Pàgines

dissabte, 17 de desembre de 2011

Cada tardor...

Fira Sagrada Familia

Cada tardor, sobretot a finals d'octubre que és quan aquest blog cumpleix anys, torna a sorgir la pregunta de si seguir o no seguir. Segurament, el fet de preguntar-s'ho porta a un raonament senzill: si t'ho preguntes és que ha arribat l'hora.

El format dels blogs fa temps que ha perdut interès i eficàcia. L'aparició fulgurant d'altres mitjans de xarxes de comunicació social; l'ús massiu dels nous telèfons mòbils que poden navegar i fer córrer petites aplicacions; i, entre altres coses, els nous diaris digitals, estan tornant obsolets molts blogs. Com el meu.

Els temes que toca aquest Quadern de Sons (bàsicament, el so) tenen un àmbit i una repercussió molt restringits. Ja m'està bé. Pocs lectors asidus i alguns passavolants. El que no es pot fer, i ho diuen les regles més bàsiques del blogging, és deixar d'escriure durant massa temps. El blog no es mou, inactiu. I al cap de poc, sembla abandonat, mort. Com el meu.

Però la veritat és que em fa mandra plegar. Què voleu que us digui. I, a més a més, durant aquests vuit anys (octubre 2003 - octubre 2011) he vist l'energia que et pot donar un sol comentari d'un lector! És una cosa ben especial.

Estic invertint el temps (fora de la feina) preparant les classes que dono a l'ESCAC i al blog (*) de l'assignatura - "Fonaments del So" - on hi penjo els resums documentats de cada classe.

Això segueix. Bones festes!

(*) A l'entrada d'aquest nou curs es desactiva el blog anterior de l'assignatura (20 d'octubre de 2012).

8 comentaris:

Stefano Sanfilippo ha dit...

Ricard,

Jo no sé si això de les noves tecnologies i nous mitjans fa que el que has estat presentant, explicant, suggerint, ara no sigui possible, no ens arribi, o tan sols ho torni menys interessant. De tecnologia, facebooks, tweetters, etc., n'entenc molt poc.

Però sí sé que per als que ens ho vas anar presentant, explicant, suggerint ha valgut molt la pena. Encara que ens ho haguessis fet arribar per carta (correu ordinari).

No ens deixis orfes de les teves reflexions. Si cal, et seguirem en qualsevol dels nous mitjans que tinguis identificat.

Mira, ahir al vespre vaig estar traduint un fragment, uns exàmetres homèrics, de Joan Tzetztes (que encara no he penjat) i vaig estar pensant en tu. Els dos versos són (és una prèvia d'una batalla):
"la resplendor del metall rutilava, la terra mugia /
pel fragor d'armadures i de cavalls amb genolls vigorosos." Eh? Quin so (o sons) imaginem cada u de nosaltes llegint això? I com tornar-lo a l'espectador?

Ricard Casals Alexandri ha dit...

Stefano, s'agraeixen molt les teves paraules. No pateixis, seguirem. El meu petit vici de prendre notes contínuament ha d'anar a parar a algun lloc!

"La terra mugia" és una expressió curiosa, té força: la veu de la terra. Una abraçada

david casadevall ha dit...

Els blocs encara tenen una llarga vida. Encara utilitzem Google per a fer cerques i els blogs especialitzats encara treuen el cap davant blogs més comercials.
Moltes felicitats per aquest petit racó que és una delicia llegir i poder escoltar.

Ricard Casals Alexandri ha dit...

Gràcies, David. Una abraçada des del món del cinema, en crisi com tots els demés. Bones Festes!

Oriol Maymó Gatell ha dit...

Ostres!! Crec que en aquestes reflexions que fas has condensat els grans gèneres i estils del cinema. Has arrancat amb un flaixbac, has continuat cap a la ciència ficció i la pèrdua dels valors humansd'un bon drama i finalment has acabat amb un final feliç com els grans blockbusters de Hollywood!! Jo he patit fins el final!

M'alegro que hagis decidit continuar, fas una feina exel·lent i és fantàstic poder-ne fer una mica el tafaner des de casa gràcies al teu blog.

Endavant i bones festes!!

Ricard Casals Alexandri ha dit...

Gràcies, Oriol. És un luxe i una sort tenir lectors com tu, com vosaltres. Salut i Bon any!

Carme Miró ha dit...

Ricard,
El teu blog segueix sent una referència de qualitat. Al meu entendre, les teves observacions i reflexions són molt interessants.
Celebro que continuïs publicant el blog.
Moltes gràcies
Carme

Ricard Casals Alexandri ha dit...

Gràcies, Carme.

Una abraçada i un millor anys per tots!