M'adono que quan gravo intento desviar la mirada del que estic gravant. La imatge em distreu. Necessito buidar un sentit per a potenciar l'altre.Encara que amb la mirada podem abastar des d'una formiga a tocar del peu fins més enllà de les muntanyes - i això vol dir tres dimensions ben posades - , de vegades em sembla que amb el que oïm podem aprofundir més, acostar-nos més. I també podem saber més d'allò que ni podem veure.
Com si les dades (distàncies) que ens proporciona la vista sempre m'estiguessin indicant on sóc respecte al món. Per tant, quan m'acosto a alguna cosa és que m'estic allunyant d'una altra.
El so sembla que aporti menys informació, però pot ser molt precisa. I sempre m'està dient que estic en el món, que en formo part.
Més o menys...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada