Gert Hofmann va escriure un llibre, entre memòria i ficció, sobre el seu avi, Karl, un explicador de pel·lícules a Limbach (Saxònia, Alemanya).
Al llibre, Der Kinoerzähler, es diu que Karl va ser l'explicador i el pianista del cinema Apol·lo. Vestia una espècie d'uniforme mentre el públic era a les fosques, drets o asseguts en algun dels vint-i-tres seients de la sala. Cada setmana feien sis funcions i fins a tres canvis de programa.
Karl, l'explicador de pel·lícules, mirava de no ser pompós en el seu estil, com passava amb altres explicadors, i procurava d'articular i pronunciar bé totes les paraules, encara que fossin llargues. Intentava mantenir una bona sincronia entre les imatges de la pantalla i les seves paraules, ni massa d'hora ni massa tard, facilitant la comprensió de l'acció i la connexió entre les escenes. "¿Dic ara que ella l'estima, o m'espero una mica més?".
Abans d'explicar la pel·lícula als demés se l'havia d'explicar a ell mateix i demanava al projeccionista que li passés, privadament, les bobines. Quan van arribar el cinema sonor i Hitler, molts explicadors es van passar al circ o ho van deixar estar, però en Karl no...
Precisament en una d'aquelles barraques inestables de fira va arribar a Lleida el cinema comercial, de la mà del cinematògraf Polak, pel nom del seu amo, i que passava un repertori restringit de cintes mudes i sense un fil argumental intel·ligible, uns inconvenients que acabaven per desanimar l'encuriosida parròquia, a la qual li costava de repetir l'experiència. Conscient que li calia idear algun remei per tornar a recuperar clientela, al senyor Polak se li va acudir que les pel·lícules podien ser narrades de viva veu per alguna persona que s'hi prestés i demostrés tenir-hi una mínima gràcia.
La millora prevista del servei va ser anunciada en una pissarra i mitjançant fullets volants repartits a mà pels carrers més cèntrics. El cas és que la novetat va aixecar una certa expectació entre el públic, que es va decidir a tornar al local.
Aquell explicador de pel·lícules, del qual s'ignora la identitat i altres circumstàncies personals, excepte la seva condició de foraster, i probablement d'estranger, tal volta compatriota del tal Polak, procedia a relatar a la seva particular manera i bastant al seu aire les peripècies dels protagonistes a la pantalla, i es veu que ho feia amb tanta fluïdesa i imaginació, amb una desimboltura retòrica tan del gust popular, afegint si convenia salsa de collita pròpia, que les sessions fins aleshores pràcticament buides de la mágia del siglo XX, com la qualificava ampul·losament (però no s'equivocava) aquell individu especialment garlaire, aviat - tan aviat com va córrer la brama per la ciutat - es va haver de penjar el cartellet de complet al defora de la sala improvisada a la rambla canviant.
Un cop acabada la fira, el narrador cinematogràfic va desestimar una oferta laboral del propietari del cinema ambulant per continuar en el negoci, desenvolupant el paper per al que s'havia demostrat tan capaç, i es va quedar a Lleida, qui sap si sobtadament enamorat de la ciutat, que tot pot passar i de més verdes en maduren i no diguis mai d'aquesta aigua del Segre no en beuré [...]
L'explicador de pel·lícules, episodi del llibre Salvatge Oest, de Vidal Vidal. Editorial Planeta, 2001.
Notícia sobre el cinematògraf Polak a L’arribada del cinema a Valls (1897-1907), de Josep Martí i Baiget (vegis la pàgina 7, línia 6).
La imatge reproduïda és del Picture Palace dels Germans Newth, extreta del llibre Arqueología del cine, de C.W. Ceram (Ediciones Destino, Barcelona, 1965).
Gent de cinema, de so, o del que calgui, no deixeu de llegir aquest post d'en Tim: Intern Applications – Mute FX Clip, on ensenya un clip mut i ens demana quins sons creiem necessitar.
Com que el clip és de The World’s Fastest Indian i ell és el supervisor de l'equip de editors de so, recorda mol bé com s'ho va fer per buscar i muntar els sons.
Ah, i tot això és perquè Tim Prebble ha decidit fer de mentor de 4 persones interessades en aprendre sobre el so per cinema i els hi proposa feines i deures, com estudiar films. Quatre afortunats interns virtuals. Chapeau, Tim!
Del bosc espès on romania encara la neu s'escolava l'aigua amb un lleu gorgol per rierols sinuosos. Els ocellets refilaven i de tant en tant volaven d'un arbre a l'altre.
En els intervals de calma hom percebia la fressa de les fulles de l'any passat, que el desgel de la terra i la creixença de les herbes feien moure.
"És admirable! Se sent i es veu com creix l'herba!", es digué Levin en remarcar com es movia per entremig de l'herba renadiva una fulla de trèmol humida. [...] Un voltor, batent les ales sense pressa, volava a gran alçària damunt d'un bosc llunyà; un altre volava en la mateixa direcció i desapareixia.
El xerroteig dels ocells entre els arbres era cada vegada més intens. No gaire lluny ahucà un duc, i el Manyac, en sentir-lo, avançà cautelosament uns quants passos i es posà a escoltar decantant la testa. De la banda del rierol se sentí una puput, que llançà dues vegades el seu crit habitual, i després s'engargussà i va enrevessar-se.
- Ho sents? És una puput, oi? - féu Stepan Arkàdievitx sortint de darrera un matoll. - Sí, la sento - contestà Levin profanant amb descontentament la calma del bosc amb la seva veu, que resultava desagradable a ell mateix -. Ara vindran de seguida. [...]
(extracte del capítol de la cacera)
L'herba, que les dalles tallaven amb un zumzeig sucós i exhalava una fortor àcida, s'anava amuntegant en rengles alts. Els segadors treballaven abridament, colze a colze. No es percebia sinó el retruc de les botigues de llauna, el ressò de les dalles que topaven, el xiulet de la pedra en esmolar-hi l'eina i els crits alegres dels segadors, que rivalitzaven a veure qui treballava més.
[...] Levin muntà a cavall i, acomiadant-se amb recança dels mugics, se'n tornà també a casa. En arribar al turó mirà enrere. La boira no li deixava veure la gent. Només se sentien les veus grolleres i joioses, les riallades i el dring de les dalles en topar les unes amb les altres.
(extracte del capítol de la sega)
Anna Karènina, de Lev Tolstoi. Traducció d'Andreu Nin. Biblioteca Bàsica d'El Periódico. Barcelona, 2005
Veient com em costava fer-li un bon enregistrament, l'ocell es va compadir de mi. S'acostà a una branca més propera i, quan vaig tornar a tenir l'equip a punt, va reiniciar el seu cant. Ho feia amb paciència, com si volgués assegurar-se que quedés ben gravat, remarcant cada frase amb una bona pausa. Tothom va quedar admirat del "meu" enregistrament.
