Pàgines

dilluns, 28 d’abril de 2008

Textos: Jordi Lara

tenora
Viladesau va aixecar la tenora i va bufar. L'aire va sortir dels seus pulmons com una deflagració, ascendí per la canalera ampla del coll i se li va congriar a la boca, contra la presa de galtes i llavis. En la fosca salivosa, la glopada d'aire va topar amb un rar dispositiu que treia el nas entre les dents: dues pales com dents de tauró, relligades, de canya seca de les riberes del Ter. Buscant una sortida a la desesperada, un fil de buf aconseguí esmunyir-se per l'escletxa mil·limètrica de les canyes, que gemegaren de gust, i es projectà, matxucat, violent, tenora avall, bramant de llibertat. I aquell crit a galet, aquella gàrgara artitzada, va ressonar primer a les voltes del crani d'en Viladesau, a les diminutes estalactites del nas i al travessar les celles, que el pintaren d'un color platejat; ressonà després als llavis tensos, que el dotaren de la vibració serena d'una ala de gavina; ressonà finalment a la fusta excitada del ginjoler, i a l'alpaca calenta, que li infongueren el tacte sensual del vellut. Quan va irrompre a l'airecel del Palau, l'aire dels pulmons d'en Viladesau ja no era aire sinó so eloqüent, el llevat amb el que es pasta i creix allò que en diuen art.
Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara. Edicions de 1984. Barcelona, febrer de 2008. Extracte d'on parla del príncep de la tenora, Ricard Viladesau. La negreta és meva. El dibuix és de Joan Garcia Junceda.