L'oïda interna de la imaginació és un estimulant més potent que qualsevol cosa que pugui provenir de l'observació externa.
La presència tàctil d'aquesta Fuga [en do major K. 394 de Mozart] representada per la posició dels dits, i representada també pel tipus de so que es pot obtenir quan estàs a la dutxa i sacseges el cap amb l'aigua sortint de les dues orelles. És la cosa més lluminosa, la més emocionant que puguem imaginar.
Sobre l'oposició entre la
música del color (timbre, instrument, plaer, teatralitat) i la
música de l'estructura (forma, escriptura, pensament, meditació):
A ell [Gould] li agradava que el so fos imaginari, i va estar a la recerca del so que no ho és. Del so, no pas perdut, sinó absent.
Fragments extrets de
Glenn Gould piano solo, de
Michel Schneider. Éditions Gallimard, 2009 (reedició). La traducció (aproximada) del francès és meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada