Al mesclador el fascinen els terrats. Abans s'hi feia molta vida, sobretot de petit (i si casa teva tenia terrat, és clar).
La roba estesa als terrats, acolorida pel sol i moguda per la brisa és una cosa extraordinària, digna de fixar-s'hi.
Vaig tenir la sort de mesclar El Pianista (1998) de Mario Gas, on els terrats hi juguen un paper molt important. I avui, un diumenge ben assolellat, ho he recordat.
3 comentaris:
Una visió molt de ciutat... de barri. M'imagino un lloc com gràcia on aquest paisatge urbà es combina molt bé amb el perfil de la ciutat. Això no s'està perdent? La gent encara estèn la roba als terrats?
i tant si estén la roba, la gent,
en veig uns quants
potser es perdrà
tempus fugit, no?
salut!
Tot i que soc un producte dels primers 80, per a mi el terrat és també un escenari d'infantesa. Recordo la meva avia amb la palangana sota el braç, plena de roba, pujant l'ultim tram d'escales. També es per a mi un escenari d'estiu... recordo pujar algun vespre per veure (i escoltar) algun castell de focs en el horitzó del mar d'antenes mentres en algun terrat veí es feien festes de revetlla (tires de bombetes de colors, musica i molta gent compartint poc espai).
Salut!
Publica un comentari a l'entrada