. És estrany. Quins dos móns tan diferents!
No sóc sabater...
He esperat unes quantes setmanes en las que creia, com en el conte del sabater, que uns follets, de nit, escriurien en aquest quadern i el desencallarien. Però no, no he fet els passos per obtenir aquest servei, ni sóc sabater.
Mentrestant, el món gira, com ja cantava Jimmy Fontana (1965). I nosaltres també girem...
- Il·lustració de Lucy Crane (1886), extreta de wikipedia.
Mentrestant, el món gira, com ja cantava Jimmy Fontana (1965). I nosaltres també girem...
- Il·lustració de Lucy Crane (1886), extreta de wikipedia.
dimecres, 8 de febrer del 2012
Wombat Sox. Nou blog de la Laia i l'Anna
La Laia i l'Anna han creat Wombat Sox, un blog per ensenyar la seva feina. Ara són a quart curs de l'Escac (Terrassa), en l'especialitat de so.
Les vaig tenir d'alumnes quan feien tercer i la veritat és que fa il·lusió veure com van treballant, fent-se el seu camí. I, a més a més, ho mostren, ho comenten, reflexionen, experimenten, aprenen i avancen. Què més vols?
dimarts, 3 de gener del 2012
Cinema Digital - 1
Fins ara, a les cabines de cinema només hi arribaven les caixes amb les bobines (entre 5 i 10) de pel·lícula de 35 mm. Cada bobina és com una gran ensaïmada de Mallorca, però més pesada, i dura uns 20 minuts. Es tracta del cinema analògic, el de tota la vida...
Però des de no fa gaire, a les cabines hi arriben, cada cop més, aquestes petites maletes amb discos durs. A dins hi ha tota la pel·lícula en format digital, anomenat DCP, el paquet digital que embolica i sincronitza tota la imatge, el so, els subtítols i els extres (com la descripció per cecs, etc). Una pel·lícula pot ocupar entre 50 i 400 Gigabytes, depenent de la durada i si és o no en 3D.
Tot va començar durant la década dels 90. "Star Wars: Episodio I - La amenaza fantasma" (1999) va ser una de les primeres pel·lícules de gran públic que es van projectar digitalment en alguns cinemes als USA. I a finals de 2000 ja hi havien 30 sales als USA.
L'any 2002, unes quantes majors, Disney, Fox, Paramount, Sony, Universal i Warner Bros (més tard s'hi afegí Metro-Goldwyn-Mayer) es van aliar per establir les bases del nou cinema digital. A 2005 ja tenien el document que definia les especificacions del nou estàndard.
Per exemple, van acordar que la imatge es projectaria amb una resolució de "2K" (2048 x 1080) a 24 o 48 fotogrames/segon; o de "4K" (4096x2160) a 24 fps, comprimida amb el codec JPEG 2000. I el so podria tenir fins a 16 canals i sense comprimir.
Avui dia, sis anys després, a tot el món hi ha un 30% de sales amb projecció de cinema digital. A Espanya (maig 2011), el percentatge de sales digitals és de 23,6%, o sigui 928 de les gairebé 4000 sales.
Els projectors clàssics de 35 mm i els accessoris que s'usen per tenir tota la pel·lícula seguida (totes les bobines empalmades) s'estan substituïnt per 2 elements: el servidor de continguts i el projector DLP d'imatge electrònica. Aviat, però, tots 2 elements seran un de sol.
El també anomenat "D Cinema" no és tan sols projectar digitalment les pel·lícules. És: (a) rodar amb càmeres digitals; (b) muntar la imatge i fer la postproducció digitalment; i (c) distribuir i exhibir digitalment. A part, hi ha el tema - primordial per les majors - de la protecció contra la pirateria a través de l'encriptació rigurosa del material.
Les productores i els distribuïdors s'estalvien el cost de les còpies de 35 mm al ser substituïdes per discos durs. En plena crisi del cinema, el sistema digital - sobretot a través del gran èxit del 3D - està ajudant a la renovació de les sales de cinema. Però no tot són flors i violes, el canvi propicia l'automatització total i el control de l'exhibició, comportant una més que probable reducció del personal.
Com s'ho fan els cinemes per poder asumir l'enorme despesa dels nous i cars projectors digitals? Aquí entra el sistema especial de finançament anomenat VPF, el Virtual Print Fee...
Però des de no fa gaire, a les cabines hi arriben, cada cop més, aquestes petites maletes amb discos durs. A dins hi ha tota la pel·lícula en format digital, anomenat DCP, el paquet digital que embolica i sincronitza tota la imatge, el so, els subtítols i els extres (com la descripció per cecs, etc). Una pel·lícula pot ocupar entre 50 i 400 Gigabytes, depenent de la durada i si és o no en 3D.
Tot va començar durant la década dels 90. "Star Wars: Episodio I - La amenaza fantasma" (1999) va ser una de les primeres pel·lícules de gran públic que es van projectar digitalment en alguns cinemes als USA. I a finals de 2000 ja hi havien 30 sales als USA.
L'any 2002, unes quantes majors, Disney, Fox, Paramount, Sony, Universal i Warner Bros (més tard s'hi afegí Metro-Goldwyn-Mayer) es van aliar per establir les bases del nou cinema digital. A 2005 ja tenien el document que definia les especificacions del nou estàndard.
Per exemple, van acordar que la imatge es projectaria amb una resolució de "2K" (2048 x 1080) a 24 o 48 fotogrames/segon; o de "4K" (4096x2160) a 24 fps, comprimida amb el codec JPEG 2000. I el so podria tenir fins a 16 canals i sense comprimir.
Avui dia, sis anys després, a tot el món hi ha un 30% de sales amb projecció de cinema digital. A Espanya (maig 2011), el percentatge de sales digitals és de 23,6%, o sigui 928 de les gairebé 4000 sales.
Els projectors clàssics de 35 mm i els accessoris que s'usen per tenir tota la pel·lícula seguida (totes les bobines empalmades) s'estan substituïnt per 2 elements: el servidor de continguts i el projector DLP d'imatge electrònica. Aviat, però, tots 2 elements seran un de sol.
El també anomenat "D Cinema" no és tan sols projectar digitalment les pel·lícules. És: (a) rodar amb càmeres digitals; (b) muntar la imatge i fer la postproducció digitalment; i (c) distribuir i exhibir digitalment. A part, hi ha el tema - primordial per les majors - de la protecció contra la pirateria a través de l'encriptació rigurosa del material.
Les productores i els distribuïdors s'estalvien el cost de les còpies de 35 mm al ser substituïdes per discos durs. En plena crisi del cinema, el sistema digital - sobretot a través del gran èxit del 3D - està ajudant a la renovació de les sales de cinema. Però no tot són flors i violes, el canvi propicia l'automatització total i el control de l'exhibició, comportant una més que probable reducció del personal.
Com s'ho fan els cinemes per poder asumir l'enorme despesa dels nous i cars projectors digitals? Aquí entra el sistema especial de finançament anomenat VPF, el Virtual Print Fee...
dilluns, 2 de gener del 2012
Rogelio Hernández (1930-2011)
En aquesta sala de doblatge (*) hi havia treballat molt Rogelio Hernández. Tenia una veu especial, molt rica en matisos i extraordinariament suggeridora. Inoblidable.
Sisplau, no perdem les veus de tota una saga de dobladors irrepetibles. Empresaris, si necessiten fer noves edicions en DVD de pel·lícules antigues, conservin aquests doblatges com una versió més. No s'arrepentiran: és un valor afegit del tot segur!
(*) Sala 2 dels estudis Sonoblok, a l'antic edifici (ja desaparegut) del carrer Roger de Flor, a Barcelona. Segons diuen, havia sigut un monestir de monges i, després, una fàbrica de gel. Qui sap...
Sisplau, no perdem les veus de tota una saga de dobladors irrepetibles. Empresaris, si necessiten fer noves edicions en DVD de pel·lícules antigues, conservin aquests doblatges com una versió més. No s'arrepentiran: és un valor afegit del tot segur!
(*) Sala 2 dels estudis Sonoblok, a l'antic edifici (ja desaparegut) del carrer Roger de Flor, a Barcelona. Segons diuen, havia sigut un monestir de monges i, després, una fàbrica de gel. Qui sap...
diumenge, 1 de gener del 2012
U de gener
Com cada inici d'any (si es pot), anar a veure i tocar el mar és sempre recomanable. No cal banyar-s'hi, però diuen que va molt bé, tant pels peus com pel cap...
Després d'uns quants dies de moure mobles i endreçar habitacions (sense cap visita a Ikea), un horitzó ample i llunyà ajuda a fer el canvi d'any. He oblidat gravar sons i no m'he dedicat a escoltar. S'assembla al que escriu Antonio Colinas.
Heus aquí el petit pessebre de l'Enric i la Marta, amb dos pastors músics. Un toca el sac de gemecs i l'altre una espècie de flauta o gralla. A la dreta un trico-traco, un instrument ben senzill construït amb una branca d'escardot. Què hi voleu més? Ah, sí, un porc, un gall, un gos i un conill, que s'els mira. Ja hi som tots!
Molt bon any!
Després d'uns quants dies de moure mobles i endreçar habitacions (sense cap visita a Ikea), un horitzó ample i llunyà ajuda a fer el canvi d'any. He oblidat gravar sons i no m'he dedicat a escoltar. S'assembla al que escriu Antonio Colinas.
Heus aquí el petit pessebre de l'Enric i la Marta, amb dos pastors músics. Un toca el sac de gemecs i l'altre una espècie de flauta o gralla. A la dreta un trico-traco, un instrument ben senzill construït amb una branca d'escardot. Què hi voleu més? Ah, sí, un porc, un gall, un gos i un conill, que s'els mira. Ja hi som tots!
Molt bon any!
dissabte, 17 de desembre del 2011
Cada tardor...
Cada tardor, sobretot a finals d'octubre que és quan aquest blog cumpleix anys, torna a sorgir la pregunta de si seguir o no seguir. Segurament, el fet de preguntar-s'ho porta a un raonament senzill: si t'ho preguntes és que ha arribat l'hora.
El format dels blogs fa temps que ha perdut interès i eficàcia. L'aparició fulgurant d'altres mitjans de xarxes de comunicació social; l'ús massiu dels nous telèfons mòbils que poden navegar i fer córrer petites aplicacions; i, entre altres coses, els nous diaris digitals, estan tornant obsolets molts blogs. Com el meu.
Els temes que toca aquest Quadern de Sons (bàsicament, el so) tenen un àmbit i una repercussió molt restringits. Ja m'està bé. Pocs lectors asidus i alguns passavolants. El que no es pot fer, i ho diuen les regles més bàsiques del blogging, és deixar d'escriure durant massa temps. El blog no es mou, inactiu. I al cap de poc, sembla abandonat, mort. Com el meu.
Però la veritat és que em fa mandra plegar. Què voleu que us digui. I, a més a més, durant aquests vuit anys (octubre 2003 - octubre 2011) he vist l'energia que et pot donar un sol comentari d'un lector! És una cosa ben especial.
Estic invertint el temps (fora de la feina) preparant les classes que dono a l'ESCAC i al blog (*) de l'assignatura - "Fonaments del So" - on hi penjo els resums documentats de cada classe.
Això segueix. Bones festes!
(*) A l'entrada d'aquest nou curs es desactiva el blog anterior de l'assignatura (20 d'octubre de 2012).
diumenge, 20 de novembre del 2011
Retorn de les classes
Torno a donar classes de so als alumnes de tercer curs de l'escola de cinematografia ESCAC, a Terrassa. És el segon any. M'agrada, però quan un no ha fet gaire de professor, costa. És un repte, sí, però molt gratificant. Com al curs passat, he fet una espècie de blog (*) per documentar l'assignatura, "Fonaments del so".
* * *
Ahir, preparant la classe del proper dimarts sobre el tema de la veu i buscant més informació del llibre d'Anne Karpf, The Human Voice, vaig anar a parar a un lloc: to the best of our knowledge, ple d'entrevistes de ràdio, parlant del so:
(*) A l'entrada d'aquest nou curs es desactiva el blog anterior de l'assignatura (20 d'octubre de 2012).
* * *
Ahir, preparant la classe del proper dimarts sobre el tema de la veu i buscant més informació del llibre d'Anne Karpf, The Human Voice, vaig anar a parar a un lloc: to the best of our knowledge, ple d'entrevistes de ràdio, parlant del so:
- Doug Quin, sobre la seva expedició escoltant, arreu del món.
- Nadine Svoboda, sobre el so dels arbres.
- Philip Groning, sobre el seu film fet en un monestir, "The Great Silence".
- Evelyn Glennie, percussionista sorda, sobre "Touching Sound".
- Mark Brend, sobre instruments extranys. "Strange Sounds: Offbeat Instruments and Sonic Experients in Pop".
- Anne Karpf, sobre el seu llibre "The Human Voice".
(*) A l'entrada d'aquest nou curs es desactiva el blog anterior de l'assignatura (20 d'octubre de 2012).
Etiquetes:
Blog i Internet,
Didàctica,
Veu
dissabte, 8 d’octubre del 2011
Zumzada
L'any 1913, Joaquim Ruyra redacta el record d'una trobada amb Jacint Verdaguer que havia tingut lloc, ja feia una quinzena d'anys, al capdamunt de la Rambla de Barcelona:
"De què parlàrem? No de cap alta qüestió filosòfica, no tampoc dels maldecaps que pogués passar ell. Articulejàrem d'una pila de petites qüestions interessants. Tinc present àdhuc algunes de ses paraules, sento talment sonar la seva veu, reveig el seu gest... Ens posàrem a passejar. I de seguit jo vaig demanar-li que m'expliqués el veritable sentit de la paraula zumzada.
-Ah, sí -va fer ell-, és una paraula bonica: dóna idees de moviment i de remor, pinta i canta. No l'he sentida usar més que en una accepció molt concreta. Els pagesos expressen amb ella l'arc que descriu, i la remor que produeix, una branca flexible quan, després d'haver-la apartada de la seva posició natural, se la deixa anar d'un plegat. Sens dubte aquest sentit es pot estendre. Vosté que es dedica als assumptes de marina, pot aplicar el mot sense escrúpol a certs llançaments de les onades".
Extret de Pagèsiques, de Perejaume. Edicions 62. Barcelona, 2011.
Altres textos de Perejaume en aquest blog:
- Textos: Perejaume (4): L'organografia fóra un sistema [...]
- Textos: Perejaume (3): De vegades ens [...]
- Textos: Perejaume (2): Veia un arbre, però el brunzir [...]
- El mesclador i l'enformador: Potser els suros [...]
- Sot. Perejaume. Forat: El reclam del Sot del Brull
- Textos: Perejaume: El silenci es fa sentir [...]
dimarts, 4 d’octubre del 2011
Bitllet a Formentera
Anar a Formentera només costa 61 pessetes, menys de mig euro! Que cadascú, si vol, es faci la seva banda sonora. Un servidor posa el bitllet. Nou de trinca!
dilluns, 3 d’octubre del 2011
El plaer de fer-te els teus altaveus
He trobat un lloc encisador on hi ha molt material gràfic sobre els aparells hi-fi en la seva edat d'or, que segons sembla és des de finals dels anys 40 fins a principi dels seixanta.
Hi ha prospectes, literatura promocional, anuncis en revistes i catàlegs, etc. Com, per exemple, aquest model de kit d'altaveus, d'una mida considerable…
Hi ha prospectes, literatura promocional, anuncis en revistes i catàlegs, etc. Com, per exemple, aquest model de kit d'altaveus, d'una mida considerable…
Loos i l'acústica de les sales
… Per proveir d'una bona acústica a un espai, cal fer-hi música dins? No, això no és suficient. Has de fer-hi bona música. Pots enganyar a la gent, però no pots enganyar els materials.Extracte, traduït al català, de The mystery of acoustics (1912) d'Adolf Loos.
Les sales en les que només hi han sonat instruments de metall sempre tindran una acústica pobra. I els materials són molt sensibles. Només has de deixar que una banda militar retroni a la Bösendorfer-Saal durant una setmana i la seva afamada acústica s'en anirà en orris. De la mateixa manera que un aficionat maldestre arruïnaria el violí de Paganini.
Com a principi general, la música dels instruments de vent és dolenta per als materials de construcció. És per això que un dels costats dels teatres d'òpera és, sempre, acústicament més pobre. Amb el temps, les sales en les que mai hi han sonat instruments de metall desenvolupen una acústica millor. El to de Liszt i Messchaert viu en el morter de la Bösendorfer-Saal i vibra amb cada nota d'un nou pianista o cantant.
Aquest és el misteri de l'acústica de les sales.
dissabte, 24 de setembre del 2011
Els silencis grecs de XCV
XCV (X de Xesco, C de Casacuberta i V de Vallier) ha autoeditat un recull d'haikus de vacances (recordant Grècia) en un llibret que es pot fullejar. Doneu-li una ullada, s'ho val!
El sol s'apaga[El dibuix està extret del llibre]
a bord, entre les illes,
i es fa el silenci.
Posem música
perquè en la nit enorme
sobta el silenci.
Agàties i Sanfilippo
La flor de Porfira és el molt especial blog de Stefano Sanfilippo, on comparteix les seves traduccions de textos d'escriptors de Bizanci inèdits en català.
Avui, dissabte i festa de la Mercè, ha publicat aquest poema d'Agàties.
Invisible i immaterial en imatge i parença,El mateix Stefano fa la connexió dels dos darrers versos amb la primera nota del meu post anterior. Però trobo que per ells mateixos ja són prou suggeridors. Gràcies, Stefano!
la cera donà la forma a l'arcàngel, un atreviment!
I no és sense sentit, car si un home mira la icona
guia l'impuls del seu cor cap a una visió transcendent:
ja no és l'efímera veneració de la imatge: gravada
dins seu hi és l'original i, com si present, estremeix.
Els ulls estimulen la ment vigorosa: la tècnica porta
entre els colors, tal com sap, l'arquetip que tenim dins del cor.
... la tècnica porta entre els colors l'arquetip que tenim dins del cor.[La imatge sobre Agathyus està treta de le bibliomane moderne.]
dijous, 22 de setembre del 2011
Tres apunts
(1)
Però, com sona aquesta explosió d'una granada? John T. Reed, militar, es pregunta per què les armes sonen tan diferent de la realitat, als films d'Hollywood. Molt diferent de com ell les escolta. Per què, al cinema, falsegen el so? Per què les fan tan sonorament espectaculars? S'ho pregunta i espera que algú li expliqui.
(2)
Lucrecia Martel, la directora de La mujer sin cabeza, La niña santa i La ciénaga, diu:
Cuando uno va a una escuela de cine, el ojo y la cámara es lo que se identifica como La Metáfora del cine, no hay nada del sonido que identifique al cine. Nadie pone una oreja para identificar al cine. Y yo creo que eso se nota en cómo se aprende el cine y, sobre todo, en cómo se aprende el sonido en nuestro cine. Para mí, que empecé con el video, donde lo visual era bastante pobre, aprendí, gracias al entorno familiar que estaba lleno de gente hablando, la fuerza narrativa de la voz en off. De manera intuitiva, pero te das cuenta que alguien dice algo y lo que estás viendo se transforma sin que nada pase.
(3)
Rick Rubin és un productor musical, de molta fama. Què fa ell? No tenir idees preconcebudes i estar atent i a punt per capturar els bons moments:
Heading into the studio, Rubin tried not to “have a pre- conceived idea. . . . I think that’s one of the secrets of doing it, is not having any expectation of what it’s supposed to be. You just let it take on a life of its own. Our job is to pay attention and watch and know when it’s good. We just wait for those moments and try to capture them.”Del llibre Rick Rubin in the studio, de Jake Brown (ECW Press, Canada, 2009).
dissabte, 17 de setembre del 2011
Qualsevol soroll...
28 novembre
Em passa de nit, quan començo a ensopir-me. Qualsevol soroll - un cruixit de la fusta, aldarull al carrer, un crit sobtat i llunyà - em xucla com un remolí, un sobtat i onejant remolí on el cervell se m'esbocina i s'ensorra el món. Per un moment, espero el terratrèmol, la fi del món. ¿És una romanalla de la guerra, de les bombes aèries? ¿És que he arribat a tenir consciència de la possible fi universal? Exhauriment, és una paraula; però què vol dir? És agradable, un sobresalt lleuger, com d'embriaguesa, i jo em refaig amb les dents serrades. Però, ¿i si un dia no pervinc a refer-me?
L'ofici de viure, de Cesare Pavese. Traducció de Bonaventura Vallespinosa. Editorial Anagrama, Barcelona (1971).
divendres, 9 de setembre del 2011
Embarcat en la música...
En començar un concert
Embarcat en la música,
salpo del moll de la realitat,
mar fosca endins.
Extasiat, penso que sé on em porta.
Inquieta, la ment, que vol seguir-la,
xoca com una mosca contra un vidre.
Amb les butaques en l'obscuritat,
l'orquestra es va movent com un vaixell
amb tots els llums encesos en la nit.
del llibre Casa de Misericòrdia, de Joan Margarit. Edicions Proa (Barcelona, 2007). La fotografia és de l'Orquestra Simfònica del Vallès.
dilluns, 29 d’agost del 2011
Godard (3): sobre el cinema
Del llibre Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes [1]:
[1] Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i de LUCAS, Gonzalo. Barcelona: Intermedio, 2010. Entre parèntesi, la pàgina del llibre d'on s'ha extret el text.
- Fer visible l'invisible. (150)
- M'he dedicat molt a la tècnica, molt més que la major part dels tècnics. M'agraden els objectes. A la meva sala de muntatge, hi ha un petit cartell que diu: "Sigui amable amb nosaltres, no som éssers humans". (269)
- La cultura és la difusió. L'art és la producció. (310)
- Hi ha coses que només podia fer el cinema - i no la novel·la, ni la pintura, ni la música - i que no s'han fet. (323)
- Kodak no ha fet la seva fortuna amb el negatiu de 35 mm, sinó amb les plaques de radiografies. (345)
- El digital no s'ha inventat per a la producció, sinó per a la difusió. (395)
- El cinema està fet o hauria d'estar més fet per ocupar-se d'això, de fer sorgir. (390)
- En el cinema, és la forma la que pensa; en el cinema dolent és el pensament el que dona la forma. (370)
- No hi ha propietat intel·lectual. [...] Les obres no haurien de tenir propietari. [...] El dret d'autor, en veritat, no és possible. Un autor no té cap dret. No tinc més que deures.[...] (445)
[1] Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i de LUCAS, Gonzalo. Barcelona: Intermedio, 2010. Entre parèntesi, la pàgina del llibre d'on s'ha extret el text.
La persiana i el so del vent
M'adono que, al pujar una persiana de fusta, hi ha una part del soroll que s'assembla molt al que fan les màquines per simular el so del vent als teatres. Ignoro si encara s'usen, però de ben segur que alguna en deu quedar, potser arraconada i plena de pols.
Vegi's, també, el post La il·lusió al teatre.
Pujant una persiana de fusta (0:19)
dijous, 25 d’agost del 2011
Godard (2): el so i els tècnics
Del llibre Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes [1]:
[1] Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i de LUCAS, Gonzalo. Barcelona: Intermedio, 2010. Entre parèntesi, la pàgina del llibre d'on s'ha extret el text.
- ... el so no és només la gravació del so. Fins i tot Bresson s'ha quedat en la gravació del so: un cert so gravat d'una certa manera amb una intenció i que, en aquest moment, es converteix en una altra cosa. Però no parteix de la mescla: Bresson mai ha partit de tres sons per a una història. I m'adono de tot el temps que m'ha fet falta per veure que ara s'ha de mesclar, que no és muntar el que cal, sinó mesclar. (217)
- En realitat quan estàs al costat del mar o en un paisatge que no coneixes, els sorolls no tenen la mateixa tonalitat. No se sent de la mateixa manera si ets de nit al camp o al matí a la ciutat, i també depèn de si coneixes o no el lloc on ets. (220)
- El so en particular planteja problemes. Ja no hi ha capacitat d'escoltar i hi ha poca oïda. En els estudis es passen el temps manipulant els controls i imitant. S'imita molt el que ja està fet. (302)
- Mai he escoltat a un enginyer de so parlar del guió. Només sap parlar dels seus aparells. La creació sonora és molt escassa. El més normal és que els tècnics no s'interessin realment pel so en el cinema. (302)
- La veritat és que els tècnics no han inventat mai el material, sinó que l'utilitzen, ja que de fet són els constructors els que ho inventen. [...] (...el conjunt de tècnics) necessiten aquest objecte, ja que sense aquest objecte no existeixen. (231)
- Els que s'ocupen de la presa de so, els tècnics d'alt nivell, "els graduats de la tècnica", són les úniques persones que no m'agraden gens; a part d'un o dos, són gent que només existeix per les seves màquines i que, a més a més, és de l'únic que parlen. (239)
[1] Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i de LUCAS, Gonzalo. Barcelona: Intermedio, 2010. Entre parèntesi, la pàgina del llibre d'on s'ha extret el text.
dimecres, 24 d’agost del 2011
La tonada de la carena
Segueixo la carena i no sento cap tonada.Vegi's Cantar una carena.
Però dec estar sord perquè tothom la canta!
dimarts, 23 d’agost del 2011
Godard (1): el cinema mut i el sonor
Del llibre Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes [1]:
[1] Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i de LUCAS, Gonzalo. Barcelona: Intermedio, 2010. Entre parèntesi, la pàgina del llibre d'on s'ha extret el text.
