Com en són de difícils els silencis al cinema! Quan hi ha d'haver poc so, mira que n'arriba a ser de delicat trobar el balanç convenient o, al menys, trobar l'ambient sonor adequat!
El silenci absolut, en un film, incomoda. Com a espectador - i el mesclador és un espectador privilegiat amb totes les conseqüències, tant si n'és conscient com si no - un so massa baix, gairebé inaudible, és molt pertorbador. Potser més molest que un so amb un nivell alt.
És després d'una primera mescla de tota la pel·lícula, quan fa bo de visionar-la tota sencera, bobina rera bobina, amb aquest so més complet però no definitiu. Aleshores es comença a trobar la mesura de tot plegat. La pel·lícula s'ens presenta més segura i comencem a endevinar millor on amagar-la, on acostar-la, on afinar-la, on reverberar-la...
La feina del mesclador - això és el que a mi em sembla - és assistir a totes aquestes operacions. Molt sovint, no cal fer gaires coses, només ajudar a que sorgeixin, a que es manifestin. Escoltar el film, escoltar els que li l'han preparat. És com un deixar-se portar, essent-ne també el conductor.
Demà dimecres acabarem una mescla així. Avui acabo la nit escoltant aquelles petites músiques i cançons que cadascú guarda per recarregar piles.
2 comentaris:
Hola, per tenir un dels blogs més personals i amb una informació que m'agrada, et dono el "premio Weblog Brillante 2008".
Una abraçada.
Caram, David, gràcies pel vot.
Salut i molta sort en el que facis!
Ricard
Publica un comentari a l'entrada