Les mescles, els films i Pessoa

Un mateix s'ha imposat discreció sobre les feines que fa - com a mesclador de pel·lícules. Per això, sovint es fa difícil seguir amb aquest quadern.

Hi ha directors que fabriquen el seu film amb un broc més gros que altres, buscant una connexió més ràpida i eficaç amb el públic. Els personatges i les situacions contenen més estereotips. Els diàlegs són més previsibles. I el so total que es busca (música inclosa) acaba sent una mitjana de molts altres films (de la branca espectacular).

Els finals de la mescla d'una pel·li (un cop acabada la mescla final principal - el master - encara hi ha més feines que mantenen ben ocupats a l'equip de muntatge de so + mescla...) acaben lapidant les restes d'entusiasme generat anteriorment, com en tot procés de creació (creació industrial).

I és aleshores, després d'aquests finals, que el text d'un llibre, o una passejada pel bosc (amb el so real!) o el visionat distès del dvd d'un film "petit", tornen a obrir l'aixeta de l'esperança.

Entre molts d'altres, Pessoa em funciona. Buscant silencis:

41. El silenci que surt del so de la pluja s'escampa, en un crescendo de monotonia grisa, pel carrer estret que contemplo.

300. Un silenci que feia soroll d'amenaces envaïa com una brisa lívida l'atmosfera visible de la sala.

355. Em vaig sentir inquiet. De sobte, el silenci havia deixat de respirar.

Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa. Quaderns Crema. Traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona, 2002.