- El cinema mut era molt més revolucionari que el cinema sonor i la gent entenia millor les coses. (49)
- El cinema mut, que era popular perquè mostrava les coses sense anomenar-les, era molt poderós. (159)
- El cinema hagués hagut (d'aconseguir algunes coses, com la pintura o la música) i no ha pogut, degut a la manera d'aplicar la invenció del sonor. (278)
- El sonor va venir de la literatura, del teatre, i va venir per impedir que aquest nen (el cinema) arribés a ser adult. (291)
- En l'època del cinema mut, en el que les paraules del sonor no existien, qualsevol espectador - inclús menys cultivat que nosaltres - comprenia la totalitat del que passava. (401)
- Cada cop que veig una pel·lícula muda em sorprèn la diversitat entre els cineastes d'aquella època. Per exemple, Murnau era molt diferent de Griffith. I, no obstant això, les pel·lícules del sonor s'assemblen i sonen de manera semblant. (68)
[1] Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i de LUCAS, Gonzalo. Barcelona: Intermedio, 2010. Entre parèntesi, la pàgina del llibre d'on s'ha extret el text.
dilluns, 22 d’agost del 2011
Llibres, estiu i noms
Dos llibres sobre cinema, per les vacances:
Una dada: a l'índex de noms al final de cadascún dels dos llibres:
A part d'aixó, tot bé! Molt recomanables.
Addendum: Ni a l'index de noms ni a la bibliografia apareix el seu compatriota, el senyor Michel Chion. Interessant...
- (1) Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes. Edició a cura d'AIDELMAN, Núria i LUCAS, Gonzalo de. Barcelona: Intermedio, 2010.
- (2) Entendre le cinéma. DESHAYS, Daniel. Paris: Klincksieck, 2010.
Una dada: a l'índex de noms al final de cadascún dels dos llibres:
- (1) de 552 noms, només 7 són espanyols (si comptem Sèneca, és clar...)
- (2) de 127 noms, només 1 és espanyol: Luis Rosales.
A part d'aixó, tot bé! Molt recomanables.
Addendum: Ni a l'index de noms ni a la bibliografia apareix el seu compatriota, el senyor Michel Chion. Interessant...
dimarts, 16 d’agost del 2011
Textos: Goliarda Sapienza
Un llampec llunyà seguit d'un tro sord esquinça els bastions de xafogor i sacseja els arbres. Aquests llamps i trons muts llançats al teló de la nit dibuixen giràndoles i arabescos complicats com els focs d'artifici que per Pentecosta meravellen l'Eriprando. Encantada com ell per l'artifici fantasiós, gairebé no sento la porta que lentament s'obre darrere meu. [...]L'art de viure, de Goliarda Sapienza. Traducció d'Anna Casassas. Edicions La Campana. Barcelona, 2007.
(pàgina 290)
Stella meva, a la nostra època a taula es parlava fluix, les espelmes no feien soroll, era com una llum suau respectuosa amb el menjar... Les bombetes petarrellegen al cervell, la ràdio sona a l'altra banda de la sala, oblidada, el telèfon truca: potser són més convidats... Un avió baix rugeix, fa unes quantes nits que aquest avió fantasma gira puntualment al voltant de la casa i ells no el senten. O és que em faig vella? Com comença la vellesa? Amb esgarrapades de sons esmolats al cap? De fet, els vells acluquen una mica els ulls de tant en tant, potser per evitar els sons o els llums que s'han fet massa forts per als seus sentits cansats. [...]
(pàgina 511)
dissabte, 6 d’agost del 2011
Miradas. Revista del audiovisual (EICTV)
La revista en línia Miradas forma part de la Escuela Internacional de Cine y TV de San Antonio de los Baños (EICTV), a Cuba.
Entre el molt material que hi ha (apart dels inevitables W. Murch i R. Thom) m'he aturat en tres entrevistes i un article:
- Entrevista a Antoine Bonfanti
- Entrevista a Nerio Barberis: “Me considero un cineasta que hace sonido”
- Entrevista a Michel Fano
- La ideología y la práctica de la edición y mezcla de sonido, de Mary Ann Doane
dimecres, 3 d’agost del 2011
La veu d'Effing
[...] Després se'n va anar i em vaig quedar sol amb l'Effing, a l'espera que el vell trenqués el silenci.El Palau de la Lluna, de Paul Auster. Edicions 62. Barcelona, 2008.
Va trigar molta estona, però quan va arribar el moment, la seva veu va omplir l'habitació amb una potència desconcertant. Semblava impossible que el seu cos pogués emetre aquells sons. Les paraules li sortien de la tràquea amb una energia aspra i furiosa, i va ser com si tot de sobte algú hagués engegat una ràdio i hagués sintonitzat una d'aquelles emissores llunyanes que a vegades es capten a mitja nit. Va ser totalment inesperat. Una sinapsi fortuïta d'electrons transportava aquella veu fins a mi des de milers de quilòmetres de distància, i la seva nitidesa em va deixar atordit. Per un moment, vaig arribar a preguntar-me si no hi havia un ventríloc amagat en algun lloc de l'habitació.
dimarts, 2 d’agost del 2011
El final dels DVDs
Es venen menys dvds de pel·lícules, es copien, es compren al top manta o es baixen d'internet. La qualitat del material baixat és molt variada i impredictible. Però, com que els programes que comprimeixen (redueixen) el vídeo són cada cop més eficaços, els films es poden veure prou bé. Mentrestant, el Blu-ray no sembla haver-se establert com a format domèstic. Massa canvis en poc temps...
Tot i tenir un públic fidel, les editores de títols d'autor s'ho pensen molt abans d'invertir en la creació de nous paquets (packs) dedicats a un director. Sobretot si s'ha de restaurar el material.
Fa uns mesos vaig tenir la sort d'intervenir en la restauració del so d'Innisfree, en un pack de J.L.Guerin. En canvi, res he pogut fer en un pack recent de Marc Recha, sense pressupost per capturar digitalment de nou la imatge i remasteritzar les mescles de so. La versió de El cielo sube que hi ha en aquest pack és infumable! Algú m'ha dit que les ratlles en la imatge i els sorolls en el so donen un valor especial i que això agrada a alguns col·leccionistes...
Aquesta situació no s'atura. A hores d'ara, un pack que s'està preparant (d'un director català) porta el mateix camí: el seu contingut es muntarà amb el material que es trobi, estigui com estigui...
Em sap greu afegir que poques productores d'aquest país (i doneu-li a "país" la dimensió que volgueu) s'han preocupat de conservar els materials que genera la producció d'un film. A la majoria només els ha interessat estrenar al cinema i vendre a les televisions.
Amb la estandarització del format digital, esperem que siguem capaços d'aprofitar la seva facilitat de maneig.
Tot i tenir un públic fidel, les editores de títols d'autor s'ho pensen molt abans d'invertir en la creació de nous paquets (packs) dedicats a un director. Sobretot si s'ha de restaurar el material.
Fa uns mesos vaig tenir la sort d'intervenir en la restauració del so d'Innisfree, en un pack de J.L.Guerin. En canvi, res he pogut fer en un pack recent de Marc Recha, sense pressupost per capturar digitalment de nou la imatge i remasteritzar les mescles de so. La versió de El cielo sube que hi ha en aquest pack és infumable! Algú m'ha dit que les ratlles en la imatge i els sorolls en el so donen un valor especial i que això agrada a alguns col·leccionistes...
Aquesta situació no s'atura. A hores d'ara, un pack que s'està preparant (d'un director català) porta el mateix camí: el seu contingut es muntarà amb el material que es trobi, estigui com estigui...
Em sap greu afegir que poques productores d'aquest país (i doneu-li a "país" la dimensió que volgueu) s'han preocupat de conservar els materials que genera la producció d'un film. A la majoria només els ha interessat estrenar al cinema i vendre a les televisions.
Amb la estandarització del format digital, esperem que siguem capaços d'aprofitar la seva facilitat de maneig.
divendres, 22 de juliol del 2011
Un estil de mesclar
Les seves mescles (de so de films) eren fortes, decidides, plenes d'alts i baixos, d'impureses i sorolls. Si t'aturaves en els detalls, t'esgarrifaves. Però hi havia una vida que els demés envejàvem. Els honors que rebia pel seu treball el feien patir, perquè ell - de fet - volia mesclar més net, més mesurat, més polit, més elegant.
Quan nosaltres intentàvem copiar-lo, en sortíem esquitxats. Un dia va deixar de treballar a l'estudi i va tornar al seu poble, a les muntanyes. Des d'aleshores, l'avorriment sonor és el rei del nostre cinema. Ara que tot és més net, més mesurat, més polit i més elegant.
PD.- Es tracta d'un text al·legòric i no es refereix a ningú en particular.
dijous, 21 de juliol del 2011
Grup de sons
M'ensenya un grup de sons. Escoltem.Per a M.B.
Són forts com el cop de puny d'un gegant.
Si la sala tingués vegetació, les fulles tremolarien
i els ocells marxarien a la sala del costat,
on estan mesclant un documental de peixos.
Deixen de sonar i el seu record s'esvaeix de seguida.
A la sala, però, ha quedat, latent,
el traç de la il·lusió que l'ha dut fins aquí.
Grècia, de Godard
Deberíamos darle las gracias a Grecia. Occidente es quien está en deuda con Grecia. La filosofía, la democracia, la tragedia... Siempre se olvidan las relaciones entre la tragedia y la democracia. Sin Sófocles, no hay Pericles. Sin Pericles, no hay Sófocles. El mundo tecnológico en el que vivimos le debe todo a Grecia. ¿Quién ha inventado la lógica? Aristóteles. Si esto es así y si eso es asá, entonces aquello. Lógico. Es lo que las potencias dominantes utilizan todo el día, haciéndolo de tal manera que sobre todo no haya ninguna contradicción, que todo quede dentro de una misma lógica. Hannah Arendt había dicho que la lógica induce al totalitarismo.Del magnífic llibre recull Jean-Luc Godard. Pensar entre imágenes. Edició de Núria Aidelman i Gonzalo de Lucas. Ed. Intermedio, Barcelona, 2010.
Así pues, actualmente todo el mundo le debe dinero a Grecia. Podría pedir miles y miles de millones en derechos de autor al mundo contemporáneo y sería lógico que se los dieran. Inmediatamente. También se acusa a los griegos de ser mentirosos... Eso me recuerda un viejo silogismo que aprendí en la escuela: Epaminondas miente; ahora bien, todos los griegos mienten; así pues, Epaminondas es griego. Tampoco hemos avanzado mucho.
Un altre enllaç: Pensar entre imágenes = Jean-Luc Godard.
dimarts, 19 de juliol del 2011
Conte
Un mussol es va trobar amb una guatlla i aquesta li va preguntar: "On aneu?" "Vaig cap a l'est", li va contestar el mussol. "Puc preguntar el per què?", va dir la guatlla. "La gent del poble odia el soroll que faig", va contestar el mussol. "És per això que em dirigeixo cap a l'est". Llavors la guatlla va dir: "El que heu de fer és canviar el vostre cant. Si no us és possible, sereu sempre odiat, encara que aneu cap a l'est.Escrit per Lie Hsiang. Extret de Sabiduría China, de Lin Yutang. Biblioteca Nueva (Buenos Aires, 1959).
dimarts, 12 de juliol del 2011
Michael Semanick
Si teniu un parell d'hores per veure i escoltar un bon mesclador (cinema) parlant de la seva feina i responent a les preguntes dels estudiants, doneu-li una ullada al vídeo SoundWorks Collection: Michael Semanick Re-Recording Mixer Presentation. S'ho val.
Michael Semanick va començar des de baix, després d'haver estudiat força, fent còpies de cintes magnètiques. Abans, però, va haver de pintar unes parets i portar uns quants cafès, tal com cal...
Ha fet de tot: gravar i mesclar música; "bolos" sonoritzant grups i discoteques; assistència a mescles i, després, mesclador. De la Música al Cinema. I ara ja té dos Òscars. No està gens malament.
Però el millor és que parla ben clar. De la perseverància que cal per entrar en aquest món. De les oportunitats perdudes que en generen d'altres. De la incertesa de anar per lliure, de ser un "freelance". Del que passa en una sala de mescles. I, a més a més, hi trobareu un parell d'escenes de The Social Network, on ensenya com ha treballat el diàleg, quins efectes de so hi ha i com és la música, tota soleta.
Una joia!
Hi he arribat a través de l'excepcional Designing Sound (amb aquests blogs, a què ens podem dedicar els demés?).
Michael Semanick va començar des de baix, després d'haver estudiat força, fent còpies de cintes magnètiques. Abans, però, va haver de pintar unes parets i portar uns quants cafès, tal com cal...
Ha fet de tot: gravar i mesclar música; "bolos" sonoritzant grups i discoteques; assistència a mescles i, després, mesclador. De la Música al Cinema. I ara ja té dos Òscars. No està gens malament.
Però el millor és que parla ben clar. De la perseverància que cal per entrar en aquest món. De les oportunitats perdudes que en generen d'altres. De la incertesa de anar per lliure, de ser un "freelance". Del que passa en una sala de mescles. I, a més a més, hi trobareu un parell d'escenes de The Social Network, on ensenya com ha treballat el diàleg, quins efectes de so hi ha i com és la música, tota soleta.
Una joia!
Hi he arribat a través de l'excepcional Designing Sound (amb aquests blogs, a què ens podem dedicar els demés?).
diumenge, 3 de juliol del 2011
Ensenyar i aprendre
Aquest passat mes de maig he donat unes classes de so (30 hores) als estudiants de so de 3er curs de l'ESCAC (Terrassa), on he intentat, sobretot, estimular i encuriosir (i no avorrir massa).
Com que no sóc professor de res, preparar les classes ha sigut, sobretot, adonar-me del que costa saber què cal transmetre i com fer-ho, amb una certa coherència i eficàcia.
Em sembla que el que un prepara per fer les classes (i sempre és una mica més del que s'acaba fent) ha de ser de collita pròpia. Crec que no es pot manllevar. Si no ho "saps", si no ho fas "fet", si no ho has "viscut", no pots ensenyar res de debó. (Sí, sé que sona massa definitiu, però...)
Vaig preparar una sèrie de blocs:
Com que no sóc professor de res, preparar les classes ha sigut, sobretot, adonar-me del que costa saber què cal transmetre i com fer-ho, amb una certa coherència i eficàcia.
Em sembla que el que un prepara per fer les classes (i sempre és una mica més del que s'acaba fent) ha de ser de collita pròpia. Crec que no es pot manllevar. Si no ho "saps", si no ho fas "fet", si no ho has "viscut", no pots ensenyar res de debó. (Sí, sé que sona massa definitiu, però...)
Vaig preparar una sèrie de blocs:
- Gravar i escoltar: (1) A l'escola. (2) A l'exterior. (3) A l'interior. Objectes. (4) La veu.
- Art Sonor: Toni Schwartz, Francisco López, Knud Viktor i Hildegard Westerkamp.
- Visionar i comentar escenes dels films: Blockade (El Setge), Panic Room, Elephant, Snow falling on cedars, The Red Thin Line i Pa Negre.
- Programes i eines pel processar i editar so: DSP Quattro, ProTools.
- El procés de postproducció d'àudio.
- Els efectes de Sala (Foley fx) i la Banda Internacional (Music and Effects).
- So pels jocs (vídeo i ordinador).
- Visita a SONOBLOK, un estudi de postproducció de so.
dissabte, 2 de juliol del 2011
Reflexions
A través del blog de Mike Thornton arribo a un informe molt interessant sobre l'estat de la postproducció del so per cinema, escrit per John Kassab, dissenyador de so i mesclador.
Si treballeu pel cinema, o hi esteu a prop, doneu-li una ullada. Són trenta pàgines on repassa i comenta molts aspectes de les feines, les eines i els processos d'aquesta activitat tan diversa i apassionant com és el món del so (per cinema).
Parla dels diferents especialistes; de les maneres de treballar; de com aquestes van evolucionant; del què en pensen els que hi treballen; dels pressupostos massa baixos; de les feines que no es veuen prou, però s'han de fer...
Hem trec el barret. Sí, senyor!
Si treballeu pel cinema, o hi esteu a prop, doneu-li una ullada. Són trenta pàgines on repassa i comenta molts aspectes de les feines, les eines i els processos d'aquesta activitat tan diversa i apassionant com és el món del so (per cinema).
Parla dels diferents especialistes; de les maneres de treballar; de com aquestes van evolucionant; del què en pensen els que hi treballen; dels pressupostos massa baixos; de les feines que no es veuen prou, però s'han de fer...
Hem trec el barret. Sí, senyor!
diumenge, 19 de juny del 2011
L'art del soroll de les motos
[...] Embrago i escolto el soroll que fa el motor. Sento alguna cosa estranya i repeteixo la prova. Trigo una estona a adonar-me que no és cap problema del motor. El cingle del meu davant fa eco i sento el gas després i tot de tancar-lo. Ben curiós. Hi torno un parell de vegades o tres. En Chris em pregunta quin és el problema i li dic que escolti l'eco. No fa cap comentari.El Zen i l'art del manteniment de la Motocicleta, de Robert M. Pirsig. Traducció de J. Soldevila i Ll. Delgado. RBA Libros - La Magrana (Barcelona, 2005)
El meu vell motor fa soroll de monedes. Sona com si hi hagués un munt de canvi rebotant dins el motor. És un soroll horrible, però és l'espetec normal de les vàlvules. Un cop t'acostumes a aquest so i aprens a esperar-lo, notes automàticament qualsevol diferència que pugui presentar. Si no hi notes cap diferència, és bon senyal.
Una vegada vaig intentar que en John s'interessés per aquest soroll, però no hi va haver res a fer. L'única cosa que sentia era molt soroll i l'única que veia era la màquina i a mi amb eines greixoses i prou. No va funcionar.
dissabte, 11 de juny del 2011
Veus i Poemes (21): Hilda Hilst
Clarissa Campolina, directora - amb Helvécio Marins Jr. - de Girimunho, la pel·lícula brasilenya que vam mesclar abans de setmana santa, llegeix aquest poema de Hilda Hilst. Gràcies!
DEZ CHAMAMENTOS AO AMIGOPoesia (1959-1979). Hilda Hilst. Edições Quíron (São Paulo, 1980)
Se te pareço noturna e imperfeita
Olha-me de novo. Porque esta noite
Olhei-me a mim, como se tu me olhasses.
E era como se a água
Desejasse
Escapar de sua casa que é o rio
E deslizando apenas, nem tocar a margem.
Te olhei. E há tanto tempo
Entendo que sou terra. Há tanto tempo
Espero
Que o teu corpo de água mais fraterno
Se estenda sobre o meu. Pastor e nauta
Olha-me de novo. Com menos altivez.
E mais atento.
Intento una traducció al català...
Dez chamamentos ao amigo (0:36)
DEU PRECS A UN AMICAltres enllaços:
Si et semblo nocturna i imperfecta
Mira'm de nou. Perquè aquesta nit
M'ha semblat com si m'estiguesis mirant.
I ha sigut com si l'aigua
Desitgés
Escapar de casa seva, que és el riu
Deslliçant-se, sense ni tan sols tocar la riba.
Em vas mirar. I fa tant de temps
Entenc que sóc la terra. Fa tant de temps
Espero
Que el teu cos d'aigua més fratern
S'estengui sobre el meu. Pastor i navegant
Mira'm de nou. Amb menys arrogància.
I més atent.
- Entrevista
- Notas Flanantes (blog - desembre 2006 a maig 2008
- Girimunho
Un altre silenci
Ha descobert un universExtret de La saviesa del foll, de Lluís Maicas.
que és a l'inrevés: el silenci
és la forma més compacta de renou
i té aparença de glacera
Trobat a http://www.hudaweb.com/biblioteca/mov.php?autor=143
Altres llocs:
Etiquetes:
Silenci i Soroll,
Textos aliens
La veu i els anys
Todo se embota y se estropea en las personas, salvo la mirada y la voz: sin una y otra, no se podría reconocer a nadie al cabo de algunos años.El aciago demiurgo, de E. M. Cioran. Traducció de Fernando Savater. Editorial Taurus.
diumenge, 29 de maig del 2011
El soroll de la F1 des de Parets
Laia C., veïna de Parets i estudiant de l'ESCAC, ens porta el soroll d'aquestes màquines de Fòrmula 1, que sembla que només serveixen per còrrer i eixordar. Assegura que a Parets coneixen, pel so, en quina corba es troben els cotxes.
La gravació és feta des de casa seva, a Parets. El nivell que s'escolta del soroll del Circuit és espectacular. Entremig, la piuladissa dels ocells del carrer...
La gravació és feta des de casa seva, a Parets. El nivell que s'escolta del soroll del Circuit és espectacular. Entremig, la piuladissa dels ocells del carrer...
El soroll del Circuit de Catalunya des de Parets (0:51)
Etiquetes:
Espais sonors,
Silenci i Soroll
diumenge, 15 de maig del 2011
Sons gratuïts
En Marc Bech m'ajuda a actualitzar la llista de llocs web on es poden trobar sons gratuïts:
- http://soundcloud.com/colin-hart
- http://hissandaroar.com/free-sounds/
- http://www.therecordist.com/free-sfx
- http://twistedtools.com/shop/samplepacks/free/jedsound/
- http://www.newsoundlab.com/ (de cada llibreria hi ha una mostra gratis)
- http://www.acoustica.com/sounds.htm
- http://www.grsites.com/archive/sounds/
- http://www.pacdv.com/sounds/
- http://www.soundfx.com/i25/Sign-Up-for-Free-Sound-FX-Downloads/information.html
dilluns, 25 d’abril del 2011
Veus i Poemes (20): João Cabral de Melo Neto
El músic Marcos Moreira (Canário), del grup O Grivo, és el responsable del disseny i muntatge sonor de Girimunho, la pel·lícula brasilenya que vam mesclar abans de setmana santa. Vaig aprofitar per demanar-li que llegís aquest poema de João Cabral de Melo Neto.
"Cabral de Melo és el que va atraure i influir tot un grup de poetes i d'artistes catalans que, al voltant de Joan Brossa, van establir contacte amb el poeta brasiler, que pels volts del 1947 ocupava un càrrec a la delegació consular del Brasil a Barcelona", segons el text de C. Massip i Joaquim Sala-Sanahuja que prologa el llibre que conté el poema triat.
"Cabral de Melo és el que va atraure i influir tot un grup de poetes i d'artistes catalans que, al voltant de Joan Brossa, van establir contacte amb el poeta brasiler, que pels volts del 1947 ocupava un càrrec a la delegació consular del Brasil a Barcelona", segons el text de C. Massip i Joaquim Sala-Sanahuja que prologa el llibre que conté el poema triat.
A CARLOS DRUMMOND DE ANDRADE
Não há guarda-chuva
contra o poema
subindo de regiões onde tudo é surpresa
como uma flor mesmo num canteiro.
Não há guarda-chuva
contra o amor
que mastiga e cospe como qualquer boca,
que tritura como um desastre.
Não há guarda-chuva
contra o tédio:
o tédio das quatro paredes, das quatro
estações, dos quatro pontos cardeais.
Não há guarda-chuva
contra o mundo
cada dia devorado nos jornais
sob as espécies de papel e tinta.
Não há guarda-chuva
contra o tempo,
rio fluindo sob a casa, correnteza
carregando os dias, os cabelos.
A CARLOS DRUMMOND DE ANDRADEdel llibre de poemes L'enginyer i Psicologia de la composició, de João Cabral de Melo Neto. Traducció de Cinta Massip. Edicions 62. Barcelona, 1994.
No hi ha paraigua
contra el poema
que puja de regions on tot és sorpresa
com una flor dalt d'un terrat.
No hi ha paraigua
contra l'amor
que mastega i escup com qualsevol boca,
que trinxa com un terratrèmol.
No hi ha paraigua
contra el tedi:
el tedi de les quatre parets, de les quatre
estacions, dels quatre punts cardinals.
No hi ha paraigua
contra el món
cada dia devorat als diaris
amanit amb paper i tinta.
No hi ha paraigua
contra el temps,
riu que corre sota casa, correntia
que arrossega els dies, els cabells.
diumenge, 24 d’abril del 2011
L'Espia de Mahler i els sons (19 i 20)
Aquí es poden escoltar els "Quadern de Sons" número 19 i 20, el petit espai radiofònic que faig pel programa L'Espia de Mahler que realitza Jordi Cos a Ràdio Sabadell 94,6, els diumenges al migdia amb repetició el dissabte següent a les vuit del vespre.
Són els darrers d'aquesta primera etapa de 20 mòduls radiofònics.
Són els darrers d'aquesta primera etapa de 20 mòduls radiofònics.
19.- Bernie Krause (08:24)
20.- Sorollistes. Russolo (09:09)
diumenge, 17 d’abril del 2011
Textos: Joan Brossa (4)
CarnavalDel llibre de poemes Passat festes, de Joan Brossa. Editorial Empúries. Barcelona, 1995. Fotografia: la boca d'una font pública amb cara.
L'ocell miola
El gat esbiega
La cabra renilla
El cavall bramula
La vaca bela
El xai lladra
El gos gruny
El porc udola
El llop brama
El ruc bruela
El pollet rauca
La granota parrupa
El colom mugeix
El bou cloqueja
L'oca enraona
L'home escataina
La gallina refila...
Si la igualtat comporta identitat,
només som un de sol.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)