Hi ha una hora, al caure el sol, en la que els gossos reclamen el seu àpat. Tenen gana i borden.
L'home que instal·la la nova antena col·lectiva és de Figueres i quan el truquen al mòbil li sona una sardana.
L'apassionaven els sons estranys, difícils de captar i d'entendre, els sons molt petits i els llunyans. Va acabar sent un magnífic espia.
En aquella ciutat no hi havia terrats, tot eren teulades. Això el va entristir.
Potser no ho estem fent del tot bé, esperant uns resultats tan concrets del micròfon.
Sempre està gravant alguna cosa, però després mai escolta res. Diu que només quan enregistra té aquella actitud especial i única per poder escoltar de veritat. I del so gravat no en vol saber res.
[...] Les noies cada dissabte freguen les aceres. No es limiten a escombrar-les com als pobles i ciutats petites del Principat: les freguen. És un refinament que ell sol acreditaria Xàtiva com la ciutat més polida del món. Tot hi té aquell aire entre senyorial i pagès que és tan agradable de respirar; pertot s'exhala un perfum de fruita, de vi i d'alls; sí, d'alls, però a mi l'olor d'alls tendres m'agrada. El terme té un extens regadiu amb unes grans plantades d'alls i hortalisses i fruiters de tota mena. De tant en tant vora un rec hi ha un desmai o bé, cosa potser encara més bonica, una palmera datilera prima i tan alta que sembla tocar el cel amb el seu ventall de palmes. Ni cal que et digui que entre tants perfums predomina el de les taronges. Pels caminets de l'horta van els "llauraors" en els seus cavallets i tot és ric, ufanós, paradisíac. Les xiques són altes i ben fetes, amb uns ulls que semblen versos de Baudelaire. S'hi parla un català diví, amb unes consonants més sonores que enlloc; tu, fill de Lleida, t'hi trobaries com a casa teva.
[...] els primers dies de ser a Xàtiva em feia estrany de no sentir-los [els canons], fins els trobava a faltar. Sobretot de nit. Ara, en aquest carrer de Bellver on m'estic a dispesa junt amb un altre oficial, sento tot el sant dia la remor dels nens que juguen, les veus de les noies que passen i el dring de l'aigua que es vessa contínuament a la font.
Cartes de la guerra, de Joan Sales. Club de butxaca, 37. Club Editor. Barcelona, 1986.
En els concerts no sempre es donen les facilitats per fugir-ne discretament.
Van tornar a engegar els equips de so, però a l'inrevés, i els altaveus començaren a xuclar tot el so que s'hi havia fet, deixant la plaça impecablement neta i silenciosa. Després va ploure una mica.
Les monedes haurien de tenir dos valors, un per cada cara. Així no caldrien tants models diferents.
Les formes més belles les fan els núvols. Però tenen una pega, són gratuïtes.
Algunes expressions del llenguatge de signes s'assemblen a algunes posicions dels acords de guitarra.
En engegar la tele, es va esvair alguna cosa que ens havia costat molt.
Una paella, de boca terrosa sobre el marbre, tremola al deixar-la després d'esbandir-la. Ho gravem i en fem un helicòpter (donant-li la volta, afegint una mica de distorsió i reverberació).
Hi ha un moment - en l'escala dels sons - on el so, gravat i reproduït, deixa de ser creïble. Un moment on la realitat sonora sobrepassa qualsevol reproducció d'ella mateixa. I els sons, per molt ben gravats, processats, mesclats i reproduïts que estiguin, fan figa. Només en poden ser un referent, només un apunt.
Em sembla que la zona central, aquesta zona on els sons conviuen bé amb el que representen, és la mida humana: la veu, el cant, una cadira, una porta, el gos, alguns oficis, la bicicleta, etc.
Els sons més petits que la mida humana també funcionen, i molt bé. Però el so d'un avió, una nau de l'espai, l'autobús, un tro o la multitud d'un camp de futbol, no hi ha qui el faci funcionar. Les pel·lícules de cinema ho fan patent cada dia.
Pots maquillar el so. Pots usar 40 micròfons, gravar 58 pistes i mesclar en 7.1 canals, però et resultarà molt difícil fer creïble una gran orquestra. Evidentment, no es pot oblidar que intervenen molts factors en el procés de l'escolta.
El micròfon serveix molt bé per amplificar un so petit, com si fos una lupa o un microscopi. Amb els sons de mida humana, s'en surt passablement bé. Però amb els sons grans, enormes, immensos, els micròfons fracassen. No hi ha volta de full. Fracassa el micròfon i l'altaveu que en fa l'operació inversa (de l'electricitat al so).
Sembla que hi ha més diversitat en el soroll que no pas en el so.
El silenci ens allunya de les coses. El soroll les apropa.
Un tro m'emmascara l'avió que passa a l'altre extrem del cel. Els de l'avió no deuen sentir el meu tro, tan imponent com sona!
Dalt de tot dels edificis, abans, només hi havia els parallamps.
Un sol acord de guitarra va posar en sintonia tot el vagó de tren. Els acords següents van dividir les opinions, fins que el van fer callar, amablement.
Em pregunto si quan plou el so va de dalt a baix, escolant-se per les clavegueres, amb la sola intenció d'augmentar el potencial sonor del mar.
Acabo de veure Revolutionary Road (DVD de lloguer, en versió original). Quines veus! Quina enveja! Quan pots escoltar (i veure, és clar) actors que parlen tan bé, quin goig!
Per què "actuar de manera natural" ha de significar "no vocalitzar"? Per què està tan valorat no pronunciar bé, deixar les paraules a mig dir, les frases sense final, parlar "cap en dins" i no projectar? Per què, quan entenem un actor, ens sembla excepcional?
ONO LENNON Ten premiers Underground Eyeopeners Forbidden Festival Loaded Screen Participation, 25/-, New Cinema Club, 122, Wardour St., W.1. 734 5888. Free 36-page programme.
Un petit anunci retallat d'un diari londinenc, estiu 1969. Res més.
Els coloms, quan arrenquen el vol, fan com si engeguessin una motocicleta, delicadament.
La tos ostenta un repertori molt ampli: el timbal, el martell, el ritme sincopat, el ganivet, l'avís, l'ensurt, la serra...
En una gravació, els defectes, la brutícia, les imperfeccions, els sorolls i les pauses estranyes formen un món sonor digne d'atenció. A l'altre extrem, l'asèpsia i el laboratori.
Els sons i sorolls menuts, inesperats, són sovint inaudibles però potents commutadors. Tenir-los en compte.
Hi ha pel·lícules (i novel·les i converses i...) que aconsegueixen entrar dins, no saps com ni quan. I s'hi queden.
Diuen que s'aprèn més de l'error i el fracàs que de l'encert i l'èxit. Encara que de vegades sembla que al intentar reduir massa els primers, disminueixen les possibilitats dels segons.
