Pàgines

dimarts, 13 de maig de 2008

Textos: Diane Setterfield

[Era] El mateix silenci que s'empassava les nostres petjades i matisava les portes que s'obrien i es tancaven mentre la dona m'ensenyava, per ordre, el menjador, la sala d'estar, la sala de música..

Darrere el silenci no hi havia cap màgia: era la suau decoració qui l'hi conferia. Sofàs massa atapeïts de coixins de vellut; reposapeus tapissats, chaise-longues i butaques; tapissos penjats a les parets i folrant mobles. Totes les sales tenien moqueta i damunt cada moqueta hi havia una catifa. Les cortines adamascades que cobrien les finestres també feien de pantalla acústica sobre les parets. Tal com el paper assecant absorbeix la tinta, tota aquella llana i tot aquell vellut absorbien el so, però amb una diferència: si bé el paper assecant només s'endú l'excés de tinta, la roba de la casa semblava empassar-se l'essència mateixa de les paraules que pronunciàvem.
El conte número tretze, de Diane Setterfield. Traducció de Rosa Borràs. Editorial Empúries. Barcelona (març 2007).