Textos: Josep Maria Espinàs (2)

(...) convertir el silenci en una religió, i la recerca del silenci perfecte en una obsessió, disfressada de poètica o d'espiritualitat, són ideals que un ciutadà com jo no pot compartir. El silenci natural no m'ha convençut mai com a valor absolut, vull dir el silenci de la natura, el silenci dels grans boscos, de l'alta muntanya. En una nit al camp, en una casa aïllada, el repic de la pluja sobre la teulada fa un so que commou els esperits lírics. Jo també l'he sentit, jo també he pensat que era bonic, durant uns instants. Però ben aviat he deixat de sentir la pluja per adonar-me de l'enorme silenci gràcies al qual, precisament, sentia el tènue repic de l'aigua. I he pensat que si deixava de ploure, si s'aturava el vent que sonoritzava les teules o els arbres, el silenci moriria congestionat per la seva pròpia feixuguesa. El silenci no pot viure sense alimentar-se de sorolls.

M'agrada més el soroll que es refresca, de tant en tant, amb petites glopades de silenci. És el silenci artificial, el silenci urbà. Ara escric aquestes ratlles amb la finestra oberta, al carrer d'Aragó. És la una de la nit, un dissabte de juliol. Passen bastants segons sense que hi hagi cap soroll a primer pla, cap estridència sobtada. Ara s'acosta un cotxe, fa una vibració que creix, que es manté, que s'allunya. Al fons queda, com al fons d'un ocell que passa, un cel quiet, un cel de silenci, però no és de fet un silenci sinó una remor contínua, aquest suau i sonar brogit de riu que fa la ciutat en les hores de calma. I en aquesta remor de fons apareixen d'una manera imprevisible, irregular, viva, agulles de sorolls, com en un encefalograma. Un encefalograma pla és la mort cerebral. El meu cervell s'alimenta del estímuls.

Extret de Silenci, un dels textos que formen Inventari de jubilacions, de Josep Maria Espinàs. Edicions La Campana. Barcelona, 1993.