Són més de les deu de la nit. Un home passa fregant la paret. Està cantant, suaument i en una llengua estrangera, a un mòbil que du a la mà dreta. Sembla una cançó de bressol. S'allunya davant meu i amb ell la cançó es va fonent. Un home lluny del seu fill.
Un noi ha baixat carrer avall muntat en un ciclomotor i conduint amb una sola mà, la dreta. Tenia la mà esquerra ocupada aguantant un mòbil enganxat a l'orella dreta, per sota el casc. El braç li creuava el pit. Ell i moto han passat fa estona, però em queda la seva vulnerabilitat. Immensa.
La figura d'un home es passeja fent un traçat curt, amunt i avall, al costat d'un cotxe. Saps que parla pel mòbil perquè gesticula i s'atura i, tot de sobte, segueix. Hi estem habituats. De fet, no té cap importància. Però el que passa és que m'estic esperant per poder-hi aparcar... si marxa d'una vegada. No hi ha manera!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada