1.- Dilluns per la nit vaig veure un bon tros d'Àgora, a TVC. Cinc convidats i un moderador opinaven, dialogaven, sobre l'actualitat. Molt sovint s'interrompien al parlar, es trepitjaven un a l'altre, com en una conversa normal.
Si hi ets, si ho vius, no tens cap problema en seguir el fil de la conversa, de les converses, del que diu cadascú. Però una tertúlia, viva i a cops desordenada, no és tan fàcil de seguir a través dels micròfons. I la de l'Àgora, en alguns moments, costava de seguir. Potser el moderador no moderava prou, però el que ell sentia i entenia prou bé al plató es convertia en un desastre incomprensible a casa.
Uns micròfons - i sense mesclar, menys - mai poden substituir l'escolta completa, discriminant i selectiva de la nostra oïda, en directe. Aquesta habilitat s'anomena efecte cocktail party, perquè en una festa pots seguir la conversa que vols, la d'un sol parlador, entremig d'una cacofonia de converses.
2.- Veure pelis per la tele ja vistes anteriorment al cinema però ara en català, me les fa més properes. Molt sovint penso que ara han quedat millor, menys encarcarades, amb més fluïdesa. Les veus dels protagonistes acostumen a ser doblades pels mateixos actors que ho van fer en castellà. Potser el treball per televisió es fa més de pressa, però alguna cosa hi ha que les fa funcionar prou bé. Em sembla. També és cert que un és a casa, més confortablement atent, veient i escoltant als senyors Hanks i Washington a Filadèlfia, posem per cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada