Pàgines

dimarts, 28 d’octubre de 2003

Restauració sonora.

Estic treballant en la restauració del so dels treballs d'un director català de cinema. Les condicions del material són molt diverses. I les mescles originals (en cinta magnètica) s'han fet malbé o s'han perdut, malgrat els esforços i l'interès de la productora.

Cal utilitzar el so òptic de les pròpies còpies de projecció. I el procés fotogràfic afegeix molt soroll espuri (distorsions, blups, espetecs, clics, fons sorollosos diversos, etc). Sobretot en aquestes pel·lícules monoaurals d'abans de l'aplicació dels reductors de soroll Dolby A i SR.

M'agrada la paraula que va usar el director per definir aquests sorolls: "adherències". És palpable. En unes proves prèvies, es va aconseguir una "neteja" espectacular. Sobretot pel tipus del contingut: sons amb força espai entre ells, pedals greus i gruixuts, vents, cops i portes. El canvi pot semblar miraculós.

Però tot plegat és delicat. El llindar correcte del grau d'aplicació de les eines és molt difús! Reduir l'"adherència" pot implicar aprimar-empobrir el senyal que, precisament, volem preservar.

On ens hem d'aturar?