Hi ha una zona, a prop de la inactivitat, on no et pots equivocar gaire. Però, segons a que et dediquis, no et pot dur massa lluny!
Es pot aprendre del que passa entremig, entre el fracàs i el succés. Perquè hi passen moltes coses, gairebé tot i contínuament, cada dia, cada hora. Hi ha moments (sovint minúsculs) on es fa difícil saber si puges o baixes, si sumes o restes. Potser és quan tot és més veritat, quan les idees d'error i encert es confonen i s'entrellacen, mostrant la seva relativitat.
Intentar aprendre del que li passa a l'altre. Els demés (encara que nosaltres també som els demés, segons la distància) són una gran font de reflexió. Quedar-se en la xafarderia, com una distracció per l'hora de dinar, és menysprear la possibilitat real, fecunda i profitosa, de l'observació.
La simulació de situacions. L'ús de la imaginació. La relectura del passat.
"Prontuario de la mayor parte de los caminos y veredas del Principado de Cataluña. Con los pueblos y posadas situados en sus carreras, y las horas que a paso de tropa distan unos de otros."
L'autor és Don Pedro Serra y Bosch, Teniente Coronel de Infanteria de los Reales Egércitos. Imprés a Barcelona per Juan Dorca. Data aproximada d'impressió: 1814.
La taula porta la capçalera:
Camino, parte carretero, y parte de herradura, que comprehende toda la costa de la Marina, desde Barcelona á Parbou de Francia. Este camino solo es carretero de Barcelona á Llorét.
Detall de la taula
De Barcelona a Portbou: 43 hores i mitja (a pas de tropa). Les ciutats i pobles compresos en aquest itinerari són:
Barcelona, San Adrian, Badalona, Masnou, Premiá, Vilasá, Mataró, Caldétas, Areñs de Mar, Canét, San Pol, Calella, Pineda, Malgrat, Blanes, Llorét, Tóssa, San Felio de Guixols, San Juan de Palamós, Palamós, Pals, Torruella, Bellcaire, Albons, San Pedro Pescador, Castelló, Rosas, Cadaqués, Puerto de la Selva, Llansá, Culera i Parbou.
Res, que l'estiu ja és aquí i hem de començar a veure per on anirem (si cal, a pas de tropa)...
He trobat un escrit sobre les comunicacions terrestres a Catalunya en el segle XIX, on sembla que hi ha un enllaç a una imatge del mateix prontuario, però no porta enlloc...
A l'oasi que hi ha prop de Chott el Jerid Després d'haver sopat costelles de be I una amanida estranya Hem anat fins a les cases de fang. Sota els estels i les palmes curulles de dàtils, En un silenci impecable, He notat a la boca el gust d'aquell vi.
Terres grogues, de Jordi Coca. Edicions Proa. Els llibres de l'Óssa Menor. Barcelona, 1998.
He recordat el nom de Chott el Jerid d'un llibre de Bill Viola, Reasons for knocking at an Empty House. Un desert on tot crema i tremola. No hi ha perfils nets, tot bull. Sembla la fi del món. Després de sopar, Coca parla d'un silenci impecable. Dues paraules que, juntes, resulten contundents. De vegades tot lliga...
Anteriors textos de Jordi Coca en aquest quadern: (1), (2).
He d'afegir dos poemes curts del mateix llibre. No es pot aguantar! Són energia pura. Fulgurants i molt precisos:
Plou. Sóc al taller, amb l'estufa que ha tret el fred. Un bon moment, un matí viscut, a desgrat dels diversos mals. Aquest sorollet de la pluja potser és de les millors músiques que es poden sentir. [154]
[...] Però aquests dies he pensat que això de tocar el piano - i el violí i el violoncel - és una cosa inhumana. Pensar que algú tocarà de memòria milers de notes sense equivocar-se ni una vegada és una barbaritat. Sembla estrany que el noi tingui prou autoconfiança per pensar que s'en sortirà. Jo ho trobo una mica bèstia això. [...] [201]
De l'art i de l'artista, de Jaume Pla. Edicions 62. Barcelona, 1996.
Quan dins les tuberies de cautxú del cervell passen les idees sonores, els cabells esdevenen filaments metàl·lics i en clenxinar-nos fem música. (Radiacions i poemes)
Ell deia que quan s'adormia sempre hi havia un rossinyol més atrevit que els altres que li punxava amb el bec el cuc de l'orella. I li calia escoltar, si us plau per força... I llavors per aprofitar el temps abastava pinyes o feia gavella entre la resplendor del teixit de cants [...] (La Klàxon i el camí)
Quina escriptura tan fresca, la de Carles Sindreu! Hi arribo a través de l'imprescindible Flux, de Jaume Subirana. S'agraeix.
Hi ha dos textos sobre les mescles de so que fa massa dies que em ronden. Un tracta del so de les pel·lícules i l'altre és sobre el so dels jocs d'ordinador. Trobats a la mateixa nit, per camins diferents, però molt relacionats entre si i, al meu entendre, molt interessants:
Great sound design in recent movies? És l'aportació de Randy Thom en un forum-grup on explica quins criteris té per poder jutjar el disseny sonor d'un film. Tenint en compte els treballs finíssims que el senyor Thom ha portat a terme, és un text d'obligada lectura i reflexió.
The Future Of Game Audio - Is Interactive Mixing The Key? Un article llarg de Rob Bridgett on compara les tècniques i els elements de les mescles per cinema i les dels jocs per ordinador (i altres plataformes). En un joc, el que passa és sempre nou i cal una mescla interactiva dels tots els sons (efectes, ambients, diàlegs, músiques, etc). Les possibilitats creixen amb la potència dels nous ordinadors: tot un món emergent.
Estem alerta, el so del jocs no hauria de ser ignorat ni menyspreat. Segur que en podem aprendre. De vegades m'agradaria poder aplicar, durant les mescles, un cert grau d'atzar en alguns paràmetres (encara que la majoria d'eines que utilitzem no es deixen gaire).
En una reunió per preparar la post-producció de El habitante incierto (2004), el seu director, Guillem Morales, ens va comentar que la referència sonora per la seva pel·lícula era Silent Hill I i II: un joc per a Playstation 2!
Ah, no deixin de fer un passeig per la web de Rob Bridgett i els seus articles.
Quina incomprensible quantitat de poetes que es confessen sords a la música. Quan la música és la confirmació més irrefutable d'allò que els poetes han pregonat tota la vida: que el món de la bellesa és factible. (20-V-1992)
Si la bellesa de la música provoca una molt especial melancolia és perquè aquest és un art que es compassa en el temps. (10-IV-1996)
[...] Encara hi ha dos cossos en l'arena que contemplen la mar, que s'enrinxola com desemperesint-se. Encara se senten retalls d'una conversa vora d'un bar obert. Un cotxe va girant lentíssim la rotonda, com en un minuet, mentre cau la vesprada i un escamot de gossos recerca la menjuga entre el no-res. Són ecos elusius que el silenci perfila i els fa ser melodia que es compassa amb el baix continu i poderós del mar. [...] (16-X-1990)
La lentitud del mar. Dietari, 1989-1997, d'Enric Sòria. Edicions Proa. Barcelona, 2005.
La gent de la Maixerina, una cooperativa berguedana que ha desenvolupat escoltar.cat, ara ataca amb la recollida dels sons de la Patum de Berga. Un projecte sonor excepcional!
El Paisatge sonor de la Patum és un recull dels ambients sonors de la festa, des del dia de l’Ascensió fins al dilluns a la matinada. Els sons que volem enregistrar no es limiten a la plaça o els carrers en què es desenvolupa directament la festa sinó que es pretén explicar la Patum amb tots els seus elements d’entorn: històrics, espacials i de vivència individual i col.lectiva.
No deixeu de llegir les propostes per sons a gravar. Com, per exemple, les d'Anna E:
El so de la vidalba quan els vestidors de plens en fan les tires que després fan servir per vestir les caretes.
El so que fan els tres fuets, lligats entre ells amb un filferro, al passar-los per dins de les banyes de les caretes de ple, és molt característic.
El so de la combustió dels fuets de les masses al passacarrers, quan s’encen fan un sorollet...
El so que se sent dins d’un cap de nano des des de que et posen el cap a sota l’Ajuntament fins que comença el salt.
Em pregunto si encara es poden aplegar les antigues gravacions de so que deuen existir, aquí i allà. Com les velles fotografies en color sèpia, potser aquells sons tindrien ara propietats evocadores d'envergadura.
Sembla que ens estem acostant a una de les eines que semblaven utòpiques, impossibles i que han sigut somiades per tanta gent de so.
NML RevCon-RR és un plugin (en aquest cas, per a ProTools) que redueix la reverberació d'un enregistrament efectuat en un lloc reverberant, amb un afinament especial per a la veu, segons es pot escoltar en els exemples que proposen.
Serà qüestió de provar-ho en el món real, amb els rodatges reals. Hi ha una demo del plugin per a 14 dies.
PD de l'endemà.- Aquest post es deia "Deconvolució d'àudio (2)". Però l'he canviat perquè no estic segur que el plugin es basi en les teories de la deconvolució. Anterior post sobre la deconvolució d'àudio.
Aquesta imatge (del Google Maps) no sembla d'avui. És la platja de la Barceloneta (a tocar de la parada del metro de la Vila Olímpica) i es veu buida...
Amb una mica de bon temps i una estona lliure, les platges s'omplen fàcilment. En algun moment o altre, tots hi anem a parar. No falla.
Jeure, banyar-se, prendre el sol, riure amb els amics, xerrar amb les amigues, escapar-se, mirar, llegir i, fins i tot, gravar el so. Venedors amb tots els sons i tonades: begudes, ulleres de sol, tatuatges, massatges...
He fet un recull condensat d'aquests reclams:
Venedors ambulants - platja de la Barceloneta (1:03)
En el post anterior (sobre la primera jornada de mínim) em pregunto si sempre hem de mirar el que l'executant fa i, aleshores, reconèixer com aconsegueix els sons. O és millor tancar els ulls i escoltar. Mirar o no mirar.
A Listening in dark, Richard Pinnell comenta com ha anat trobant-se en la necessitat de tancar els ulls per poder escoltar millor certs concerts de música en viu. La part visual el distreu. Escoltant amb els ulls closos pot experimentar millor la música. Què en penseu?
Tres actuacions unipersonals ben diferents durant la primera jornada de mínim (7è. festival internacional d'improvisació). Tres mons sonors distints que, a part de l'efecte i goig que puguin produir a cadascú, també generen reflexions. Aquestes són reflexions bàsiques que venen d'algú tan desentrenat com jo. PIERRE BERTHET (el francès + fils, pots, aigua i aspiradores)
Un espai gran, obert. Gran sensació d'amplitud. El so és molt ambiental, no té un sol focus, emana de tot arreu, arran del sòl o penjat del sostre. No hi ha llocs concrets per al visitant de la instal·lació, que pot seure, restar dempeus o passejar, a prop o allunyat.
Els sons s'allarguen i s'entrellacen, formant textures molt orgàniques. No és difícil (sobretot en la part de l'aigua) pensar en la pluja, en sons de veus i d'animals. Sons rítmics de les gotes, amb intervencions mínimes d'una instal·lació que, tot i semblar precària, acaba sonant com una orquestra (o una tempesta).
Un espai centrat, bàsicament, en una taula. Els que mirem i escoltem, asseguts i, obligatòriament, silenciosos. L'amplificació del so produït es fa a través de la nostra atenció.
Les accions són seques, gairebé sense ressò, sovint aspres. Resulten accions sonores molt soles, poc lligades: l'executant pot produir un màxim de dos sons alhora i, per tant, generen poc contrapunt. Són com exercicis d'investigació amb un ventall reduït d'accions sobre el paper. Sembla que falti anar més enllà.
Els sons produïts, sobre una taula plena d'objectes, són recollits, processats, amplificats i distribuïts per un sistema amb dos altaveus principals.
Els de la primera fila poden veure alguna cosa del que s'hi fa, però moltes accions són sobre els botons de comandament del mòdul de processat electrònic del so. De fet, tot el so surt dels altaveus perquè els sons, a la taula, són mínims, potser microscòpics.
Després de donar una ullada a la seva feina al magnífic recull a bagatellen.com, sembla que es mereix més atenció del que la meva oïda, ja una mica fatigada, li va poder donar.
GENERAL
Cal estar pendents de les accions dels executants? És necessari? És convenient?
Cal veure com es fan els sons? Cal deixar-ho veure? O mantenir el misteri, una certa màgia?
I si escoltéssim sense veure res, com en els concerts de Francisco López?
I si hagués una zona acusmàtica, darrer un llençol, per exemple.
Els executants (al menys els dos primers) anaven descalços. Volien indicar-nos que el soroll del calçat els molestava, els distreia?
La manera com s'ens demana, al públic, d'estar, pot generar (d'una manera poc conscient) un apropament sense tensió que facilitarà una actitud oberta, d'esponja. O al contrari.
Cal un petit reset entre les actuacions (com en el tast de vins).
Els sons ensenyats sense amplificació (o ben poca), a pel, d'entrada tenen un plus vital, fresc, que, encara que costi de mantenir, no pot tenir mai el so processat i amplificat. Encara que, al cap i al fi, l'objectiu és el mateix: compartir aquells sons, textures, estructures i objectes que s'han trobat.
En els darrers anys, és constant l'aparició de noves eines (plugins) en el processat del material sonor. L'ús que fem de la reverberació per convolució, sobretot per a les mescles per a cinema, ha augmentat considerablement.
Ara existeix la possibilitat, encara poc explorada, que els tècnics de so obtinguin una mostra sonora (en forma d'IR, una impulse response) de l'espai mateix on es fa el rodatge. L'objectiu, poder reposicionar - a posteriori - altres elements (entre ells, la veu obtinguda en un doblatge) sonors, durant el muntatge de so i la mescla.
Potser es podria utilitzar el mateix so de la claqueta, sempre i quan hi hagués prou silenci després. Desconec si algunes produccions s'han proposat sistematitzar aquest procediment i utilitzar-lo per a obtenir recreacions més fàcils i fidels dels espais on es roda.
Tanmateix, hi ha prou material arreu en IRs, per poder obtenir sonoritats ben especials. Són ben coneguts els sons que es poden aconseguir, simulant aparells antics de ràdio i altaveus diferents, amb les IRs d'Arjen van der Schoot (co-propietari d'Audio Ease).
Però si hi ha convolució, potser també hi ha deconvolució.
A Barcelona Media fan recerca sobre aquest tema i hi ha un vídeo sorprenent: poden extreure la reverberació d'una gravació efectuada en un espai gran! Necessiten:
(1), la IR de l'espai que reverbera,
(2), que la gravació efectuada en aquest espai gran sigui de qualitat, per la microfonia utilitzada i una direccionalitat (eix) perfecta.
M'agradaria preguntar-lis quins resultats s'obtenen en la deconvolució, quan el punt (2) no es pot complir del tot, tal com passa a la vida real en un rodatge real. Els hi preguntaré. Vull saber fins on han pogut arribar.
La música una altra vegada, d'ona en ona, turó en turó; concertada veu de set estrelles, primera respiració del món, alta i promesa harmonia; dol, fereix fondo; també apaivaga, acaricia, il·lumina la terra, retorn proper; de turó en turó, d'ona en ona - la música, nua, bàrbara.
Ofici de paciència, d'Eugénio de Andrade. Traducció d'Antoni Xumet Rosselló. El Gall Editor. Pollença (Mallorca, 2008).
Anava a escriure que em semblava que havia descobert un otodate (un lloc especial per parar l'orella, per aturar-se a escoltar) al Parc Central del Poblenou (dissenyat per Jean Nouvel).
Però després de llegir les queixes del veïns i conèixer l'elevadíssim cost del parc (24 milions d'euros) i de les cadires metàl·liques unipersonals (un miler d'euros cadascuna), francament, se m'han passat les ganes!
Tanmateix, hi ha un espai enfonsat en espiral, el crater, on els sons del voltant, trànsit rodat, nens jugant, sirenes llunyanes, tot hi arriba una mica filtrat i esmorteït i sembla que et passi per sobre, sense tocar-te. És especial, sí, però potser una mica massa car...
Dins el Pou del Món del Parc Central del Poblenou (0:56)
PD.- Li he dit crater, però el seu nom és el Pou del Món. No us perdeu el primer comentari a aquest post (de part d'Anita).
Seguint la pista als jocs sonors que alguns parcs tenen, arribem al Parc de Diagonal Mar (gràcies a la informació d'Anita). És un parc immens, amb molta aigua i verd i, potser, un excés de disseny.
En un racó allargat hi ha uns dotze jocs sonors, tots per fer accionar amb els peus:
set són del model amb tres tecles gegants amb so de botzina,
els altres cinc són els Dance Chimes, unes plataformes de 1,20 m2., amb nou (3 x 3) quadrats-rajoles que generen un so més musical.
Aquests invents i els que hi ha als Jardins de Joan Brossa els ha fet la mateixa gent. Es tracta de Richter Spielgeräte, una empresa alemanya que fa més de 37 anys que dissenya i fabrica jocs a l'aire lliure per a nens de totes les edats. Fan molts tipus de jocs i construccions (equipaments). Els que fan referència al so i a l'acústica en són, només, una petita part, uns 14 models.
El model Dance Chimes fou dissenyat el 2006 i deu ser un model més car que tots els demés, perquè en el seu catàleg en línia, curiosament, justifiquen el preu de venda. Però es veu molt ben pensat i construït amb qualitat. Cap problema.
Davant de l'entrada del metro de Fontana (Gràcia, Barcelona) és, des de fa molt temps, un lloc de trobada molt popular. Si la nit és de divendres, aleshores el lloc és de molts punts de trobada!
Ja vaig veure, tal com venia enfilat, que en Romeu no portava bones intencions. Només ser davant meu, em va engegar:
"Amic, el temps és una màquina brutal, tot ho trinxa. Quan més t'hi oposes, més et xafa i t'ignora. Què vols que et digui, se'm fa difícil comprendre que, de fet, el temps no existeix! (Romeu fa una ben petita pausa) ... i posats a dir, el so tampoc existeix i tu, que dius que t'hi dediques, hauries de saber-ho: el so és una sensació i només hi ha so quan algú l'escolta. Si ningú està escoltant, res de res!"
I així, amb aquest to una mica impertinent i burleta, en Romeu va enfilar rambles avall.
Yo creo en la comunicación como músculo, y el músculo es importante por lo que genera: movimiento, relación. Frente al sonido como subproducto, lo que para mí cuenta es sonar. (pàg. 54)
Tardé muchos años en escribir para campanas, porque, como todo músico, me había formado para crear sonidos destinados a emitirse en una sala de conciertos. Sin embargo, en el espacio público, abierto, las resonancias se multiplican; además, la campana es un instrumento tan autosuficiente que no te necesita, y tienes que bajar del pedestal, bajar tus humos compositivos; ya no compones con el pentagrama, la ocurrencia o la técnica, sino con una memoria, un uso, unas costumbres que nos sumergen en lo que Bourriaud llama "estado de encuentro". (pàg. 80)
El sonar es una vibración, una puñeta que no hay quien la entienda. Nunca me había interesado por la acústica, pero desde que hago sonar ciudades, no hay libro de acústica que no me lea de arriba abajo. (pàg. 82)
Rellegint dos llibres alhora: un de petit, d'entrevistes amb Llorenç Barber i un altre, de més gran i atapeït, sobre (i de) Pierre Schaeffer. El llibre petit va ser llegit per primer cop durant un cap de setmana. L'altre, va estar-se molt temps amb les pàgines sense guillotinar abans de ser llegit.
Tots dos parlen d'escoltar, encara que cadascú ho fa a la seva manera. Un és barroc, l'altre no. Els dos són fortament intuïtius. Llegir Barber i després Schaeffer resulta instructiu i energètic. És com banyar-se en mars diferents. Seguirem.
La pàgina web de Llorenç Barber. Producció sonora a RWM, un projecte radiofònic del MACBA. Textos a Arte Sonoro.
Telèfons de fusta (connectats subterràniament), coixins-molla que sonen, palanques trencapinyes que grinyolen, paràboles enfrontades per escoltar-se i grans tecles que es pitgen amb els peus.
