Hi ha un moment en que m'estimo especialment a l'illa, al vespre, quan el sol naufraga a l'horitzó. El mar es fa d'or, les cigales callen de cop i volta i les gavines deixen de volar. Les pedres de la platja, en l'aire de sobte fresc, comencen a restituir lentament l'ardor del dia i en el silenci immòbil tan sols la ressaca bleixa somorta i sembla la respiració del cel, que adquireix una buida pal·lidesa. Aleshores els pensaments es fan joves i transparents i fluctuen lleugers sobre l'aigua i en l'aire.Verd aigua, de Marisa Madieri. Traducció de Marta Hernández. Editorial Minúscula. Barcelona, 2010.
Bleixar.- Alenar (exhalar o tirar l'alè, respirar), especialment amb fatiga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada