AMSCE

Fa un parell de mesos es va constituir l’AMSCE, una associació espanyola de mescladors de so de cinema. En la seva pàgina d’inici, expliquen les seves raons:

La Asociación de Mezcladores de Sonido de Cine de España se constituye como un grupo de profesionales y asociados con la intención de preservar, defender y potenciar los criterios de calidad del sonido en el ámbito audiovisual en general y en el cinematográfico en particular.

AMSCE nace con una vocación integradora y no sindicada, y ofrece la posibilidad de participar a través de diferentes modos de vincularse a la asociación. AMSCE propone un espacio donde el debate, así como el intercambio de opiniones y experiencias, suponga un punto de encuentro para todos los Profesionales, Empresas, Instituciones y Proveedores del sector.

Llarga vida als que volen fer bé les coses!

Badiafonia

Badiafonia és un passeig sonor pel municipi de Badia del Vallès. Hi ha marques, de quatre colors diferents, ubicades en el mapa: blau és Emoció, rosa és la Memòria, verd és el So, groc és el Quotidià.

Molts espais sonors, dins i fora els edificis. Històries, il·lusions i vida quotidiana de la gent de Badia del Vallès. Badiafonia és un projecte sonor col·lectiu iniciat per Pau Faus, amb el suport de Ràdio Badia. Un projecte excel·lent, una petita meravella. Chapeau!

Trobat via Mediateletipos.

Textos: Antonio Colinas (5)

El perro se pasa las horas obsesiva y sutilísimamente atento a todo cuanto sucede en el valle. Un rumor, un silbido, un ramaje que cruje, bastan para inquietarlo. Su sensibilidad debe de ser enorme. Confío en que esa sensibilidad le sirva de goce y no de dolor. Pocas cosas hay tan amargas como el sufrir por un inútil exceso de sensibilidad.

Tratado de armonía, d'Antonio Colinas. Tusquets Editores. Cuadernos Marginales 113. Barcelona, 1991.

• Poemes de Colinas: aquí i aquí.
• Colinas a Wikipedia (cast) i a Viquipèdia (cat).
• Entrevistes a Colinas: 1, 2, 3 i 4.

Altres textos de Colinas en aquest blog:

• Textos (1): ”Nunca había oído vibrar a las cigarras [...]”
• Textos (2): ”[...] ese inconfundible y melodioso rumor [...]”
• Textos (3): ”¿De dónde brota este silencio absoluto [...]”
• Textos (4): ”Oír - sin oírlo - el canto de la lechuza [...]”

Aigua. Barana i trons.

Les gotes sobre la barana fan un so petit i una mica musical, depenent d'on caiguin. Aquesta petita percussió, més o menys rítmica, rebrà l'ajuda desinteressada i escandalosa d'alguna tronada.

Pluja a la barana i trons (01:04)

L'espetec brillant del primer tro és com un tutti d'orquestra. Després hi ha els trons que s'arrosseguen, els trons-budell. L'agut i el greu. El petit i el gran. Les tempestes, si tot va bé, són un gran espectacle.

Aigua. Barrera acústica.

Unes cascades d'aigua fan de barrera acústica i també visual. Degut a la sequera, ara no estan en funcionament. Són a la Gran Via (Barcelona), a l'alçada del carrer d'Espronceda. N'hi ha de vàries mides. La contínua remor de l'aigua caient emmascara el soroll del trànsit.

Cascada d'aigua a la Gran Via (00:48)

L'enregistrament mostra un canvi (de color i contingut sonor) quan la gravadora es gira i deixa la cascada de costat, escoltant millor els cotxes.

Un ocell, potser

Si el so fos dibuix, aquesta signatura curta i lleugera podria ser un ocell. Un gargot sonor entre les branques. El vol acrobàtic. La filigrana melòdica.

Textos: Fernando Pessoa

Sento, sedassats per la meva desatenció, els sorolls que pugen, fluids i dispersos, com ones interfluents amb l'atzar i de fora com si vinguessin d'un altre món: crits de venedors, que venen el que és natural, com l'hortalissa, o el que és social, com les cauteles; ratllar rodó de rodes - carros i cotxes ràpids que salten -; automòbils, més sentits pel moviment que pel gir; la manera de batre de qualsevol peça de roba a qualsevol finestra; el xiulet del xicot; la riallada del pis de dalt; el gemec metàl·lic del tramvia a l'altre carrer; la barreja que emergeix del transversal; pujades, baixades, silencis del variat; trons travats del transport; algunes passes; principis, mitjans i finals de veus - i tot això existeix per a mi, que dormo pensant-ho, com una pedra dins l'herba, d'alguna manera mirant-m'ho des de fora.[...]

Aquí per llegir-ho sencer.

Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa. Quaderns Crema. Traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols. Barcelona, 2002 (extret de l'escrit 393).

Textos: Bill Viola

Música de carrer

Diumenge, 26 de setembre de 1976, a les 8 del matí, vaig disparar a l'aire amb un rifle, unes quantes vegades a la cantonada dels carrers Cedar i Nassau al districte de Wall Street de Nova York.

Els trets es van enregistrar en uns quants gravadors d'àudio estèreo amb diverses configuracions de micròfons. Les cintes estan pensades per a ser reproduïdes tant a velocitat normal com a velocitats més lentes, per tal de revelar els patrons d'eco i de reverberació als carrers deserts.

Reasons for Knocking an Empty House. Writings 1973-1994, de Bill Viola. Thames and Hudson, (Londres, 1995).

Nota de 1976, sobre la cinta de vídeo Truth Through Mass Individuation. Bill Viola a wikipedia. Foto de Kit Fitzgerald.

Per llegir el text original.

Aigua. Desaigua

L'aigua que s'escola pel desaigua, vertiginosament, sembla que se'n va sense anar-se'n mai del tot. El soroll que fa tot plegat és especial, com de gruta o túnel.

Aigua. Desaigua (00:22)

A menys velocitat, el so és com el d'una conversa de robots marcians.

Desaigua, a menys velocitat (00:20)

Sonoalbum

Tenim un nou blog de sons: Sonoalbum. El fa un tècnic de so, August Casanovas, i el va estrenar no fa gaire, a mitjans de maig.

Gairebé cada post conté un so (o un ambient sonor): la carnisseria, un mercat amb joguines, el funicular del Tibidabo, una simulació de com el fetus escolta una cançó de bressol, una font d'aigua, una gramola, les fulles seques, un gos bordant, els ocells, la pluja...

Aquest August és molt curiós. Llarga vida i salut!

Aigua. Paraigua

Sota el paraigua, un cobert sempre insuficient, la pluja sona a pedres petites i a llar de foc.

Aigua. Paraigua (0:30)

PD: Em descobreixen que a Sonoalbum hi ha una altra gravació (anterior a la meva) des de sota d'un paraigües.

Petazetas. Popping Candy

Petazetas. Popping Candy. Trossos de caramel que espateguen dins la boca. Tota una experiència.

Petazetas. Popping Candy (0:35)

El ritme de l'obra

Estan acabant les reformes a un edifici i, un bon matí, una màquina em sorprèn amb el seu ritme insistent (un impuls cada 2,16 segons). No sembla que afecti gaire als veïns. Aprofitant que en Ricard (de TESI), m'ha deixat una nova gravadora, la provo.

La imatge del so de la màquina és com una espina, o una pinta, o...

El ritme de la màquina de les obres (0:33)

Silencis

Una dificultat amb els silencis de les pel·lícules, és que evidencien els sorolls de la sala on es fa la projecció. Segons com siguin aquests sorolls que apareixen de la foscor, t'allunyen d'on ets (o d'on et penses que ets).

Hi ha un desplaçament, un descentrament. Al voltant, surant, uns nous sons no cinematogràfics, sense màscara. La pel·lícula corre perill, indefensa, traïda.

Com en són de difícils els silencis al cinema!

Quants anys (segles?) hauran de passar per què ja no calgui més cinema? Quants anys per donar-li la volta del tot? Quantes pel·lícules?

L'evasió, l'entreteniment, la descoberta, l'aprenentatge, l'avorriment, el riure i el plorar, el so de les veus i les orquestres, la por i el neguit, el somni...

Memòria

Una frase mig recordada d'un llibre sense títol.
Una tonada escapçada. Mai la recordes sencera.
Un film estrany. Potser són dos o tres mal cordats.
Un poema, del que només saps que t'agradava.
Una cançó que et transporta. Incapaç de dir-la sencera.

Una cara coneguda, estimada. Com es deia?
Una olor tan poderosa que et fa tornar infant.
Una història sempre repetida. I ara amb tu, s'atura.
Uns sons difosos, com les estances que els encengueren.
Una carícia tan antiga, d'abans de néixer i tot.

Una memòria feta de mil trossos.
Mig esborrats. Mig recordats.
I el riu que s'hi passeja, amb la llima a la mà.

Textos: Joan Perucho (5)

Del poema Al País de la Faula

Llengua

Són diverses, i amb precioses i enjoiades etimologies. Les llengües, caldria usar-les segons la conveniència de cada cas i segons el vestit que hom dugués.

Quadern d'Albinyana, de Joan Perucho. Edicions dels Quaderns Crema. Barcelona, 1983.

Anteriors textos de Perucho en aquest quadern:

• Textos (4): Acostant l'orella a un escriptori
• Textos (3): Per què els homes tenen [...] ?
  
• Textos (2): Remei per a la sordesa
• Textos (1): En sortir de l'ermita hi hagué [...]

Exercici

Veure, sense so, una seqüència d'un film d'animació (DVD). Imaginar quins sons - apart de les veus - hi faríem sonar, si ens encarreguessin la feina de la seva sonorització.

Tornar a veure, ara amb so, la mateixa seqüència. Descobrir què van decidir, en el seu moment, els qui ho van pensar, gravar, sincronitzar, processar i mesclar.

Els mescladors de pel·lícules tenim un bon avantatge en aquest exercici: tenim la possibilitat d'escoltar tot el so, sense cap veu. Podem mirar i repassar seqüències amb tot el so i la música i sense el diàleg, sense les veus. Resulta més fàcil seguir les peripècies sonores. A aquest material se l'anomena "banda internacional" (music and effects) i es rep sempre i per cada film.

• L'economia. No tot el que hi ha a la pantalla té (o fa) el seu so. Només el que es mou. Si hi ha moltes coses que es mouen, només algunes tindran so. No sembla fàcil decidir què sona i quan sona.
• La qualitat del so. Quan hi ha poc so (unes passes, un cop, una rajola, una aixeta, una porta, una pedra que cau...), aquest ha de tenir una qualitat pròpia, No pot ser qualsevol so. No s'ha de repetir gaire. Ha de tenir intenció, ser especial (no estrany). No sembla fàcil decidir quin so és prou especial i adequat per una acció determinada, un moviment o per a un personatge.
• L'estil general (el to sonor global). El grau de l'economia sonora, el gruix del so ambiental, la textura dels sons (amorosits, brillants, aspres, contundents, secs, exagerats, bruts, electrònics...), tot ha de constituir una espècie d'unitat, ha de lligar. La consistència en l'estil i el to general són importants. No sembla fàcil aconseguir-ho.
  

No sembla fàcil, però qui ha dit que ha de ser-ho?

Ocells i antenes

Hi ha motiu melòdic curt, que és contínuament emès per uns ocells des dels terrats i les antenes properes, dia rera dia, setmana rera setmana. La imatge mostra un tall de l'espectre d'àudio amb el pitch detectat (fet amb el programa Praat).

Ocell. Motiu melòdic curt (0:02)

Són quatre notes. Ignoro si equival a una salutació, a un "sóc aquí", o a una manera de desembussar la gorja.

Flauta. Motiu melòdic curt (0:03)

Em sembla que qui té registrat aquest tema melòdic són les merles (turdus merula), un ocell amb el bec de color groc. Fins aquí arribem, sinó anem errats...

Textos: Perejaume (4)

L'ORGANOGRAFIA

L'organografia fóra un sistema de dibuix sonor consistent a escriure i traçar, amb tubs de metall, dibuixos i textos, a fi de poder-hi fer passar l'alè a través i fer-los sonar. De manera que, a través d'aquesta expressió culminant de les arts de trajectòria, els sons expressin, amb tota certesa, la forma que els fa.

Per tal de fer sorollosa la llum, hauríem, en canvi, de construir un orgue d'un sol tub però amb diversos forats, a manera de flauta, que s'obrissin i es tanquessin per mitjà de cèl·lules fotoelèctriques sensibles a la llum. L'instrument, col·locat dalt d'un turó, tocaria per compte propi, gràcies a una manxa grossíssima, la provisió d'aire de la qual es produiria omplint i buidant alternativament dues cisternes de tinta.

Obreda, de Perejaume. Editorial Empúries. Barcelona (Maig 2003).

Altres textos de Perejaume en aquest blog:

• Textos: Perejaume (3): De vegades ens [...]
• Textos: Perejaume (2): Veia un arbre, però el brunzir [...]
• El mesclador i l'enformador: Potser els suros [...]
• Sot. Perejaume. Forat: El reclam del Sot del Brull
• Textos: Perejaume: El silenci es fa sentir [...]

Textos: Francis Ponge (2)

PLUJA

La pluja, al pati on la miro com cau, baixa amb moviments força diversos. Al centre hi ha una cortina (o xarxa) molt fina i discontínua, un davallar implacable però relativament lent de gotes probablement força lleugeres, una sempiternal precipitació sense vigor, una fracció intensa del meteor pur. No gaire lluny de les parets de l'esquerra i de la dreta cauen amb més de brogit unes gotes més pesants, més individuades. Aquí semblen de la mida d'un gra de blat, allà d'un pèsol, més enllà gairebé d'un bolitx. Damunt els barrons, per l'ampit de la finestra, la pluja corre horitzontalment, mentre que a la cara inferior dels mateixos obstacles penja en forma de rombs convexos. Seguint tota la superfície d'una petita teulada de zenc que la mirada domina, regalima formant una capa molt fina, virada a causa de corrents molt variats per les imperceptibles ondulacions i bonys de la coberta. De la canal mitgera, per la qual s'escorre amb la contenció d'un rierol enconcat sense gaire pendent, cau de cop i volta en un rajolí perfectament vertical trenat un xic grollerament fins a terra, on es trenca i rebot en forma de barnilles brillants.

Cadascuna de les seves formes té un demble particular, al qual correspon un soroll particular. Tot plegat viu intensament com un mecanisme complicat, precís però atzarós, com un rellotge que tingués per corda el pes d'una determinada massa de vapor en precipitació.

El repic a terra dels rajolins verticals, el gloc-gloc de les canals, els minúsculs cops de gong es multipliquen i ressonen ensems en un concert no gens monòton, i no sense delicadesa.

Quan la corda s'ha donat del tot, hi ha engranatges que continuen rodant una estona, cada cop més alentits, i després tota la maquinària s'atura. Aleshores, si el sol reapareix, tot s'amaga de seguida, el brillant aparell s'evapora: ha plogut.

El partit pres de les coses, de Francis Ponge. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja. Edicions del Mall. Barcelona, 1987.

Escrit original: la pluie. En aquest quadern, un text anterior.

La veu i la poesia

L'Stefano em fa arribar aquest fragment, interessant, de Carles Riba:

[...] No, en considerar les maneres i mitjans d'imitar, com a traductor, la personalitat i l'estil de l'original jo no podia atendre tot d'una el caràcter de la poesia per ésser recitada. Tant més que, al llarg d'aquests anys, havia esdevingut ferma en mi la convicció que tota poesia, fins la que sembla girada més cap endins de l'ànima i dels seus rics silencis, és en la veu, i únicament per ella que té l'última i necessària realització de la seva qualitat que es comunica plenament, fins i tot al lector solitari. [...]

Clàssics i Moderns, Nota preliminar a una segona traducció de l'Odissea, de Carles Riba. Edicions 62, Barcelona.

La veu i la poesia. No desitjo que aquesta idea hagi de ser contrària a "l'objectiu de la mètrica no és la música, sinó el silenci", de Miquel de Palol, exposat en un post anterior. Més aviat les dues naveguen per oceans distints, encara que tots són d'aigua salada.

Altres poemes amb la veu d'Stefano SanFilippo, en aquest quadern:

• Veus i poemes (6): Stefano S. llegeix Giovanni Pascoli.
• Veus i poemes (5): Stefano S. llegeix Salvatore Quasimodo.
• Veus i poemes (4): Stefano S. llegeix Safo i Quasimodo .
• Veus i poemes (2): Stefano S. llegeix Cesare Pavese.

Més Sons de Barcelona

Nous sons per a Sons de Barcelona. Ja en tenim 49. Pas a pas. So a so.

PD: Encara que, en aquest mapa, el Parc del Laberint (d'Horta) sigui del Labering.

Lloguer de gramoles

Hi ha botigues que fan bé de veure. Radio Fabregat, fundada l'any 1952, n'és una d'elles. El cartell principal anuncia: "Radio Electricidad. Alquiler de amplificadores. Gramolas. Discos"

Gramoles... Dius el nom i ja ets en una època anterior.

L'extraordinari repertori de bombetes de llum, amb totes les seves formes i mides variats, convida a badar una bona estona. I l'aparador principal, sempre tan ple! Com una parada de fruites del mercat.

Textos: Gaziel

El violín de la paz

Entonces el jefe de la batería nos ha dicho: "¿Quieren ustedes oír al primer violín de la Ópera de Burdeos?" De momento pensamos que, armado de buena pero intempestiva voluntad, el oficial iba a complicar nuestra modorra con alguna insoportable audición de fonógrafo. Pero los de Francia son los soldados más desconcertantes del mundo. En lugar del odioso aparato que habíamos previsto, ha aparecido, al oír las voces con que le llamaba el oficial, un humilde artillero empuñando el violín más extraordinario que pueda soñarse. Su caja era un estuche de cigarros habanos. La empuñadura o mango, consiste tan sólo en una rama de encina, arreglada a cuchillo, y tiene en su extremo una voluta perfecta, con sus respectivas clavijas. El caballete o puente está asimismo construído a mano, como el sostén de las cuerdas, el botón, los oídos en forma de f y el arco flexible con el cual se hace vibrar tan peregrino instrumento. [...]

Aquí per llegir-ho sencer.

En las líneas de fuego. de Gaziel. Casa Editorial Estudio, Barcelona, 1917. Extracte del capítol "El violín de la paz". Articles publicats a La Vanguardia, durant la primera guerra mundial.

Textos: Miquel de Palol (2)

En poesia, contràriament al que es creu normalment, en part per causa de certes poètiques que són més exercicis de metàfores que no pas consells pràctics - que, en qualsevol cas, els seus autors mai no van seguir -, l'objectiu de la mètrica no és la música, sinó el silenci. Els mals poetes són sorollosos, els genials fan venir el pensament sense grinyols d'ineptitud ni esbufecs d'autocomplaença.

Els Proverbis, de Miquel de Palol. Ed. Ara Llibres. Barcelona, 2003.

Anterior text de Miquel de Palol en aquest quadern: aquí.

Sons de Barcelona

El Mapa Sonor de Barcelona (iniciat el 3 de febrer de 2008) canvia el nom pel de Sons de Barcelona.

El terme mapa sonor em sembla massa solemne per a un projecte senzill, personal i que es va fent sense pressa, pacientment, entre el joc, la troballa i l'experimentació.

Textos: Jordi Coca (2)

Diumenge, a les 13 h
Escolto les cigales en el silenci ardent.

Diumenge, a les 21 h
Llegeixo als diaris la dissort del món.

Terres grogues, de Jordi Coca. Editorial Proa. Els llibres de l'Óssa Menor. Barcelona, 1998.

Anterior text de Jordi Coca en aquest quadern: Futbolí.

Kalerne

kalerne és una plataforma sobre el so i l'entorn. Van remodelar la seva pàgina web el juliol passat. El lloc és clar, net, ben estructurat i farcit de sons, textos, reflexions i projectes diversos. Interessant i discret. Combinen el francès i l'anglès.

L'equip de Kalerne: Yannick Dauby (l'iniciador), Wan-Shuen Tsai i Olivier Féraud. Els interessos són tan diversos com ells mateixos: fonografia, improvisació electroacústica, música concreta, sons dels animals, art sonor, art visual, poesia, fabricació d'instruments, etc.

No us perdeu Slow down these animals! (Alentiu aquests animals!)

Textos: Diane Setterfield

[Era] El mateix silenci que s'empassava les nostres petjades i matisava les portes que s'obrien i es tancaven mentre la dona m'ensenyava, per ordre, el menjador, la sala d'estar, la sala de música..

Darrere el silenci no hi havia cap màgia: era la suau decoració qui l'hi conferia. Sofàs massa atapeïts de coixins de vellut; reposapeus tapissats, chaise-longues i butaques; tapissos penjats a les parets i folrant mobles. Totes les sales tenien moqueta i damunt cada moqueta hi havia una catifa. Les cortines adamascades que cobrien les finestres també feien de pantalla acústica sobre les parets. Tal com el paper assecant absorbeix la tinta, tota aquella llana i tot aquell vellut absorbien el so, però amb una diferència: si bé el paper assecant només s'endú l'excés de tinta, la roba de la casa semblava empassar-se l'essència mateixa de les paraules que pronunciàvem.

El conte número tretze, de Diane Setterfield. Traducció de Rosa Borràs. Editorial Empúries. Barcelona (març 2007).

Què fan els ocells tan d'hora? (ampliació)

Escoltant atentament l'ocellam matiner, es poden trobar moltes semblances en els seus cants. Frases idèntiques que es repeteixen i que es responen com en un eco. Motius o temes que destaquen. Són frases curtes, de vegades molt curtes, de dues només notes.

Els ornitòlegs en sabrien dir coses assenyades. El mesclador només es fixa en els patrons i, en els dos minuts i mig llargs que dura l'enregistrament, n'hi ha uns quants. N'he apartat sis: els dos primers basats en un primer tema i els altres quatre basats en un segon tema (entre parèntesi, el moment en que passa).

Recomanació: escoltar-ho amb auriculars.

TEMA 1

Tema 1 (als 00:05)

Repetició del tema 1 (als 02:15)

TEMA 2

Tema 2 i resposta propera (als 00:18)
Repetició del tema 2 llunyà (als 00:27)
Repetició del tema 2 (als 01:55)

Repetició del tema 2 amb eco (als 02:28)

Tots aquests sons curts provenen del so del post anterior: també es pot seguir aquí, tot sencer (és una prova d'una petita QT movie amb marques - captions). La il·lustració del principi del post, signada HP, és d'Hermann Pfeiffer.