Tots aquests instruments sonors es troben passejant pels Jardins de Joan Brossa (que ocupen l'espai del antic parc d’atraccions).
De lluny veiem com pare i fill salten sobre els coixins sonors (0:46)
La gravació feta per una parella de micròfons omnidireccionals col·locats a cada pavelló auricular (orella externa) i, per tant, separats uns 18 cm. un de l'altre, permetrà una reproducció fidel i un estèreo molt espectacular. Encara que només a través d'uns auriculars, ja que s'ha d'escoltar de la mateixa manera com s'ha gravat. Aquests són els punts bàsics de la gravació binaural (que té els seus pros i els seus contres).
Hi ha diferents fabricants de jocs de micròfons binaurals (encara que alguns només són quasi-binaurals), que a més a més d'oferir una imatge estèreo molt oberta, permeten fer enregistraments d'una manera molt discreta.
Animat pels comentaris d'Augusto Casanovas i d'Anita sobre els micros que ells usen, he recopilat una mica d'informació (els preus no contemplen el seu enviament):
Com sonen la Pedrera, , el Park Güell o la casa Batlló? Com sonava, originalment, la Casa Vicens? Com sonarà la Sagrada Família?
De l'acústica de l'arquitectura de Gaudí, José Arturo Campos en va fer la seva tesi doctoral, molt suggeridora, dirigida per Francesc Daumal. La tesi sencera (488 pàgines en 15 documents pdf) es pot trobar aquí, en la secció d'arquitectura i urbanisme.
Més tard, Edicions UPC va publicar el llibre Las voces de Gaudí (Barcelona, 2002), una versió més compacte de la tesi, sense les medicions acústiques dels diferents espais.
Se trata de descubrir las Voces de Gaudí; aquellos sonidos propios de sus edificios; sonidos producidos en sus espacios, sumamente reales pero a la vez tan irreales, sugerentes y dinámicos. Lo que comenzó aquí como una investigación sobre la acústica en la obra de Gaudí se ha convertido en un trabajo donde se han encontrado sucesos y elementos sonoros que poco a poco fueron enriqueciendo y abriendo nuevas expectativas.
Descubrir que Gaudí siempre tuvo conciencia de la sonoridad de sus espacios y descubrir así que cada edificio suena, respira y vive; cómo suenan sus itinerarios espaciales, sus edificios religiosos, figuras o esculturas. Es un estudio de vivencias y sensaciones pero, a la vez, sumamente científico y práctico, donde se han hecho mediciones sonoras físicas pero al mismo tiempo tratando de sentir y escuchar cada espacio recorrido; buscando compenetrar ciencia y arte, lo objetivo y lo subjetivo; realidad y poesía.[...]
Las voces del espíritu a través de las piedras; el sentimiento reflejado en mensajes que aparecen en las formas y en el espacio de manera sucesiva. Sonidos de recorrido, sonidos de ciudad, sonidos de imaginación o del mismo silencio de formas fantásticas que hablan en nuestras mentes... viajes y sensaciones a través del tiempo y del espacio; arquitectura que hace música y música que conforma la arquitectura; arquitectura que canta, vive y pareciera respirar, que tiene mucho que decir y a la cual hay que escuchar y descubrir; más allá de lo que podemos ver...
(Fotografia de la Casa Vicens extreta de Viquipèdia)
Ja feia uns quants dies que Romeu havia decidit visitar aquella botiga només pel plaer d'escoltar-ne el so. Un cop dins, i després de demanar torn, es va quedar a segona fila, ben atent, amb els ulls clucs, olorant i escoltant.
Al sortir va anotar alguna cosa en un tros de paper que havia tret de la butxaca de la camisa i, xiulant, va tornar a l'estudi. Se'l veia prou content.
Punt d'escolta. Otodate és una paraula japonesa composta pels ideogrames escoltar i punt. Quan troba un lloc que es mereix una pausa perquè se n'escolti el so, Akio Suzuki ho marca pintant un cercle que envolta dues figures que representen una parella de petjades i les dues orelles. L'han convidat a crear els seus itineraris d'otodate a Berlin, Paris i Torí.
La primera notícia d'Akio Suzuki va ser amb Soundsphere, un llibret-CD (editat per Het Apollohuis, Eindhoven, 1990), remenant en la secció d'art d'alguna llibreria. En el CD hi ha peces fetes amb versions de l'analapos i una harmònica de vidre, instruments seus.
En el llibret documenta unes quantes accions amb plats, papers, ampolles plenes percudides amb un martell-molla o els objectes que udolen (uns quants cilindres oberts de paper cadascun amb un micròfon dins, el so dels quals es recollit per un parell de receptors FM).
Les fotografies dels otodate són de e/static, un espai per l'art contemporani, amb sala a Torí. La fotografia de l'acció amb els plats d'Akio i el dibuix han sigut escanejats del llibret-CD comentat.
Dos llocs fantàstics on es poden trobar obres de: Akio Suzuki, Bernard Parmegiani, Eric La Casa, Pierre Henry, Pierre Schaeffer, Tony Schwartz i molts altres. Dos llocs ben especials per als discos fora de catàleg i cintes introbables del Sound Art (o com li vulguin dir):
Si gravar sons no ens ensenya a escoltar millor; si parlar dels sons no ens porta a parlar del que fem tots plegats; si escoltar els sons no serveix per escoltar millor als altres; si guardar els sons i documentar-los no ens incita a conèixer on s'han fet, com s'han fet, què o qui els ha fet i el perquè; si compartir sons no provoca compartir més; si jugar amb els sons i transformar-los no desemboca a transformar-nos; aleshores millor que ho deixem per a un altre i provem amb el disseny de sanefes, els escacs, l'escalada lliure o el joc del go. Vet aquí.
Philippe Faujas, home de so, porta un calendari sonor des del passat juliol. És tècnic i dissenyador de so, professor (de post-producció i de tècnica de rodatge) i artista sonor.
M'ha fet saber que aquest matí ha gravat la petita tempesta. Després de visitar el seu calendari, he escrit aquesta nota. Seria curiós de conèixer quants hem decidit enregistrar el mateix i a la mateixa hora...
Per cert, potser podríem organitzar un enregistrament col·lectiu, des de molts llocs diferents! (sense que ho patrocinés ningú, només per les ganes de fer-ho). Seguirem...
Sovint, a l'hora de gravar segons que, hem d'esperar que els demés acabin el que estan fent (parlar per telefon, llegir el diari, etc), o demanar-lis que ho aturin i facin una pausa. Hi ha sons que no es deixen esperar.
Pluja i trons des de dins (1:02)
Quan plou i trona, tendim a obrir les finestres per poder agafar el "so propi" de la pluja i el tro que "sonen fora", sense pensar que el so és allò que es manifesta diferentment en cada espai i, per tant, és tan vàlid el so "des de dins" (de casa) com el so "des de fora".
Se m'han acabat les piles del minidisc, però estar sense música no em preocupa tant com em pensava. A tot arreu hi ha sorolls que substitueixen la música: el cant dels ocells, els crits dels insectes, el murmuri del rierol, el cruixit de les fulles que es mouen amb el vent, les passes d'algun animal que s'acosta a la cabana, el repic de la pluja... i, de tant en tant, algun soroll misteriós i inexplicable. Fins ara no m'havia adonat que al món hi hagués tants sorolls naturals, vius i meravellosos. Havia viscut ignorant-ho. Per compensar, em passo llargues estones al porxo, amb els ulls tancats, intentant copsar cadascun dels sorolls que m'arriben.
Kafka a la platja, de Haruki Murakami. Traducció del japonès d'Albert Nolla. Editorial Empúries (Barcelona, 2006). Extret de la pàgina 158.
He hagut de recular i modificar el post anterior sobre el paisatge sonor. Semblava que escoltar.cat i paisatge sonor eren, gairebé, el mateix projecte, però no està tan clar que ho siguin.
I, a més a més:
Hi ha sons que són als dos llocs (escoltar.cat: 537 sons; paisatge sonor: 447 sons), però es fa difícil de conèixer tots els sons que hi ha, i després accedir-hi. No hi ha cap llistat complet.
Cada cop que es canvia de pàgina (i paisatge sonor té 45 pàgines) passa un cert temps mentre es carrega, degut al mapa de Google que s'ha d'omplir de punts de localització.
Cada lloc té la seva pròpia manera d'etiquetar els sons, pel seu aspecte, tipologia o categoria.
Hi ha 10 categories a escoltar.cat: Sons naturals, Fenòmens naturals, Sons culturals, Festes i esdeveniments sonors, Sons industrials i d'oficis, Senyals acústics, Memòria històrica, Els parlars, Itineraris sonors i Altres.
Hi ha 10 aspectes que ajuden a classificar els sons de paisatge sonor: Recorreguts i derives sonores, Ambients sonors naturals, Ambients sonors culturals, Esdeveniments sonors i festes, Sons industrials i d’oficis, Sons de fenòmens naturals i biològics, Senyals acústics, Memòria històrica, Sons de llegenda i Materials.
A hores d'ara, tot plegat resulta un mica confús. Per què s'assemblen tant els dos llocs? No ho sé. Sort que els sons valen la pena! Què es pot millorar? Com es pot avançar una mica més?
Aquesta és la font de la plaça Major de Tivenys i el seu so es pot escoltar aquí.
Forma part d'un projecte on hi ha molts més sons: El parlar d'Algemesí, Les Cases d'Alcanar platja de pedres, el Pont de Xerta part de dalt, el Gall afònic de Xerta, les Campanes de Xerta, les Campanades de Santa Maria de Ripoll, la Tempesta a la platja d'Arenys... Sons que van recollint uns entusiastes del paisatge sonor de Catalunya.
Estem parlant de onsortir.cat/escoltar, una cartografia sonora dels Països Catalans amb l'objectiu de compartir sons i fer créixer una comunitat al voltant del patrimoni sonor. Amb el seu propi blog.
Una altre projecte (germà bessó de l'anterior) és catpaisatge.net/paisatgesonor, de PaisatgesonorUB, del Grup de Recerca BR::AC de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. En aquest lloc els sons estan classificats segons la seva tipologia:
Recorreguts i derives sonores.
Ambients sonors naturals.
Ambients sonors culturals.
Esdeveniments sonors i festes.
Sons industrials i d’oficis.
Sons de fenòmens naturals i biològics.
Senyals acústics.
Memòria històrica.
Sons de llegenda.
Materials.
Tot uns esforços que mereixen, com a mínim, ser visitats!
Una ampolla de vi i un got, no gaire gran, a punt de ser omplert. El so primer és especial, pel ritme entretallat del líquid sortint de l'ampolla i pel glu-glu, o gluc-gluc, que va canviant de to. En el sonograma s'hi poden apreciar aquests elements.
La segona mostra sonora és el mateix enregistrament, però alentit, com si rodés a un 33% (aprox) de la seva velocitat original.
Algú pujava per la mateixa vorera del carrer. Darrere meu, he sentit com entrava a un portal i, un cop a dins, el seu xiular ha ressonat com si fos en un passadís. M'ha semblat que sonava més fort, com si al xiulador li agradés el ressò que s'hi feia i s'hi esforcés més.
Això és el que es pot veure (mirant cap amunt) des del replà que hi ha a la meitat de la Pujada de Sant Domènec, on estan plantades les taules de Le Bistrot, un restaurant-cafè.
Vam fer cas del bon consell (o era un avís?) que havíem rebut: "S'hi ha d'anar". Entesos. La gravació de l'ambient que s'hi fa a dins té dues parts (d'uns 30 segons cadascuna) i corresponen a dos moments diferents en el gruix del so ambiental: a les nou del vespre i 35 minuts més tard, quan el lloc estava a rebotir.
Sopar a Le Bistrot (1:01)
El so de les converses que s'entrellacen (espero que resultin inintel·ligibles!), els plats, els coberts, els sons de la barra, la cuina, les cadires, les portes de la nevera, les comandes, les ampolles, els mòbils, les rialles i alguna tos, tot plegat també forma part del sopar. I tant!
La fotografia és de Jaume Llorens, extreta de Vistes 360º, la web on ensenya la seva fantàstica col·lecció de fotografies panoràmiques en 360º. No s'ho perdin.
Un altre lloc que serveix molt bé per a retrobar-se amb Girona és Pedres de Girona, d'en Fèlix Xunclà i l'Assumpció Parés. Imprescindible!
Amb paraules de Raquel Castro, la directora portuguesa d'aquest magnífic documental:
''Alguns princípios são fundamentais para construirmos uma sociedade acusticamente saudável, onde possamos viver dentro dos sons da vida. O respeito pela voz e pela palavra, a consciência sonora, o despertar da audição. Preservar os sons que tendem a desaparecer, mas ter abertura para os sons que nascem com cada novo passo tecnológico. Construir uma linguagem sonora que interprete o seu simbolismo. Aceitar o silêncio, impondo-o nas alturas certas. E, acima de tudo, ouvir''.
"Alguns principis són fonamentals perquè construïm una societat acústicament saludable, on puguem viure dins dels sons de la vida. El respecte per la veu i per la paraula, la consciència sonora, el desvetllar de l'audició. Preservar els sons que tendeixen a desaparèixer, però estar oberts als sons que neixen amb cada nou pas tecnològic. Construir un llenguatge sonor que interpreti el seu simbolisme. Acceptar el silenci, atribuint-li uns nivells correctes. I per damunt de tot, sentir (oir)".
Com s'ho fan algunes persones per tenir tan clar què han de fer?
Un dia d'abril amb sol a prop del mar. És una petita platja recollida davant d'un hotel (més aviat lleig, però ja entranyable) al final del passeig de Sitges. Hem oblidat els llibres per llegir i ens estirem, prenem el sol, escoltem, gravem una mica, dibuixem i acabem menjant entrepans. Petits plaers que caben en un parell de bosses.
Aquest menú és d'un dels establiments de la plaça de Sant Agustí (o de la Independència). Entre la una i les dues de la tarda és un bon moment pel vermut. Qui s'hi pot resistir?
Des del mig de la plaça (en obres) i sota l'estàtua, podem veure les taules i escoltar la remor dels gironins vermutejant, mudats i amb el tortell acabat de comprar.
La font de la Mare de Déu de la Pera (al capdamunt de les escales de la Pera i fent cantonada amb la pujada de la Catedral) sona així:
Font de la Mare de Déu de la Pera (0:26)
La porta d'entrada a la Fontana d'Or (carrer Ciutadans) sona així:
Porta de la Fontana d'Or (0:13)
PD. (1) Ja ho sé, el so de l'aigua de la font és el que li toca ser, sí, però és que el xamfrà impressiona una mica. (2) No m'estranyaria que algú hagués dissenyat el so de la porta de la Fontana d'Or, per afegir-li valor, per accentuar el seu caràcter. Sigui com sigui, sisplau, no la greixin!
Des del balcó de l'habitació dels Manaies de l'Hotel Històric (Girona) es veu i se sent el campanar de la Catedral de Girona.
Dues gravacions, amb set hores de diferència, mostren ambients sonors ben distints: les darreres campanades del dia i els primers ocells del dia. M'han assegurat que, entremig, les hores van seguir sonant, encara que jo (ben adormit) no en vaig sentir cap!
Un cap de setmana a Girona és recomanable, sobretot si un surt d'una ciutat bruta i sorollosa, com és Barcelona. A més a més, anar-hi per Rams és encertat, sobretot si un té ganes de gravar alguna campana, entre altres coses.
A les onze del diumenge celebren la benedicció de les palmes a la plaça dels Apòstols, dalt de la Catedral. I allà hi fem cap: ella, per fer algunes fotos i un servidor, per gravar una mica. Després dels cants de la celebració arrenquen les campanes. Estaran sonant gairebé un quart d'hora!
L'extracte sonor següent és dels primers cinc minuts del repic de campanes. No l'he volgut editar ni filtrar, encara que hi ha alguns sorolls de manipulació.
Un passeig pels camins que voregen el petit pantà de Vallvidrera ens obrirà la gana. Ah, quines olors! Sembla que gairebé tothom estigui fent carn a la brasa. Els gossos borden, juguen i vigilen, atents als seus amos. I tot plegat ressona en aquest petit món humit fet de cases ben estranyes, carrers que són escales, veïns que criden, els ocells, la carretera tan a prop i el pantà, tan petit.
Una de les coses que costen més a l'hora de treballar és la d'entendre's amb les persones amb qui treballes. En el cas dels mescladors és particularment delicat, com en tots els casos on l'aspecte creatiu hi juga un paper destacat.
A l'hora de la mescla, el director, el muntador i el mesclador s'enfronten junts a la darrera etapa del treball de so. Són uns dies on es materialitzarà el treball previ del muntador. On s'afinarà i es polirà cada element sonor. Són els dies on encara es podran prendre decisions i encara es podran fer canvis. Els darrers canvis. Les darreres opcions. I, sobretot, és quan es veurà el film en pantalla gran i s'escoltarà tot en una sala gran.
També són els dies on augmentaran les presses i la pressió creixerà. Són els dies en els que el director serà envaït i distret (si el bon productor no ho impedeix) per les consultes sobre el poster, les dades del festival, l'etalonatge amb el director de fotografia al laboratori, o el trailer que també s'ha de fer...
La mescla és el final de tot el procés creatiu sonor d'un film. Després hi haurà més passos, però són absolutament tècnics i tractaran de preservar i mantenir les qualitats del so, fins que arribi a la sala de cinema.
Les eines actuals estan modificant molt (o això és el que sembla) les circumstàncies en les que un film és mesclat. Em pregunto si, en el fons, també està canviant l'essència, el perquè del procés de la mescla.
(Imatge extreta del manual de la taula de mescles DFC d'AMS)
Al mesclador el fascinen els terrats. Abans s'hi feia molta vida, sobretot de petit (i si casa teva tenia terrat, és clar).
La roba estesa als terrats, acolorida pel sol i moguda per la brisa és una cosa extraordinària, digna de fixar-s'hi.
Vaig tenir la sort de mesclar El Pianista (1998) de Mario Gas, on els terrats hi juguen un paper molt important. I avui, un diumenge ben assolellat, ho he recordat.
Sabeu què? En tinc prou amb els subtítols en català, al cinema i als dvds. A part, evidentment, del doblatge en català de les pel·lícules per a infants.
I tot plegat quedaria més equilibrat si, terres enllà, també volguessin veure els films on es parla català en la versió original, subtitulada al castellà.
Potser aleshores, els films on es parla català no s'haurien de doblar obligatòriament al castellà perquè fossin acceptats i acollits, terres enllà.
El murmuri és el soroll que produeix el que funciona bé. D'on sorgeix una paradoxa: el murmuri denota un soroll límit, un soroll impossible, el soroll del que, per funcionar a la perfecció, no produeix soroll; murmurar és deixar sentir la mateixa evaporació del soroll: el tènue, el confús, l'estremit es reben com a signes de l'anul·lació sonora.
Així les que xiuxiuegen són les màquines felices. [...]
Traduït de El susurro del lenguaje, de Roland Barthes. Trad. de C. Fernández Medrano. Ediciones Paidós. Barcelona, 1987.
El teatre té una vella màquina per fer volar l'àngel dels pastorets i altres aparells que no es fan servir.
Sovint actuem en teatres on la pantalla de cine amaga decorats, disfresses, estris de fer vent, de fer pluja i trons, de fer foc, cartells antics, mobles i atrezzo, espases, forques, corones, vaixelles, cavernes, barques, jardins, trapes, perruques, estendards, ocells dissecats, alcoves, crucifixos, encluses i sobretot inscripcions. Records d'una intensa activitat que ja no tenen.
Hem conegut a un home que en altre temps feia carotes i cap-grossos. Ens regala els quatre que li queden perquè els fem servir.
"Ho heu fet molt bé", ens diuen. I ens donen propina.
De fer i desfer senders de putxinel·li. Diari de Putxinel·lis Claca, de Joan Baixas. Llibres del Mall, Barcelona, 1974.
La fotografia (en blanc i negre) és de l'any 1976.
No és temps de vaques grasses, més aviat són magres. En l'intent d'acomiadar aquest mes de febrer tan escàs, malcarat i ennuvolat, el mesclador ha optat per escampar la boira i, després d'una bona calçotada, ha gravat unes quantes vaques pasturant. Res d'extraordinari, és evident, però aquest febrer, francament, no es mereixia més!