Què fan els ocells tan d'hora?

Encara no són ni les sis del matí i els ocells ja estan xerrant. Aquesta estona és un festí de virolles sonores. N'hi ha per tot. Els petits practiquen i es fan notar, cofois, mentre s'escalfen la gola. I es poden sentir acrobàcies i enfilades ben atrevides. Un veritable escàndol acústic (els tècnics l'anomenen "esac").

Els ocells matiners (2:39)

Eines i feines

Les eines i les feines.
Pensar les feines, triar les eines.

Qui diu eina, diu màquina.
Qui diu eina, diu instrument.

Visita durant la mescla

El dissabte passat, 3 de maig, van passar per TVC una notícia sobre Albert Serra, el director de cinema, en forma de petit reportatge.

Podeu intentar veure els dos muntadors de so, en Joan i en Jordi, i el mesclador (un servidor), treballant a les fosques a la sala on fèiem els darrers retocs a la mescla de so de la pel·lícula "El cant dels ocells".

(La instantània és extreta del mateix vídeo a la carta)

Textos: Miquel Martí i Pol (2)

Trenca el silenci
la claror inesperada
d'un raig de lluna.

Haikús i tankes del mirall, del recull Haikús en temps de guerra (1999-2000), de Miquel Martí i Pol. Poesia completa. Edicions 62. Col·lecció La butxaca. Barcelona (març 2008).

Aquí, un text anterior en aquest quadern.

El Parlament: dos colors, dos sons

Una visita al Parlament. Un passeig pels salons gris, rosa i dels canelobres. La sala de sessions, els despatxos i la gran escala.

El saló gris i el rosa (el dels passos perduts) no sonen igual. En el saló gris el so hi és més viu, tot hi ressona: no és un bon lloc per a tenir-hi converses discretes. En canvi, el saló rosa està encatifat i apaivaga el so, que hi sembla reposar.

Visita al saló gris (0:40)

Visita al saló rosa (0:40)

Textos: Perejaume (3)

Residus de llum, d'incendis

De vegades ens sap massa greu oblidar les coses. No ens adonem de com és gràcies a aquest oblit que les coses tornen als seus fons de procedència. No ens adonem de com, amb l'oblit, nodrim la substància amb què tot és fet, com la memòria es desfà d'imatges i signes i els torna al món i ja no els pot trobar perquè, en tornar-los, estan camí de perdre's, de confondre's amb el món.

Obreda, de Perejaume. Editorial Empúries. Barcelona (Maig 2003).

Altres textos de Perejaume en aquest blog:

• Textos: Perejaume (2): Veia un arbre, però el brunzir [...]
• El mesclador i l'enformador: Potser els suros enregistren [...]
• Sot. Perejaume. Forat: El reclam del Sot del Brull
• Textos: Perejaume: El silenci es fa sentir [...]
  

Campanes a la Ciutadella

Cada diumenge i festiu, a les dotze del migdia, mitja hora abans de la missa, les campanes de la Parròquia Castrense de la Ciutadella de Barcelona s'enlairen i s'estan una bona estona competint amb els ocells, el xivarri dels nens que juguen a futbol i les bicicletes de totes les mides.

Aquest toc té un punt d'esvalotat. Aporto la part final dels 3:20 que dura tot l'enregistrament.

Campanes de la Parròquia Castrense de la Ciutadella (1:51)

Canzone da due soldi

Les il·lustracions de partitures de música popular, sobretot les d'abans, poden ser força curioses. N'hi ha d'esplèndides. Algunes tenen el poder de travessar, fàcilment, el temps.

Com la portada de la partitura de Canzone da due soldi, el segon premi del quart Festival de la Cançó de San Remo, any 1954 (*). La cantaven Katyna Ranieri i Achille Togliani. He trobat tres versions al Youtube:

• Likvidatsiya, títol d'un film rus del 2007 (o és una sèrie?)
• Wilma De Angelis
• Marco Fanti
  

Vet aquí, m'ha agradat la versió (en italià) del títol rus:

Canzone da due soldi (3:22, de Likvidatsiya, film rus)

Anteriors il·lustracions de partitures en aquest quadern:

• El último tranvia
• Les Cloches de Corneville

Al blog de Yayo Salva s'hi pot trobar informació, portades i el so de discos descatalogats, entre ells, del festival de San Remo. Un lloc molt estimable: mica en mica, recuperant gravacions oblidades, difícils de trobar.

(*) Autors de Canzone da due soldi: Pinchi (lletra), Donida (música).

Textos: Vikram Seth

Em ve a la ment un so extraordinàriament preciós. Tinc nou anys. Estic assegut entre el senyor i la senyora Formby en un estat d'expectació. Als seients del voltant nostre hi ha persones que xerren i rebreguen programes. A la pista del circ no hi entren ni elefants ni lleons, sinó un grup d'homes i dones, molts del quals porten uns instruments sorprenents, lluents i fulgurants. Un senyor petit i fràgil entra, i és aplaudit d'una manera que no he sentit mai, i a continuació hi ha el silenci més estrany i absolut per part de la multitud.

Abaixa un pal i un so immens i preciós omple el món. Vull formar part d'aquest so més que de qualsevol altra cosa.

Una música constant, de Vikram Seth. Traducció d'Albert Torrescasana. Editorials Anagrama/Empúries. Col·lecció La butxaca. Barcelona (gener 2008).

Textos: Joan Lluís

Els clams dels pastors (1)

- Xet, xet, xet... - Llavors, el mateix pastor clama el gos d'atura: - Moret. Moret. Moret! Tè, tè, tè! - . (Naturalment, qui diu Moret pot dir Pastora o bé un altre nom dels que s'acostumen a donar als gossos.)

Si el gos s'ha perdut per dins algun fons d'allau o algun precipici, i comprèn que no pot eixir-se'n per ell mateix, es posa a fer uns clapits de "nyau! nyau! nyau!", i, ràpidament, un "nyuuu!", com un somiqueig, que se sent de molt lluny si es para bé l'orella; i, de seguida, torna a fer tres clapits forts i secs, per fer-se sentir del seu amo, ja que, encara que faci vent fort, és segur que arribarà algun dels clapits a orelles d'aquest.

D'aquesta manera han estat salvats molts gossos d'atura que, si no haguessin clamat, s'haurien perdut irremissiblement.

Records de la meva vida de pastor, de Joan Lluís. Editorial Barcino, Biblioteca Folklòrica Barcino, Núm 12. Barcelona, 1964.

(Fotografia: "Un pastor afalagant el seu gos d'atura". Cl. Museu d'Indústries i Arts Populars, de Barcelona.)

Mescles finals

Com en són de difícils els silencis al cinema! Quan hi ha d'haver poc so, mira que n'arriba a ser de delicat trobar el balanç convenient o, al menys, trobar l'ambient sonor adequat!

El silenci absolut, en un film, incomoda. Com a espectador - i el mesclador és un espectador privilegiat amb totes les conseqüències, tant si n'és conscient com si no - un so massa baix, gairebé inaudible, és molt pertorbador. Potser més molest que un so amb un nivell alt.

És després d'una primera mescla de tota la pel·lícula, quan fa bo de visionar-la tota sencera, bobina rera bobina, amb aquest so més complet però no definitiu. Aleshores es comença a trobar la mesura de tot plegat. La pel·lícula s'ens presenta més segura i comencem a endevinar millor on amagar-la, on acostar-la, on afinar-la, on reverberar-la...

La feina del mesclador - això és el que a mi em sembla - és assistir a totes aquestes operacions. Molt sovint, no cal fer gaires coses, només ajudar a que sorgeixin, a que es manifestin. Escoltar el film, escoltar els que li l'han preparat. És com un deixar-se portar, essent-ne també el conductor.

Demà dimecres acabarem una mescla així. Avui acabo la nit escoltant aquelles petites músiques i cançons que cadascú guarda per recarregar piles.

Somni de Garreta

Llegeixo un somni del compositor Juli Garreta:

Si un dia tinc diners sobrers, aniré a viure a una masia dels voltants, per estar sol i estudiar el soroll de la pluja quan goteja per la teulada.

Un desig definitiu, absolut. Garreta era un savi.

Trobat a Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara (Edicions de 1984. Barcelona, febrer de 2008).

* * * *

(Fotografia de l'Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols, extreta de "Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Volum VI. Música popular i tradicional".)

Textos: Jordi Lara

Viladesau va aixecar la tenora i va bufar. L'aire va sortir dels seus pulmons com una deflagració, ascendí per la canalera ampla del coll i se li va congriar a la boca, contra la presa de galtes i llavis. En la fosca salivosa, la glopada d'aire va topar amb un rar dispositiu que treia el nas entre les dents: dues pales com dents de tauró, relligades, de canya seca de les riberes del Ter. Buscant una sortida a la desesperada, un fil de buf aconseguí esmunyir-se per l'escletxa mil·limètrica de les canyes, que gemegaren de gust, i es projectà, matxucat, violent, tenora avall, bramant de llibertat. I aquell crit a galet, aquella gàrgara artitzada, va ressonar primer a les voltes del crani d'en Viladesau, a les diminutes estalactites del nas i al travessar les celles, que el pintaren d'un color platejat; ressonà després als llavis tensos, que el dotaren de la vibració serena d'una ala de gavina; ressonà finalment a la fusta excitada del ginjoler, i a l'alpaca calenta, que li infongueren el tacte sensual del vellut. Quan va irrompre a l'airecel del Palau, l'aire dels pulmons d'en Viladesau ja no era aire sinó so eloqüent, el llevat amb el que es pasta i creix allò que en diuen art.

Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara. Edicions de 1984. Barcelona, febrer de 2008. Extracte d'on parla del príncep de la tenora, Ricard Viladesau. La negreta és meva. El dibuix és de Joan Garcia Junceda.

Un ocell i el soroll

Ahir tornant de la feina, un ocell (una merla, potser?) em va fer alçar el cap. Entremig del brogit de la circulació, l'ocell s'afanyava amb el seu cant d'una manera tan voluntariosa que el vaig gravar amb una gravadora petita que intento dur sempre a sobre.

Avui, escoltant-lo, m'ha fet patir envoltat de soroll i l'he intentat alliberar amb X-Noise, un plugin que pot netejar el so, processant-lo.

[1] Ocell entremig del soroll (0:21)

[2] Soroll que envolta l'ocell (0:21)

[3] Ocell alliberat del soroll (0:21)

Nota: El tercer so, "Ocell alliberat del soroll", té segurament un grau excessiu de processament, però em sembla que funciona bé com a exemple.

Sonograma, una revista sobre música

La web de música que coordina Carme Miró, engega Sonograma, una revista (en línia) de pensament musical: entrevistes, reflexions sobre l'educació musical, tècniques vocals, tècniques pianístiques, etc.

Els millors desitjos pels sonogramistes!

Un dissabte als Encants Vells

Un passeig pels Encants Vells, al costat de la plaça de les Glòries (Barcelona) és un cosa que cal fer de tant en tant, encara que només sigui d'un any per l'altre. Anar mirant i escoltant, escorcollar una mica, remenar, xafardejar, totes elles són activitats molt recomanables. Segons els experts cal fer-ho sense buscar res en especial.

I qui diu els Encants Vells, diu el mercat de Sant Antoni, o una llibreria de vell. Llarga vida als que recullen, reaprofiten, reciclen, revenen, i als drapaires!

Un dissabte als Encants Vells (2:34)

So digital al cinema (1)

No és un laberint, però s'hi assembla molt. Aquests punts, camins i giragonses són les dades digitals que ocupen un sol dels 4 quadrats que hi ha al costat de cada fotograma de imatge d'una pel·lícula de cinema.

Dels tres sistemes digitals de so per a cinema, el que fa servir aquest petit quadrat és el Dolby Digital (al centre s'hi pot veure el seu logo).

En un segon passen 24 fotogrames i en cada fotograma hi ha quatre petits quadrats com aquest. Per tant, tot el so digital de 6 canals durant un segon, ha de cabre en 96 quadrats minúsculs, enrevessats com petits laberints. Una filigrana!

(La imatge mostrada és el detall d'un negatiu de so, un petit quadrat que fa una mica més de 2 mm de costat. La pel·lícula que es passarà al cinema és un positiu de imatge: per tant, el que ara és negre, després serà blanc)

Retruny sonor (a les Glòries)

Plaça de les Glòries (Barcelona). Un so que retruny rítmicament amb el pas de cotxes, camions i autobusos. Es pot escoltar la mar de bé a la planta de dalt de l'aparcament a l'interior de la mateixa plaça: el trànsit passa per sobre nostre. Un so curiós. És una mica com el pas d'un tren. Pot fer una mica de basarda.

Aquest so també es pot escoltar a prop d'on s'ajunten (o se separen) les dues vies rodades i pujen (de fet, una puja, l'altra baixa) cap al cercle elevat de la plaça. No crec que els veïns que viuen a tocar els faci cap gràcia.

Retruny sonor (a les Glòries) (0:59)

Entre el caos i l'equilibri

De vegades la feina d'un mesclador és la d'equilibrar elements diferents i de fonts diverses, amb textures sonores oposades, i fer-los conviure en una certa harmonia. Encara que "massa harmonia" pot ser poc creïble o sospitosa.

D'altres vegades, el mesclador ha de recordar que el fet sonor és sovint imprevisible. Les capes de so, que es van fabricant durant la mescla i que venen precuinades del muntatge sonor, no poden ser planes ni impàvides com un estaquirot. Ha d'existir un cert punt de modulació, de variació, de salt, de sorpresa. Fins i tot, de caos.

Costa acceptar els errors, les imprecisions, les desviacions, les rebaves, les imperfeccions. I un corregeix, repassa, poleix, iguala, llima. El perill major és que l'energia i força d'una escena pot trobar-se en aquestes petites imperfeccions. Saber-ho i aprofitar-ho representa un cert grau de saviesa en un ofici, en aquest cas, el de mesclador. M'agradaria no fer tard i acostar-m'hi.

(a la foto, les mans d'en Joan mentre mescla)

Traducció

A no ser que trobi alguna manera (tags en el codi html?) d'ajudar a la màquina de traducció automàtica a triar i a decidir millor la paraula escollida per a la versió traduïda, estic a punt d'eliminar el vincle de les traduccions, sobretot al francès i a l'anglès. No es pot demanar tant a aquests enginys. Però com puc ajudar-los (inter-textualment) una mica?

Del post anterior, "Jana, la caçadora de sons", la traducció al francés diu "Jana, le blouson de sons" o "Jana, le blouson de sommeils". La traducció a l'anglès diu "Jana, the jacket of sounds". Gairebé sempre, la paraula "sons" es tradueix a l'anglès com "sleeps".

Què més vols, mesclador, si es tracta d'un servei gratuït que, fins i tot, proporciona sorpreses que poden arrencar algun somriure d'un post avorrit?

Jana, la caçadora de sons

- Bon dia, Jana!
L'avi feia dues hores que feinejava dalt de l'arbre. Havia sortit a caçar de matinada, li agradava fer-ho tan bon punt naixia el sol. Estava content perquè havia aconseguit el so de la rosada mentre queia sobre un bri d'herba. Ja l'havia guardat en un recipient de vidre, l'havia etiquetat, Rosada damunt d'un bri d'herba, i l'havia classificat i penjat a la branca dels sons minúsculs. [...]

Així comença el capítol 3 de Jana, la caçadora de sons, amb l'avi Ramon i la seva col·lecció, dalt de l'arbre dels sons. I no és feina petita ni fàcil tenir prop de dos mil sons ben ordenats i classificats. Hauré de conversar una estona amb aquest vell caçador de sons!

Jana, la caçadora de sons, de Marta Balaguer. Editorial Cruïlla. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Barcelona, desembre de 2007.

Textos: William Somerset Maugham

El riu és ample, groguenc i tèrbol. Més enllà de la riba sorrenca creixen les casuarines i quan el vent agita les seves fulles brodades fan un soroll com de veus humanes. Els indígenes les anomenen "l'arbre que parla", i diuen que si hom es troba, a mitjanit, a sota d'un d'ells, s'escolten veus de gent desconeguda explicant secrets de la terra.

Extret, i adaptat al català, del Carnet de un escritor, de William Somerset Maugham. Editorial Plaza & Janés. Barcelona, 1961. Traducció castellana de Manuel Bosch Barrett. (La negreta és meva)

El guix i la serra

Hi ha un dia que s'ha de treure el guix que immobilitza i protegeix el braç trencat o operat. S'utilitza una serra circular mecànica que fa molt poca gràcia. Aleshores comença, pel braç despullat, dèbil i descolorit, l'etapa de la rehabilitació. Tot plegat, una aventura emprenyadora.

Serrant i treient el guix del braç (0:42)

Textos: Joaquim Torres Godori

El que em penso que estic buscant

Crec que voldria passar la major part de l'any, sense abandonar però la meva faceta itinerant ni el meset anual a la gran ciutat, en un indret que reunís, "principi de plaer", totes aquestes condicions o si més no, "principi de realitat", una bona part d'elles:

• Pertinença a l'àrea lingüística catalana.
• Altura de tres-cents metres sobre el nivell del mar. Menys humitat, terreny menys emmetzinat, urbanitzat, "autopistat"..., aigües de més bona qualitat, tot en relació al litoral. Uns membres de la comunitat Ilicitis, o La ciudad del hombre, d'Elx havien arribat a la conclusió que a dita altitud la qualitat de l'aire, del prana, era la més adient per a la pràctica de la meditació.
• Clima benigne. En general, a una alçada superior als tres-cents metres l'hivern hi és dur. No vull viure preocupat pel fred; els mitjans per escalfar-se absorbeixen temps per a llur estudi i aplicació, i energia (humana). A més a més, ja que desitjo disposar d'hortalisses i fruita tot l'any he de fugir de les gelades. Miro que la temperatura mitjana de gener sigui alta: 8°, per exemple. I la calor excessiva m'aixafa.
• Influència de la mar. Que es vegi al fons. [...]
  

Aquí, per llegir-ho sencer.

Font Romàntica

Al Parc del Laberint d'Horta hi ha, entre altres coses, un jardí romàntic, un canal (d'aigua) romàntic, una font romàntica...

Font Romàntica (0:45)

El Laberint d'Horta

El Parc del Laberint d'Horta és un espai enjardinat, amb un palau, un canal d'aigua, fonts, brolladors i unes basses. Templets, escultures neoclàssiques, un bosc i un laberint. Tot plegat fa de bon visitar, malgrat el seu aspecte antic i l'actual falta d'aigua.

Intentar trobar la sortida del petit laberint és un motiu que fa cridar als nens, jugar a amagar-se a les parelles, i somriure als grans.

Dins del laberint (1:50)

Realitat revisada

La realitat, l'escrit del 28 de febrer passat, és un llistat de les xifres d'espectadors d'uns quantes pel·lícules en els que he participat com a mesclador.

Un amic m'ha fet adonar de la meva innocència (o ignorància) al no tenir en compte alguns aspectes d'aquest negoci que jo hauria ja de conèixer millor (o no oblidar):

• Entrades o espectadors. Les xifres oficials de la base de dades del Ministeri de Cultura són, en realitat, les entrades venudes a tot l'estat espanyol. No equival al nombre d'espectadors, perquè no sempre cada entrada vol dir un espectador. A més a més, el recompte es va actualitzant i pot no reflectir, per algun títol, la xifra real (el llistat del post és el de 28 de febrer del 2008).

• Mercat. Els títols de la llista no són comparables entre sí. Són com pomes, peres i taronges en un mateix cabàs. Oblido que, per a cada pel·lícula, els mercats poden ser molt distints i les perspectives diferents.
  

• Diferències. HIPNOS (de David Carreras) no té, ni busca, el mateix mercat que DIARIO ARGENTINO (de Guadalupe Pérez). L'ambició comercial de TU VIDA EN 65 MINUTOS (de Maria Ripoll) és diferent a la d'EN LA CIUDAD DE SYLVIA (de José Luis Guerin).

• Abast. Nivell local o global. Hi ha produccions que comencen i acaben al mateix lloc: el mercat local, i els costa traspassar fronteres. D'altres, en canvi, tindran molts més espectadors en els festivals (de cinema), cinemateques i retrospectives. El seu mercat és global. Van dirigides a tot el món.

• Espectadors. Durant el primer dia del festival de Locarno, la darrera pel·lícula de Marc Recha fou vista per més de 7.000 espectadors (només en les 3 funcions). EL CIELO SUBE, el seu primer llarg, encara segueix donant voltes. HONOR DE CAVALLERIA (d'Albert Serra) ha anat a més de 30 festivals.

Cinema independent. Cinema comercial. Cinema.

Textos: Enric Sòria

Poc a recordar d'uns dies molt tranquils, potser massa, a Oliva, amb els meus pares. Mentre dinàvem a la platja, hi havia un silenci humà absolut, ni una veu ni un sol soroll mecànic, només l'oratge, la xiuladissa desficiosa dels ocells i la remor del mar, al fons. Una experiència de quietud que comença a ser molt rara. Ha fet un dia claríssim.

La lentitud del mar. Dietari, 1989-1997, d'Enric Sòria. Edicions Proa. Barcelona, 2005. (pàgina 15)

Mapa Sonor de Barcelona (actualitzat)

Nous sons pel Mapa Sonor de Barcelona, que ara té 42 punts sonors.

M'agradaria poder afegir una numeració als marcadors per facilitar-ne l'accés i la seva identificació. Si hi ha alguna manera, la trobarem. Tard o d'hora.

Peter Cusack

Buscant mapes de sons de ciutats, trobo aquest nom: Cusack. Músic, artista sonor, fonògraf (fotògraf del so). El 1998 va engegar un projecte a la ràdio ResonanceFM sobre els sons de Londres.

Es va dedicar a preguntar a la gent quin era el so favorit de la seva ciutat i el perquè. Després, ell i el seu equip van sortir a gravar una bona colla dels sons suggerits. Es van fer exposicions, un CD "Your Favourite London Sounds" i un lloc web, favouritelondonsounds.org, del que més tard en van sortir germans:

• els sons favorits de Manchester
• els sons favorits de Chicago, amb un mapa sonor.
  

Cada dia, un dia més, no podem pas fer-hi res. Com cantava Tony Ronald l'any 1967.

La realitat

Xifres oficials d'espectadors (segons el Ministeri de Cultura) que han anat al cinema a veure pel·lícules en les que he participat:

Hipnos (David Carreras): 262.546
En la ciudad (Cesc Gay): 197.106
Los Totenwackers (Ibon Cormezana): 115.425
Tu vida en 65 minutos (Maria Ripoll): 80.824
Las vidas de Celia (Antonio Chavarrías): 77.137
Entre vivir y soñar (A. Albacete i D. Menkes): 68.818
Ficció (Cesc Gay): 68.124
El habitante incierto (Gabriel Morales): 43.002
Fuerte Apache (Jaume Mateu): 40.877
Les mans buides (Marc Recha): 26.626
Honor de cavalleria (Albert Serra): 22.495
En la ciudad de Sylvia (José Luis Guerin): 17.410
Dies d'agost (Marc Recha): 8.839
La doble vida del faquir (E. Cabeza i E. Riambau): 6.280
Diario argentino (Lupe Pérez): 433

Hem de tocar de peus a terra.

(Llistat ordenat per ordre decreixent. No es compten, evidentment, els espectadors de televisió, ni les vendes i el lloguer de DVDs)

Apunts sobre el so i la mescla de pel·lícules

Quan hi ha poc so, el públic - al cinema - escolta més i es mou poc (al seu seient).

Arrencar una pel·lícula amb un nivell alt de so (sigui o no música) pot ser contraproduent. Algú, a la cabina de projecció, pot decidir baixar el nivell d'amplificació de l'àudio i fer perillar la intel·ligibilitat del diàleg de la resta del film.

Després d'uns dies mesclant, hi ha una acomodació de les maneres de treballar i comencem a saber si podem demanar més un de l'altre (el muntador de so al mesclador, el mesclador al muntador de so). També comencem a saber quan i com podem demanar-ho. El respecte mutu fructifica.

Barrejar o mesclar?

En l'edició en català d'El Periódico de Catalunya d'ahir, dimarts 26 de febrer del 2008, en el llistat dels guanyadors dels òscars de l'edició d'enguany (pàgina 62) van traduir - erròniament - sound mixing per barreja de so, en comptes de mescla de so.

Segons el DIEC2:

• Barrejar: Reunir en un tot (coses heterogènies). Reunir (els objectes, el contingut, de dos grups diferents) de manera que els uns restin interposats entre els altres.
• Mesclar: Ajuntar (coses diverses) de manera que no se’n vegi la diversitat, que formin un tot aparentment homogeni.

Ja se sap que els mescladors no sempre aconseguim formar un tot aparentment homogeni, però ho intentem. Caram.

Abans, pel passeig del port

Abans, pel passeig del port,
hi passava un tren de mercaderies.
Ritme feixuc, llunyà. En el temps.

Llarg i fosc, s'arrossegava com un cuc,
desprenent sorolls entretallats,
metàl·lics i grinyolats.

Si la nit no tenia lluna,
encara l'enfosquia més.
T'adormies esperant el darrer vagó.
Tanta estona, hipnotitzat.

Noves mescles, noves pel·lícules

Hem acabat de mesclar Liverpool, la nova pel·lícula de l'argentí Lisandro Alonso.

La mescla dels elements sonors d'un film es fa, normalment, en una sala amb les característiques d'un bon cinema (dimensions, volum, so, imatge), equipada de manera que sigui més lleuger i fiable el poder equilibrar, balancejar, mesclar tots els sons que hi arriben, preparats per l'equip de muntatge de so.

Per a les pel·lícules petites (i algunes mitjanes), l'equip que munta el so està format per una (com a màxim, dues) persones. El panorama pressupostari no dóna per més. Ni aquí ni allà.

Catriel Vildosola és el sonidista, el tècnic que grava el so durant el rodatge; també és el muntador de so de tots els films d'Alonso i, a més a més, integrant del grup de rock FLORMALEVA, autors de la música amb la que arrenca LIVERPOOL.

A trendesombras.com hi ha una magnífica entrevista (Festival de Gijón, 2006), on Lisandro parla, entre altres coses, dels pressupostos baixos, de rodar en 35 mm. o en vídeo, dels films convencionals i dels que no ho són tant.

Poder participar en segons quins projectes és reconfortant. En el meu cas, si són pel·lícules, millor. Quin privilegi!

Sobre l'escoltar (més notes)

Natàlia comenta a l'anterior nota sobre l'escoltar:

M'adono que quan gravo intento desviar la mirada del que estic gravant. La imatge em distreu. Necessito buidar un sentit per a potenciar l'altre.

Encara que amb la mirada podem abastar des d'una formiga a tocar del peu fins més enllà de les muntanyes - i això vol dir tres dimensions ben posades - , de vegades em sembla que amb el que oïm podem aprofundir més, acostar-nos més. I també podem saber més d'allò que ni podem veure.

Com si les dades (distàncies) que ens proporciona la vista sempre m'estiguessin indicant on sóc respecte al món. Per tant, quan m'acosto a alguna cosa és que m'estic allunyant d'una altra.

El so sembla que aporti menys informació, però pot ser molt precisa. I sempre m'està dient que estic en el món, que en formo part.

Més o menys...

Mapa Sonor. Actualització.

Actualització del Mapa Sonor de Barcelona.

Ara té 34 punts sonors. El proper objectiu - a part de seguir gravant i afegint sons - és l'adaptació i traducció al castellà i a l'anglès.

Engegar aquest mapa està servint per adornar-me (realment, no teòricament) del difícil que pot resultar intentar retratar, o definir, un espai. Què és allò que millor el defineix? M'agradaria captar les reverberacions i els ecos de certs llocs (places o carrers). M'agradaria captar les músiques de la gent parlant, sense descobrir de què parlen.

Com més sons clavo al mapa, més sons em falten. Quants carrers sense so! Quants barris on anar!

Notes (escoltar)

Si tanco els ulls mentre estic escoltant un lloc, res desapareix. És ben bé com quan treus el color a una fotografia, amb l'ordinador. Deixa d'estar visible una capa (carregada de informació), però tanmateix segueix present, en virtut de les altres capes.

En obrir els ulls, sembla com si, imperceptiblement, l'oïda es fes enrere: un punt a segona fila. O només ho sembla? Les discussions (més o menys teòriques) sobre què és més important, si la vista o l'oïda, no m'interessen gaire.

És més fàcil escoltar el so d'un lloc que no sigui el teu lloc, que no sigui allà on hi vius. És més fàcil quan fas el badoc i ets en un lloc on no es parla la teva llengua. Les converses de la gent creen un mur que et separa de la resta dels sons. El parlar és un tipus de so que demana molta atenció i distreu molt.

Mapa Sonor de Barcelona

Després d'uns quants dies (i nits) de batallar-m'hi i de comentar-ho amb amics, arrenca el projecte d'un Mapa Sonor de Barcelona.

D'inici, aquest mapa sonor és modest i personal, però hi ha la voluntat d'enriquir-lo amb sons i ambients caçats per tot arreu. Una mica d'aventura.

De mapes sonors n'hi ha de moltes menes...

Per fer-lo he usat: Map Maker i Google Maps API.

- Entrada actualitzada el maig de 2024. Aquest antic "Mapa Sonor de Barcelona" - que després es va dir "Sons del Quadern - Barcelona"- ja fa temps que no és operatiu pels canvis del programari (API) de Google Maps.

Foguerons 2008

places amb fogueres virreina i diamant
revolució i el sol tranquil·les
troncs ben gruixuts que flamegen espurnes i olor
ple de gent gentió gentada munió
exagerat potser com acaba passant a gràcia
és una sola nit més que a la festa major d'estiu diuen
cercles asseguts menjant i bevent
mòbils a tot drap i màquines fotogràfiques
cercles cantant i fent sonar sac i flubiol
costa entendre que canten pel soroll i pel parlar
la colla dels sacs va de plaça a plaça
és un grup tancat
s'han de veure i mirar per sonar alhora
i no perdre's tocant o caminant
refugiats en un bar
es troben es saluden
ets a gràcia i segons com et pots trobar foraster
deixar-se anar
millor després de la cervesa lleugera
discrets n'hi ha com a tot arreu a segona fila
esperant que es buidi o es faci un forat
n'hi ha que criden salten xisclen
n'hi ha que ballen o ensenyen a ballar
despreocupació rialles festa
gossos sense corretja d'okupes observadors
moltes olors molts fums distints o no tan distints
barreja de musiques
una estona excusa de passeig nocturn
després el fred reapareix
a virreina un grup toca sense aturador
petites pauses peces no gaire llargues
es van tornant
una dona amb jeca vermella porta la veu cantant
a quina hora han començat? quan acabaran?
potser no està fixat
tant se val tothom s'hi apunta

Ximbombes a Diamant (0:51)

Sacs i flubiols a Virreina (1:06)

Sobre sons perduts

Descobreixo a la revista Gràcia del mes de gener una entrevista amb Teresa Rubio sobre la segona edició del projecte "Sobre els sons perduts". És una Iniciativa de l'Associació Experimentem amb l'Art (C/ Torrijos, 68. 08012 Barcelona). Es tracta d'incitar a diversos col·lectius del barri de Gràcia de Barcelona a enregistrar el seu entorn sonor, la seva identitat sonora. El resultat de tot plegat es pot escoltar a Ràdio Gràcia (107,7 FM) els dies 21, 23, 28 i 30 de gener, de 19 a 19.30 hores. La primera emissió va ser abans d'ahir, dilluns. Me l'he perdut. Avui - dimecres - intentarem estar atents a la segona. Ignoro si Ràdio Gràcia té una pàgina web pròpia - no l'he sabut trobar - on es puguin tornar a escoltar alguns dels programes ja emesos. Em pregunto si el projecte "Sobre els sons perduts" té un lloc web on hagin penjat els sons recullits, amb informació de com li ha anat a cada col·lectiu enregistrador. Estaria bé. A l'observació (de l'entrevista publicada): "Però no treballeu amb sons perduts, sinó presents", Teresa Rubio respòn: "Són sons perduts sempre, perquè tots els sons es perden. No queden enlloc. Aquesta conversa ja s'hauria perdut si no fos per la gravadora." És cert. Tanmateix, el so només pot existir quan algú l'escolta. Oi? Hi pensarem.

***

PD: Per cert, aquest és el post número 700. El primer, la nit del 23 d'octubre del 2003.

Transició

La feina de mesclar ha assecat, darrerament, al mesclador. Que s'obliga a escriure perquè els blogs demanen assiduïtat. Tantes coses per anotar, tantes coses per enregistrar (gravar). I s'esperen a la cua, pendents del canvi de guàrdia. El cap de setmana s'acosta amb cara gentil i segurament el que ara s'escriu demà passat serà oblidat, potser farà riure. Vet aquí les minúscules dificultats d'un aprenent.

Notes i memòria

Dies de vent. Tremolen les planxes que tapen les obres dels edificis, i les bosses de plàstic volen, despistades, enmig dels carrers. El vent, capaç de netejar el cel, s'entreté desordenant tot el que troba. És un bon trabucador.

La feina de mesclar (el so de les pel·lícules) no s'ha fet sempre de la mateixa manera. Segurament seguirà canviant molt, com les eines amb les que treballem.

La memòria no és el fort del mesclador. Veient "Amantes", de Vicente Aranda, m'adono que, com a mínim, hi ha unes magnífiques campanades (crec que són de la catedral de Burgos). Després de tantes llunes...

Inventar instruments musicals (18)

Un instrument supersònic. Dibuix fet per J.J.B.J., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Reus.

Inventar instruments musicals (17)

Instrument amb ajuda electromecànica. Dibuix fet per R.C.A., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Lleida.

Textos: Junichirô Tanizaki

Quan estic assegut davant un bol de sopa i sento el lleu xiulet que emet, penetrant com el cant d'un insecte llunyà, començo a assaborir els gustos que encara no he tastat i entro en una mena de trànsit. Deu ser una sensació semblant a la que tenen els mestres de te, que en sentir bullir l'aigua se senten transportats com si sentissin el vent entre les branques del famós pi d'Onoue. Es diu que la cuina japonesa no és per menjar-la sinó per mirar-la, però en aquest cas gosaria dir que no és tan sols per mirar-la, sinó també per meditar. És una mena de música silenciosa que surt de la combinació dels estris lacats amb la llum d'una espelma que parpelleja en la foscor.[...]

Elogi de l'ombra, de Junichirô Tanizaki. Angle Editorial. Barcelona, 2006.

Textos: Guillem Simó (2)

¿Qui negarà que el plaer de la gran música és un substitut de qualsevol barroera explicació? Per molt que ho intenti no aconseguiré mai explicar tot el que em passa, tot el que sent, tot el que desig. Els prosistes ho tenen malament, els poetes no tant; però els músics sí que poden aspirar a aquesta gran síntesi. [...]

En aquesta part del món. Dietaris, 1974-2003. Guillem Simó. El Gall Editor. Pollença, 2005 (pàgina 78).

Anterior text en aquest quadern: Textos: Guillem Simó (1).

Gueuloir (espai sonor)

Buscant i remenant, trobo:

Gustave Flaubert, considerat com un dels autors del XIX més interessats per la creació estilística, tenia un gueuloir a casa seva; una cambra que gaudia d'una sonoritat especial i que feia servir per llegir-hi en veu alta el que acabava d'escriure; perquè és evident que, encara que el lector no llegeixi en veu alta (si més no, avui), la música de la prosa o del vers l'ha d'embriagar sense deixar-li temps per reaccionar.

La matèria de l'esperit, de Jaume Cabré. Editorial Proa. Barcelona, 2005.

• Gueule, la: boca (dels animals), la gola.
  
• Gueuler: parlar fort, cridant.
• Gueuloir: tant pot ser la boca (l'instrument per parlar), com un lloc especial per poder parlar fort (com feia Flaubert).

Cap d'any

Nit de Cap d'Any. Crits d'alegria. Una noia llença un "feliç any nou!" a tot el veïnat (als 19"). Després són els petards, les botzines de cotxe, les petites trompetes de broma i les fantàstiques i llunyanes (des d'on som) sirenes dels vaixells.

Nit de Cap d'Any (1:40)

Matí de Cap d'Any. Pel carrer, només els que passegen el gos i alguns que tornen a casa, com la noia que diu "que dormis bé!" (als 4" d'aquest apunt sonor). Després són les gavines, un avió que passa i poca cosa més. Tranquil·litat absoluta.

Matí de Cap d'Any (1:42)

Migdia de Cap d'Any. Cadascú comença l'any com li sembla i pot. Una manera de fer-ho és anar a veure i tocar el mar. Hi hem anat, passejat, gravat unes onades i hem vist com una colla, amb barret nadalenc, feia el seu primer bany de mar a les dotze en punt. Estimulant.

Primeres onades de Cap d'Any (1:36)

Inventar instruments musicals (16)

Dibuix fet per G.L.G., en una enquesta escolar, l'any 1979 a Reus.